Una classificació dels noms propis rellevant per al traductor

Un primer pas important per a escometre amb garanties la traducció dels NP consistiria a encontrar una classificació que fóra rellevant per als traductors. Els NP tradicionalment s’han classificat en funció de l’ens que representen (antropònims, topònims, títols, marques, etc.) i són nombrosos els intents d’elaborar instruccions sobre com escometre’n cadascú per separat (cf. Maillot 1968; Elman 1986; Santoyo Mediavilla 1987, etc.), amb afirmacions clàssiques com aquella que diu que “els antropònims no es tradueixen, tret que tinguen versió oficial en l’altre idioma”. Com sol ocórrer amb les receptes descontextualitzades, i encara més amb aquelles basades en taxonomies alienes a la traducció, aquesta asserció és senzillament falsa, ja que es tracta d’una simplificació descontextualitzada exposada a moltes excepcions. Per posar-ne un exemple, els malnoms i caractònims en general també són noms de persona i existeix una clara tendència a traduir-los per expressions en llengua terme. Una segona observació essencial és que no es pot actuar com si qualsevol element es traduïra sempre igual, independentment del seu context, com en l’exemple de Lepe vist en el apartat anterior. El mateix cas es donaria ací amb, per exemple, l’antropònim Raphael si haguérem de traduir-lo per a un lector mitjà escandinau en: “Li diuen Raphael” o “Cantava com el Raphael”.

Per això, necessitem una classificació específica per a la traducció, una que ens permeta evitar els llistats de suposades equivalències automàtiques i descontextualitzades, de manera que comencem a comprendre els criteris essencials que afronta realment el traductor davant dels NP.

L’estudi del seu comportament (Franco Aixelá 2000) ens permet plantejar que de fet els traductors tenen en compte tres criteris essencials a l’hora de traduir un nom propi:

1)    Càrrega semàntica (convencionals o expressius).

2)    Historial interlingüístic (nous o prefixats).

3)    Grau d’asimetria en context (transparents/acceptables o opacs/inacceptables).

Des del punt de vista de la càrrega semàntica, per a la traducció és útil dividir en primer lloc els noms propis entre “convencionals” i “expressius”, on els noms propis convencionals serien aquells com Vicent dotats d’una càrrega semàntica intrínseca mínima, ja que no contenen quasi informació per sí mateixos, connoten solament ‘baró catalanoparlant amb antropònim convencional’, mentre que d’altres com “l’Esbudellador” són expressius perquè ofereixen molta informació explícita sobre la natura de l’ens que designen, fet que converteix el seu significat en un element potencialment molt més rellevant per a la traducció. Resulta obvi que el problema que per al traductor plantegen els uns i els altres és completament distint.

Un segon criteri de classificació essencial per a la traducció dels NP radica en el seu historial interlingüístic, és a dir, en si durant la història s’ha encunyat alguna “versió oficial” en llengua terme. Això causa una divisió entre NP “nous” i “prefixats”. D’aquesta manera, no és igual traduir Juliet per a Juliet Brown (nou) que per a “Romeo and Juliet” (prefixat). En el passat habitualment no s’actuava igual que ara amb els antropònims convencionals i, si hi havia una etimologia comuna per a aquest NP en ambdues llengües, se solia substituir pel seu homòleg en l’altra llengua de traducció, de la mateixa manera que també existia una forta tendència a naturalitzar l’ortografia dels NP estrangers més habituals en la cultura d’arribada per a facilitar la seua pronunciació (Londres, Aquisgrà, Brussel·les, etc.). Per a un traductor és important saber si un NP determinat ha sigut traduït anteriorment amb una versió que s’haja consolidat en la cultura d’acollida, de forma que puga decidir si utilitzar-la o no.

El tercer criteri essencial depén del grau d’asimetria contextualitzada, que és un paràmetre que per la seu pròpia naturalesa no es pot exemplificar correctament si no és en textos reals. La idea ara recau en què a partir de la composició de lloc que es fa el traductor, sobretot pel que fa a coneixements del lector terme, propòsit de la traducció i informació contextual ja present en l’original, els NP es converteixen en acceptables (normalment per ser transparents) o inacceptables (normalment per ser opacs). Per posar-ne un exemple, no és igual traduir per a un lector mitjà alemany “Era de l’Albufera” que “Era un paisatge com el de l’Albufera”. Mentre que el primer Albufera és probable que sigui transparent, el segon serà opac, tret que informació suplementària del text original resolga el problema.

Contacta con nosotros

Puedes enviarnos un email y te responderemos lo antes posible, gracias.

Not readable? Change text.

Escriba el texto y presione enter para buscar