Entrada | Català (Àmbit)

ENG Catalan translation ESP Traducción catalana EUS Katalanaren itzulpena GLG Tradución catalana POR Tradução catalã

Introducció

La traducció en l’àmbit català compta amb múltiples estudis, una selecció dels quals es pot consultar a les referències bibliogràfiques d’aquesta entrada. És a partir de tot aquest material recopilat que es pot reconstruir la història de la traducció en llengua catalana. Cal destacar la importància fonamental que la traducció ha tingut per a la configuració de la llengua i la literatura catalanes, ja des dels seus inicis.

La història que aquí es detalla no deixa de ser parcial per dos motius: el primer és la brevetat del text i el segon és el coneixement desigual de la traducció en les diferents èpoques històriques. Pel que fa a les primeres manifestacions de la llengua i la literatura catalanes, hi ha nombrosos estudis i acadèmics de prestigi que s’han apropat a les traduccions de l’època medieval i a la seva rellevància fonamental; tot i això, per la dificultat (o impossibilitat) d’accedir a moltes fonts documentals, aquestes aproximacions només poden considerar-se parcials. Pel que fa a l’època moderna, és un moment de declivi de la producció en llengua catalana per les vicissituds històriques en què es mou, i, per això, ha estat una època relativament poc estudiada i que no ha suscitat un especial interès acadèmic; sembla, però, que en dates recents l’interès ha augmentat considerablement i s’estan publicant estudis importants que segur aclariran molts punts foscos d’aquests tres segles. Finalment, a partir del segle xix, la importància cabdal que adquireix la traducció en el ressorgiment i posterior modernització de la literatura catalana ha permès comptar amb nombrosos estudis generals i particulars que, tot i que queda feina per fer, aclareixen el panorama de la traducció catalana fins als nostres dies.

Per tant, el text que aquí es presenta és una aproximació en tots els sentits i s’ha de completar, corregir i millorar amb els estudis sobre la traducció catalana que han de venir.

capçalera

Primeres manifestacions (segles XIII-XV)

Com en la majoria de llengües que deriven del llatí, els textos catalans més antics són traduccions de textos llatins. Aquests textos són de caràcter pragmàtic, i bàsicament seran els tipus de text que es traduiran fins a mitjan segle xiv. Entre aquests textos hi ha tres grans grups: els històrics i jurídics, els religiosos i els mèdics i científics.

En el primer grup hi ha els textos més antics, com dos fragments del Fuero juzgo visigòtic i els Usatges de Barcelona (s. xii) o els Furs de València (s. xiii), a més dels romancejaments de la crònica universal de Martí d’Opava i del Chronicon mundi de Lucas de Tuy.

Les Homilíes d’Organyà són un dels primers textos coneguts en català. [Wikimedia].

Hi ha, per contra, més exemples de traduccions de caràcter religiós, entre les quals destaquen, per la seva antiguitat, les Homilies d’Organyà (primera meitat s. xiii), i per la seva influència cultural la Legenda aurea, de Jaume Voràgine, i els Dialogi de Gregori el Gran (finals s. xiii). Altres obres destacades, ja al segle xiv, són Somme le roi, de fra Laurent i el Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii. Pel que fa als textos bíblics, hi ha una gran quantitat de textos complets i fragmentaris ja des de dates molt primerenques (1234). Des del segle xiii existeixen versions catalanes del Nou Testament, probablement traduïdes a partir de versions occitanes i, posteriorment, franceses.

Els textos més abundants d’aquesta època, però, són els de caràcter científic i mèdic, cosa que permet l’accés a la ciència a metges amb formació i sense, i la divulgació del coneixement científic entre la noblesa. Entre les traduccions conservades, destaca el Regimen Sanitatis, d’Arnau de Vilanova, traduït per Berenguer Sarriera, o Cirurgia, de Teodorico de’ Borgognoni, traduït per Guillem Corretger, tots dos textos de la primera dècada de segle xiv. També cal destacar un interès especial per les obres mèdiques àrabs i per tractats científics de caràcter divulgatiu, com el Sidrac francès i el Secretum secretorum llatí. Així mateix, també va tenir certa importància la filosofia natural, amb l’única traducció a llengua vulgar a principis de segle xiv del Dragmaticon philosophiae, de Guillem de Conches, a més de la intensa activitat de Ramon Llull, moltes de les obres del qual van ser divulgades en doble versió, llatina i catalana, i fins i tot en alguns casos promogudes pel mateix Llull. De la mateixa manera, Llull també va ser traductor i promotor de traduccions de textos científics llatins i àrabs.

