La natura dels noms propis i conseqüències per a la seua traducció

James Joyce

395px-James_Joyce_by_Alex_Ehrenzweig,_1915_croppedGod was God’s name just as his name was Stephen. Dieu was the French for God and that was God’s name too; and when anyone prayed to God and said Dieu then God knew at once that it was a French person that was praying. But though there were different names for God in all the different languages in the world and God understood what all the people who prayed said in their different languages still God remained always the same God and God’s real name was God.

[James Joyce. 1916. A Portrait of the Artist as a Young Man]

Els noms propis (NP) constitueixen una categoria especial de recurs lingüístic a causa de dos de les característiques que se’ls solen atribuir: el seu caràcter d’etiqueta buida de significat més enllà de la pura denominació i el seu caràcter monoreferencial, és a dir, que sols designarien un ens entre tots els seus semblants. Així Pere podria dir-se igualment de qualsevol altra manera sense que es produïra cap diferència de significat i a més el NP Pere serviria per designar un únic humà entre tots els existents.

Per a veure que açò no és tan senzill, n’hi ha prou amb pensar que Pere i Maria, per exemple, no són intercanviables, de forma que les connotacions –i per tant el significat- canvien molt si hom es diu Pere, Peter, R2-D2 o Khindasvint.

Per completar la imatge, és necessari comentar que fins ara hem estat incorrent en un error bàsic molt habitual al parlar d’aquesta categoria: fer com si tots els NP foren monoverbals i essencialment inexpressius. No obstant, expressions com “l’Esbudellador”, “Breu història de la ciència”, Crònica del dia o Sierra Nevada són també NP de ple dret, és evident que estan notablement carregats de significat i tal significat descriu amb molta precisió la natura de l’ens que designen.

No disposem d’espai per a una reflexió detallada de les complexes maneres amb les quals s’ha tractat de definir i delimitar el concepte de NP. John Algeo (1973) proporciona un clar catàleg detallat d’aquests intents i és una lectura especialment recomanable sobre el tema. Segons Algeo, els principals enfocaments que s’han emprat per delimitar o definir els NP són:

1)    L’ortogràfic: els NP s’escriuen amb majúscula. Per invalidar aquest criteri n’hi ha prou amb dir que hi ha idiomes com l’alemany en que tots els substantius s’escriuen en majúscula i, sobretot, que fins i tot donat el cas que realment fora així en una llengua determinada, es tractaria d’una conseqüència i no d’un tret intrínsec (els escrivim amb majúscula perquè els considerem prèviament NP; no els considerem NP perquè s’escriguen amb majúscula).

2)    El morfosintàctic: no admeten ni plural, ni articles, ni modificadors restrictius. Frases perfectament normals com “Hui és el sant dels Peps”, “la Callas”, “el Savi”, “les dues Espanyes” o la pluralització dels cognoms en anglès (the Simpsons) són prova evident que no sempre és així.

3)    El referencial: els noms propis designen un únic individu. Es tracta del criteri més comú i el més útil, però no deixa de tenir llacunes importants. Més amunt ja hem comentat alguna d’elles, com en oracions semblants a “Jo conec dues Maries”, frase que contradiu la idea que el NP Maria singularitza un ésser humà i el diferència de la resta, quan de fet hi ha al món més Maries que linxs ibèrics, per posar un exemple. Alguns autors (p. e., Alarcos Llorarch 1994:68) proven de solucionar aquest problema indicant que el criteri referencial es plasma en “la situació de parla”, on cadenes com Maria sí que designarien un ésser únic per al parlant. No obstant això, passar de referència única en termes absoluts a referència única pragmàtica faria que també acompliren aquest criteri elements com els pronoms personals o els demostratius, ja que jo o aquell evidentment designen un ens únic en cada situació de parla i no per això se’ls considera NP.

4)    El semàntic: els noms propis són etiquetes desproveïdes de significat. Entre d’altres, hi ha dos arguments de pes en contra d’aquest criteri. En primer lloc, com ja s’ha suggerit, si fora així, els NP serien intercanviables i qualsevol podria posar al seu fillPotetes, o XP18, o Miserable sense cap problema, si bé com sabem no ocorre així (tots ells estarien a més a més prohibits legalment) i demostra que un NP sí que té significat. Fins i tot un tan convencional com Vicent indica, llevat d’una ruptura de les convencions, trets clarament semàntics com ‘persona; baró; catalanoparlant’. En segon lloc, tornem a recordar que hi ha molts NP de ple dret que sí que descriuen explícitament l’ens que representen (Mar Morta, “El Terrible”, “Història de la ciència”, etc.)

Des del punt de vista de la traducció, els NP son a més una categoria molt especial per trobar-se presents en tot text mínimament complex i constituir un element essencial en l’ambientació o caracterització cultural dels textos. Efectivament, que un protagonista es digui Brad i circuli pels carrers de Seattle és totalment suficient per situar culturalment una novel·la, fet que una vegada més allunya aquesta categoria de la idea d’etiquetes intercanviables i buides de significat.

Per al traductor una de les principals conseqüències de les consideracions que acabem de fer deuria consistir a abandonar les nocions tradicionals per passar a ser conscient que els NP sí que tenen una càrrega semàntica en cada cultura que pot arribar a ser molt rellevant en un text, fet que els inscriu plenament en el capítol dels problemes culturals de la traducció.

Efectivament, els noms propis constitueixen una realitat complexa en tots els nivells, incloent el semàntic, i convindria començar per reconèixer aquesta realitat si volem escometre la seua traducció d’una manera sòlida. Sembla raonable afirmar que els traductors no es plantejaran de la mateixa forma un NP amb poca càrrega semàntica (Ivan) que un altre ple d’informació (“Ivan el Terrible”).

La segona gran errada a l’hora de plantejar la traducció dels noms propis consisteix a considerar-los expressions aïllables la traducció de les quals no dependria del context, per contra d’allò que ocorre amb altres categories. Tanmateix, i com sempre passa en traducció, qualsevol enfocament que obre com si les condicions concretes de comunicació no foren gaire importants està condemnat al fracàs de la irrellevància. Aleshores, la situació (el grau d’asimetria tal com es manifesta en context) canvia notablement si s’ha de traduir la mateixa cadena Lepe quan apareix dins d’una estadística sobre la producció de maduixes o quan ho fa en un acudit.

Contacta con nosotros

Puedes enviarnos un email y te responderemos lo antes posible, gracias.

Not readable? Change text.

Escriba el texto y presione enter para buscar