Introducció a les tècniques de traducció dels noms propis

Per tècnica (habitualment també denominada estratègia o procediment) de traducció se sol entendre el procediment pel qual passa un element textual en una transferència interlingüística. Així, parlem de la tècnica de “repetició” quan la grafia –que no la fonètica- del mencionat element roman inalterada després de la seua traducció (per exemple, Washington → Washington), un procediment bastant habitual en la traducció de NP, encara que de cap manera únic.

El concepte de tècnica/estratègia/procediment de traducció té el seu origen més clar en l’obra de Vinay i Darbelnet (1958), els quals varen intentar fer explícits tots els procediments que emprava el traductor en el seu treball amb una òptica derivada de la lingüística contrastiva. No hi ha espai ací per realitzar una anàlisi detallada de la perspectiva normativista, ahistòrica i essencialment descontextualitzada d’aquests autors, però sí que convé insistir en què el gran perill d’aquest concepte rau a abonar la idea que en traducció és possible plantejar receptes fixes d’equivalència descontextualitzada, és a dir, que determinats elements es tradueixen sempre de la mateixa manera a causa de les seues propietats intrínseques, sense considerar factors essencials com el concepte de traducció que tinga el traductor, les expectatives i coneixements del lector tipus, el propòsit de la traducció i les condicions textuals concretes (contextualització) en que apareix l’element que cal traduir. Fora d’això, la noció de tècnica pot ser enormement útil per al traductor principalment per dues raons: li dóna un metallenguatge que li permet explicar-se i defendre la seua actuació més enllà del tan gastat “sonava bé” i li permet contemplar un ventall d’actuacions possibles que obrin el seu horitzó d’actuació i, per tant, li confereixin una major llibertat.

Una altra qüestió prèvia important a l’hora d’escometre les tècniques de traducció rau en el caos terminològic que les rodeja, estat que d’altra banda comparteixen amb quasi tots els conceptes que es fan servir en la nostra interdisciplina. Durant quasi 60 anys, la proposta inicial de Vinay i Darbelnet (1958) s’ha vist sotmesa a tot tipus de crítiques i reelaboracions, pel que diversos autors han encunyat denominacions vàries per a la “mateixa” tècnica i n’hi ha autors que usen el mateix terme per a tècniques diferents. Per posar-ne un exemple, la ja mencionada tècnica de la “repetició” és també denominada no traducció (cf. Zauberga 2006), traducció zero (Crisafulli 2001) o transposició (Newmark 1987), mentre que per a altres autors transposició es confon amb la transcripció. Ací intentarem utilitzar les denominacions més habituals i oferir els seus sinònims (moltes voltes parcials), però és necessari considerar esta variabilitat denominativa a l’hora de llegir bibliografia complementària.

Una última qüestió important relacionada amb les tècniques de traducció rau en ser conscient que no constitueixen etiquetes metodològicament neutres ni reflexes objectius de la realitat. Com tota classificació d’activitats humanes, la de tècniques de traducció està condemnada a reflectir distintes perspectives, com la formal o la funcional, i les categories resultants sempre presentaran àrees frontereres d’indefinició. Quantes menys hi haja, més útil serà la taxonomia resultant, però en principi no és possible aspirar a que tot concorde perfectament, com sí que sol ocórrer amb les ciències naturals, i per exemple no són estranyes les combinacions de distintes tècniques aplicades a distintes parts d’un mateix NP pluriverbal.

Contacta con nosotros

Puedes enviarnos un email y te responderemos lo antes posible, gracias.

Not readable? Change text.

Escriba el texto y presione enter para buscar