Ramon Llull, figura clau de las lletres catalanes del segle xiii. [Wikimedia].

A partir de la segona meitat de segle xiv, durant el regnat de Pere el Cerimoniós i dels seus fills, es produeixen importants canvis culturals que modifiquen l’ús merament utilitarista de la traducció al català. Els traductors fins aquell moment eren clergues, juristes i metges, per raons òbvies, mentre que a partir de llavors es produeix una certa especialització dels traductors, entre els quals destaquen els eclesiàstics (Antoni Canals, Pere Saplana, Antoni Ginebreda, Jaume Domènec o Joan de Montsó) i els oficials i escrivans de la cort reial (Mateu Adrià, Jaume Conesa, Bernat Metge, Ferrer Saiol, Guillem de Copons, Jaume Castellà o Guillem Fontana). No és un fenomen intranscendent, perquè la seva prosa es basa en les pautes a l’ars dictaminis i les seves traduccions inclouen glosses i reflexions sobre les obres traduïdes i la seva manera de traduir-les.

La historiografia va ser el fil conductor del canvi cultural desenvolupat a la cort del rei Pere el Cerimoniós i els seus descendents, i la traducció hi va jugar un paper clau. Un exemple paradigmàtic és el Compendi historial, encarregat a Jaume Domènec i continuat per Antoni Ginebreda després de la seva mort, que es tracta, fonamentalment, d’una traducció del Speculum historiale, de Vicent de Beauvais. Altres traduccions de textos historiogràfics destacats són la crònica de Guillem de Nangis, dues versions diferents de la Histoire ancienne jusqu’à César i les Històries troianes, traducció de Jaume Conesa de la Historia destructionis Troiae, de Guido delle Colonne. També cal esmentar la història antiga introduïda a través dels textos clàssics, com les obres de Flavi Josep, la Res gesta Alexandri Macedonis, de Juli Valeri, o la Bellum Iugurthinum, de Sal·lusti.

A interessos geogràfics i geopolítics responen les traduccions anònimes de la Lletre del preste Joan, a partir d’un text francès o occità, La flor de les històries d’Orient, d’Aitó de Gorigos, Voyage d’outremer, de John Mandeville i del Llibre de les províncies e de les encontrades, de Marco Polo.

D’història i geografia, però també de moltes altres disciplines, de la filosofia natural a l’ètica, és el Llibre del tresor, de Brunetto Latini, traduïda per Guillem de Copons, que va ser referent dels escriptors catalans més destacats de l’època, Francesc Eiximenis, Ausiàs March i Joanot Martorell. No cal dir que hi ha moltes altres obres de caràcter enciclopèdic com l’anteriorment esmentada, ben igual que altres de caràcter tècnic, científic i mèdic, que representen una continuïtat amb èpoques passades.

És interessant destacar en aquesta època la traducció de clàssics llatins, com Ovidi i Sèneca, que conjuguen un interès ètic i filosòfic, alhora que literari. Alguns exemples són la versió de Guillem Nicolau de les Heroides, d’Ovidi, i la traducció anònima de vuit Tragèdies, de Sèneca, que també van tenir una gran influència en March i Martorell.

Durant els regnats dels primers Trastàmara, Ferran d’Antequera (1412-1416) i Alfons el Magnànim (1416-1458), hi ha poques diferències respecte a les obres traduïdes: s’amplien els textos clàssics, especialment filosòfics, i s’introdueix la literatura catalana a la modernitat amb la incorporació de textos italians de Dante, Petrarca i Boccaccio, les traduccions dels quals van influir decisivament en el model literari català, com es pot veure, per exemple, en la prosa de Bernat Metge. També cal destacar d’aquesta època l’augment del públic lector.

