Omet navegació

En breu

página de inicio ayuda (guía de consulta) buscar descargar (pdf) imprimir broken link

 

 

cita ENG Style SPA Estilo EUS Estiloa GLG Estilo  POR Estilo

  

origen  orígens

La paraula estil deriva del llatí stĭlus, que designava una sèrie d’instruments allargats i afuats que s’empraven per a fer marques o incisions en materials diversos. Quan aquestes marques adoptaven forma d’escriptura, l’instrument s’assemblava a una ploma moderna. Així doncs, el sentit contemporani del terme és el resultat d’un desplaçament metonímic de l’objecte en si mateix a la manera com es feia servir.

resumen  resum

L’estil és la selecció sistemàtica d’estructures i elements lingüístics que es pot considerar distintiva d’un usuari o grup d’usuaris. Cal contemplar aquesta selecció en el marc del conjunt extremadament ric i variat de recursos oferts pel sistema lingüístic. Se sol associar l’estil amb la literatura perquè en els gèneres literaris es valora molt la singularitat expressiva, i l’obra d’un autor determinat sovint mostra patrons singulars. Per això el concepte s’utilitza principalment en un sentit individual, aplicat a autors i obres concrets. Però també pot fer referència a un moviment o a un grup d’autors que mostren trets comuns. Tanmateix, cal limitar aquest sentit col·lectiu per tal que no s’encavalle amb altres conceptes ben consolidats com ara el de registre o el de dialecte. D’una altra banda, el sentit individual de l’estil pot distingir-se del concepte d’idiolecte (o conjunt d’hàbits lingüístics inconscients d’un individu) a partir del criteri de la motivació artística, tot i que en els estudis sobre l’estil dels traductors els hàbits inconscients també es consideren rellevants. En aquest cas, com en tants altres dins les disciplines humanístiques, la coherència terminològica dista molt de ser la norma i hi sovintegen els encavallaments conceptuals entre termes limítrofs.

L’estilística és la disciplina que s’ocupa de l’estil, sobretot en la literatura, des d’una perspectiva lingüística, tot i que també fa servir eines d’altres disciplines. La seua evolució des que va aparèixer a la dècada de 1960 reflecteix les tendències teòriques i metodològiques de la lingüística. Aquestes tendències també es reflecteixen, en menor mesura, en l’estudi de l’estil al si de la traductologia, on s’observen dues grans aproximacions: l’estil en la traducció i l’estil de la traducció. L’estil en la traducció se centra en l’estil del text de partida i en el tractament que rep en la traducció. L’estil de la traducció, en canvi, se centra en l’estil del traductor, és a dir, en el conjunt d’hàbits inconscients, eleccions motivades i tècniques de traducció del traductor. Les perspectives teòriques inclouen la lingüística funcional sistèmica i l’estilística cognitiva. Els enfocaments metodològics oscil·len entre l’anàlisi manual i la basada en corpus, amb la inclusió recent, en el cas de la darrera, dels mètodes de l’estilometria. Amb independència de la metodologia, l’anàlisi estilística orientada a la traducció és més significativa com més clarament mostra la relació entre els patrons de selecció lingüística i els factors socioculturals o cognitius que subjauen a la tasca del traductor, tal com els estableix l’analista.

 

ficha   fitxa

autor Josep Marco Borillo
fecha de publicación 2022
referencia (cómo citar) Marco Borillo, Josep. 2022. "Estil" @ ENTI (Enciclopèdia de traducció i interpretació). AIETI.
DOI https://doi.org/10.5281/zenodo.6370756
URL estable https://www.aieti.eu/enti/style_CAT/