D’entre les diferents versions de textos italians de l’època, destaca especialment la d’Andreu Febrer, que el 1429 va versionar la Commedia, de Dante. Aquesta versió és especialment destacable per ser d’un marcat caràcter literari i la primera en vers, de manera que hi ha la clara voluntat de traslladar no sols el contingut, sinó també la forma, cosa inèdita fins aleshores.

A la segona part del segle xv, a l’època de la impremta incunable, és destacable la tasca de traductors com Martí de Viciana, Francesc Prats (precursor de les traduccions del castellà al català), Jordi de Centelles, Lluís de Fenollet o Francesc Alegre (traductor de Bruni i Ovidi, i introductor d’un concepte més modern de la traducció, deslligat del més absolut literalisme).

Especialment interessant, però, és la propagació del model de llengua literària de Joan Roís de Corella, que pot apreciar-se també a través de la traducció, com en el cas de Imitatio Christi, de Tomàs de Kempis, traduït per Miquel Peres (1482), o en les versions de Bernardí Vallmanya, especialment la seva traducció de Cárcel de amor, de Diego de San Pedro (1493).

També en aquesta època cal destacar la diversitat de textos bíblics que van sorgir. Per exemple, el 1478 es va imprimir a València el text complet de la Bíblia promogut per sant Vicent Ferrer, que volia ser una versió “oficial” i canònica, encara que el seu propòsit no va arribar a bon port per la intervenció de la Inquisició, que va fer-ne destruir pràcticament tots els exemplars.

La base de dades Translat. Traduccions al català medieval fins a 1500 cataloga les obres traduïdes al català fins al 1500 sobre espiritualitat, filosofia, història i literatura. No s’hi inclouen els textos bíblics, científics o litúrgics, amb alguna excepció; per als textos científics, es pot consultar Sciència.cat, i per als bíblics, el Corpus Biblicum Catalanicum. Tampoc s’hi inclouen les traduccions de les obres llatines de Ramon Llull, que es poden trobar a la Base de Dades Ramon Llull.

capçalera

L'Edat Moderna (segles XVI-XVIII)

L’aparició de la impremta i l’augment de relacions culturals a l’Edat Moderna donen un impuls important a l’activitat traductora. Les traduccions mostren el cànon literari classicista de l’època i una preocupació ja no sols exclusiva pel contingut, com a l’època medieval, sinó també per la forma, cosa que comporta, al seu torn, un augment de la “teorització” sobre la manera com es tradueix. No obstant això, fins fa poc no s’ha estudiat en profunditat i sistematicitat aquesta activitat traductora durant el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració, segurament perquè coincideix amb l’època tradicionalment coneguda com la Decadència, en què l’activitat literària en català deixa de ser referent europeu, com sí que havia estat a l’època medieval, a causa de la castellanització de les altes esferes de la societat.

La traducció dels clàssics grecollatins, com no podia ser d’una altra manera, és un dels punts destacats de l’època. Apareixen edicions crítiques i noves traduccions més rigoroses, les formes i gèneres de les quals van estimular també la creació pròpia en català.

Sant Miquel de Cuixà, centre neuràlgic de la traducció al Rosselló al segle xviii. [Wikimedia].

Cal destacar en aquest sentit la traducció precursora i pionera de 1494 que va fer Francesc Alegre de les Metamorfosis d’Ovidi. En el pròleg, Alegre obre un ventall de possibilitats que impliquen fer un pas més en la concepció de la traducció tal com s’entenia i es practicava fins aleshores: explica els seus criteris de traducció, defensa l’ofici de traductor i argumenta que la recuperació dels clàssics és un factor de modernitat, motiu principal per traduir l’obra. També aporta arguments per a la retraducció d’obres i per a un tipus de traducció que superi el paraula per paraula.

Al segle xvi, també cal esmentar la tasca de Rafael Moix, traductor de Ciceró. Les seves traduccions tenen un caràcter clarament didàctic per la seva disposició textual, amb la traducció interlineada amb l’original llatí, i els índexs lexicogràfics i de figures retòriques en apèndix. Tot i que no es conservin textos escrits, els dramaturgs llatins també es van representar, com ara Eunuco, de Terenci, el 1592.

En el Barroc, destaquen les adaptacions d’Ovidi, primer per Francesc Fontanella, el millor escriptor català de la segona meitat del xvii, i després per Agustí Eura, fidel a l’estil barroc encara en ple segle xviii. En tots dos casos, les traduccions proposen amplificar els versos d’Ovidi amb abruptes figures retòriques i oposicions lèxiques pròpies de l’estil barroc.

Durant la Il·lustració hi ha una traducció de l’Eneida, de Virgili, a càrrec de Josep Ullastre, encara que el treball més destacat és sens dubte el del menorquí Antoni Febrer Cardona. Febrer va traduir Ciceró, Virgili, Fedre, Horaci i Ovidi al català, especialment a la primera dècada del segle xix. Les seves adaptacions clàssiques tenen un caràcter instrumental, ja que la seva major preocupació era pedagògica: permetre als alumnes llegir amb més facilitat l’original llatí, com explica en diferents pròlegs, on a més detalla els criteris de traducció que segueix: seguir la fidelitat sense ofendre l’elegància i l’elegància sense danyar la fidelitat. No només en la forma de traduir es veu la seva voluntat pedagògica, sinó també en els gèneres que tradueix: els diàlegs ciceronians i les faules de Fedre són exponents de la literatura didàctica impulsada pel Neoclassicisme. El mateix Febrer és exponent, amb el Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí, dels nous instruments que la Il·lustració va introduir per millorar la qualitat de les traduccions de l’època, com gramàtiques, mètodes d’aprenentatge de llengües i diccionaris bilingües i plurilingües.

Pel que fa a la traducció de clàssics de l’Edat Moderna, Barcelona i València van ser centres difusors dels grans clàssics europeus, però en la seva gran majoria en versions en castellà. En català, Pere Joan Comes, amb adaptacions i sense indicar-ho, va traduir el llibre tercer de l’Historiarum Ferdinandis regis Aragonum, de Lorenzo Valla, com a Història de Joan Fivaller (1583). A través de còpies manuscrites, es van propagar les proses d’Antonio Beccadelli a Dels fets e dits del gran rey Alfonso, traduïdes per Jordi de Centelles a les darreries del segle xv, i les Epístolas familiares, d’Antonio de Guevara, en traducció anònima, a finals de segle xvi o als primers anys de segle xvii.

Els nous mètodes pedagògics de l’humanisme també van tenir versions en català, com les Introductiones latinae, d’Elio Antonio de Nebrija (1501, reeditades el 1505 i 1508), i el Lexicon ex sermone latino in hispaniensem i el Dictionarium ex hispaniensi in latinum sermone, adaptats per Gabriel Busa el 1522. Altres textos de caire més tradicional van tenir una àmplia difusió popular, com l’Isopet, compendi de faules d’Isop, publicat per primera vegada el 1493 (encara que la primera edició conservada és de 1550); la General història de l’esforçat cavaller Partinobles, comte de Bles, y aprés fonch emperador de Constantinobla, traducció de la roman francesa Partenopeus de Bloi, publicada a Tarragona i reimpresa en 21 ocasions fins el 1866, i la Història del noble y esforçat cavaller Pierres de Provença, fill del comte de Provença, y de la gentil Magalona, filla del rey de Nàpols, y de las fortunas y treballs que passaren en la sua enamorada vida, ja documentada el 1538. En els dos últims casos, la versió catalana es va basar en la versió castellana prèvia. Malgrat la seva difusió, no van ser model per als escriptors catalans, sinó que van omplir el buit de novel·les catalanes de l’època.

En el Barroc, és digne de destacar les versions poètiques que Francesc Fontanella va fer de Marco Girolamo Vida i d’alguns versos de el cant xii de la Gerusalemme liberata, de Torquato Tasso.

És a la segona meitat de segle xviii i inicis del xix quan es produeix un veritable esclat de traduccions de grans autors europeus al català, especialment francesos. Aquesta eclosió va tenir dos orígens molt concrets: el Rosselló i Menorca.

Al Rosselló destaquen singularment les traduccions teatrals d’un grup d’eclesiàstics: Miquel Ribes va traduir Polyeucte (1789), de Corneille, i Athalie (1788) i Esther (1792), de Racine; Sebastià Sabiuda i Antoni de Banyuls de Montferrer van traduir separadament la Zaïre (1770 i 1780-1782, respectivament), de Voltaire, i un anònim coetani va traduir el Monsieur de Pourceaugnac, de Molière. Tot i que el grup es va dissoldre amb la secularització posterior a la Revolució francesa, alguns membres van fixar la residència a Barcelona, on les traduccions van continuar durant el primer terç del xix; en són exemple les versions de Le médecin malgré lui, de Molière, i La mort de César, de Voltaire.

A Menorca, durant la dominació anglesa, a la primera meitat de segle xviii, es té notícia de la traducció de diversos autors anglesos (Addison, Young i Wieland), encara que només s’ha conservat la Saphira, de Joseph Addison, en versió de Joan Soler. A la segona meitat del xviii, i arran de la breu dominació francesa, es van traduir dues comèdies franceses: Les plaideurs, de Racine, i Le malade imaginaire, de Molière; les dues traduccions són anònimes, tot i que l’última s’atribueix a Pere Ramis, germà de Joan Ramis, el dramaturg més representatiu de la literatura neoclàssica catalana. Ja al segle xix, el ja citat Antoni Febrer Cardona va traduir un notable conjunt d’obres neoclàssiques: l’oratori Schöpfung (La creació del món, 1807), de Haydn, a partir d’una versió francesa; el Cathécisme historique (1810), de Claude Fleury; les Odes sacrées (1825), de Rousseau; la Géographie universelle (1826), de Claude Buffier, i dos drames i quatre tragèdies llatines de François Gabriel Lejay (1833-1836). Contemporani de Febrer, cal destacar Vicenç Albertí Vidal, traductor de quatre comèdies de Molière (Dom Juan o el convit de l'estàtua, L'amor metge, El muson noble o don Pere per excel·lència i Don Pere de Ñiquiñac –Monsieur de Pourceaugnac); cinc comèdies de Goldoni (El pare de família, La viuda astuta, La dona venjativa i Pamela); tres drames de Metastasio (Siroe, Aquil·les i Demofoonte); El barber de Sevilla o la precaució inútil, de Beaumarchais; El baró, de Moratín, i El geperut gelós (El celoso don Lesmes), de Rodríguez de Arellano. Albertí adaptava les obres a la realitat menorquina, ja que es tractaven de traduccions destinades a la seva representació al teatre de la casa de misericòrdia de Maó, que dirigia el mateix Albertí. A més de teatre, Albertí també va traduir en alexandrins La Alonsíada, poema èpic sobre la conquesta de Menorca, escrit originàriament en castellà per Joan Ramis.

A diferència de la literatura contemporània de l’època, la literatura tradicional, i principalment la destinada a fomentar l’educació religiosa i la pietat popular, es va continuar traduint al català, la llengua més accessible per a la població en general. Cal tenir en compte, però, que en nombroses ocasions es tractava de traduccions indirectes a partir d’una traducció anterior al castellà.

En aquest àmbit, s’ha de destacar, per la seva influència en el teatre religiós català del segle xvi, la versió catalana de la Dança de la mort (1497), de Mathieu-Nicolas Poillevillain de Clémanges, que va realitzar l’arxiver reial Pere Miquel Carbonell, que va continuar l’obra amb 50 estrofes afegides amb personatges propis de la Cancelleria. També és destacable la traducció del Flos sanctorum, de Jaume de Voràgine, publicada en vuit ocasions entre 1494 i 1565. Altres obres interessants són la Imitatio Christi, de Kempis, amb dues versions catalanes independents al segle xvii, una de Pere Gil (Barcelona, 1621) i una altra de Pere Bonaura (Perpinyà, 1695), la versió catalana del catecisme de Nieremberg (1642) o la traducció anònima de les Veritats eternes (1761), de Bernardino Rossignoli.

Un fenomen relativament habitual a l’Edat Moderna és l’autotraducció. Davant la impossibilitat de publicar les obres en l’original català, molts autors van optar per traduir-les ells mateixos al castellà. Alguns exemples d’aquest fenomen són Història de València, de Pere Antoni Beuter (Crónica general de España y especialmente del reyno de Valencia, 1546); Crónica de la ciudad de Valencia y su reino (1564-1566), de Martí de Viciana; Libre de las grandesas i cosas memorables de la antiquíssima, insigne i famosa ciutat de Tarragona, de Pons d’Icart (Libro de las grandezas de Tarragona, 1573); Història general del regne de Mallorca, de Joan Binimelis, la versió castellana del qual tampoc es va imprimir, o Desenganys de l’apocalipsi (1673), de Magí Cases, amplificada en la versió en castellà.

capçalera

Del segle XIX fins al Modernisme

En el primer terç de segle xix, cal destacar la tasca dels traductors menorquins anteriorment esmentats, Antoni Febrer Cardona i Vicenç Albertí, amb la traducció de textos neoclàssics i clàssics llatins per part del primer, i l’adaptació de textos teatrals per part del segon.

Lo Gay Saber va ser, en dues èpoques diferents, una de les publicacions periòdiques referents de la segona meitat del segle XIX. [Wikimedia].

Des del segon terç de segle xix i fins a l’última dècada o dècada i mitja del mateix segle, la traducció en català està condicionada per la qüestionada Renaixença, un moviment cultural i literari que pretén recuperar l’ús culte de la llengua catalana per a les seves expressions artístiques. Com que es van prioritzar els textos de producció pròpia, una mica descuidats fins al moment, no es va posar gaire èmfasi en la traducció d’obres estrangeres. Tot i això, hi ha diferents aspectes a destacar, alguns dels quals van ser precursors de la veritable eclosió de la traducció en català al final del segle xix.

Fins a la dècada de 1860 només es pot destacar la continuïtat de la traducció de llibres religiosos amb dues noves traduccions del Tractat de la imitació de Crist, de Kempis, per part de Jeroni Pi (1845) i, posteriorment, per Terenci Thos (1894), i quatre edicions (entre 1832 i 1888) de Lo Nou Testament de Nostre Senyor, de Josep Melcior Prat, a partir de la Vulgata i contrastades amb versions franceses, angleses, italianes i espanyoles, a més de dues traduccions contemporànies: La fuggitiva, de Tommaso Grossi, traduïda probablement per Miquel Anton Martí Cortada el 1834, i La pagesa virtuosa o Vida de Lluïsa Deschamps, traducció anònima de 1858.

A partir de la dècada de 1860, amb la projecció del moviment de la Renaixença a través dels Jocs Florals i de publicacions periòdiques, es van començar a publicar de manera puntual i gradual traduccions de textos contemporanis. Frederic Mistral n’és un exemple capital; va ser traduït en diferents ocasions al català: Francesc P. Briz va traduir Mirèio per al diari La Corona entre 1861 i 1863, obra que publicaria completa en forma de llibre el 1864 i posteriorment a Lo Gay Saber (1882-1883); així mateix, Mistral va enviar als Jocs Florals de Barcelona de 1862 I troubaire catalan, traduïda en tres ocasions: per Damas Calvet (1862), Celestí Barallat (1862) i Francesc P. Briz (abans de 1866); a més, Briz també va traduir tres poemes de José de Espronceda (“A Teresa”, “Cant del cossaco” i “Cant de l’eternitat”) a Ecos catalans (dedicats a Espronceda), el 1862.

És en les publicacions periòdiques, però, on les traduccions adquireixen més importància. En la primera etapa de Lo Gay Saber (1868-1869) s’hi troben versions de poemes, narracions i textos teatrals tant de clàssics com de contemporanis, com ara Anacreont, Eurípides, Goethe, Jean Paul Richter, Heine o el ja esmentat Mistral. La Llumanera de Nova York (1874-1881), per la seva banda, va incloure traduccions de Dante, Shakespeare, Walter Scott, Lord Byron, Heine, Gautier, Rosalía de Castro, Gustavo Adolfo Bécquer i Vicente Ruiz Aguilera. A les pàgines de La Renaixensa (iniciada el 1871), fins a la dècada de 1880, van aparèixer també traduccions de poemes i narracions d’autors clàssics i contemporanis com Safo, Ovidi, Plini, Terenci, Lord Byron, Goethe, Lamartine, Longfellow, Manzoni, Heine, Bécquer, Rosalía de Castro o Zola. El Diari Català (1871-1881) va donar a conèixer autors com Leopardi, Daudet o Zola; a més, va crear la “Biblioteca del Diari Català”, que oferia obres literàries en forma d’encartaments, que es podien relligar com a volums independents; en aquest format van publicar tres obres: Viatje d'un naturalista alrededor del mon fet a bordo del barco “Lo Llebrer” (The Beagle) des del 1831 al 1836, de Charles Darwin, traduïda per Leandre Pons Dalmau; La Ilíada, d’Homer, traduïda del francès per Conrad Roure, i Noveletes escullides, un recull de textos de Bret Harte i Edgar Allan Poe traduïts per Pere Sacases. A la segona etapa de Lo Gay Saber (1878-1883) continua la mateixa tendència que a la primera, amb traduccions d’Ossian (per Artur Masriera, Francesc P. Briz i Enric Franco, que també va traduir a la mateixa publicació Èdip, rei, de Sòfocles), Victor Hugo (per Joaquim Rubió i Ors, Jeroni Rosselló i Agna de Valldaura), Chateaubriand (René, per Francesc Rierola), a més d’Andersen, Aristòfanes, Bécquer, Eurípides o Lamartine, entre d’altres.

La Renaixensa va ser una de las publicacions periòdiques que va incloure traduccions a la dècada de 1870. [Wikimedia].

Així mateix, cal destacar diferents traduccions de poemes de Manzoni, Leopardi i Carducci en publicacions com Calendari Català, la Revista Balear, el Museo Balear, la Ilustració Catalana o a l’Antología de poetas líricos italianos (1889), que va editar Joan Lluís Estelrich, i el volum Victor Hugo en català. Poesias francesas traduhidas (1888), amb poemes traduïts per Eusebi Cort, Jaume Martí i Ramon Picó i Campamar.

De la mateixa manera que amb el llibre religiós, la traducció de textos grecollatins no es va interrompre. A les traduccions aparegudes en publicacions periòdiques anteriorment esmentades, cal afegir la tasca de Joan Sardà, traductor d’una trentena d’odes d’Horaci i una dotzena d’epigrames de Marcial, i Josep Franquesa Gomis, que, a més de traductor d’Horaci, ho va ser de Byron, Heine, Barbey d'Aurevilly i Shakespeare.

A la dècada de 1880, i a cavall amb l’etapa modernista, L’Avens va agafar el testimoni de les publicacions anteriorment esmentades i particularment de la línia del Diari Català. En aquesta publicació hi van aparèixer textos dels naturalistes francesos, com Daudet, Caze o Zola, de qui també es van adaptar textos teatrals. Aquesta mateixa publicació, ja en la primera etapa modernista, va impulsar el fulletó Novel·les Catalanes i Estrangeres (1892-1902), en què, moguts per les idees de renovació i modernització del moviment modernista, van introduir per primera vegada en català autors russos (Gogol, Tolstoi, Turguénev, Dostoievski), francesos (Mérimée, Maupassant, Bourget, Loti), italians (Pellico), anglesos (Dickens), alemanys (von Chamisso, Hauff) i nòrdics (Bjørnson, Strindberg), amb traduccions, entre d’altres, de Bonaventura Bassegoda, Ernest Moliné, Sebastià Farnés, Carles Bosch de la Trinxeria, Casimir Brugués o Lluís Bartrina, especialment des del francès.


L’Avens va ser una de les publicacions iniciàtiques del moviment modernista català. [Wikimedia].	Narcís Oller, narrador referent de les lletres catalanes del segle xix i traductor prolífic. [Wikimedia].

També són d’aquesta època les primeres traduccions a altres llengües d’algunes obres de Narcís Oller, Àngel Guimerà Jacint Verdaguer. Per posar només un exemple, L'Atlàntida, de Verdaguer, va ser traduïda al castellà per Melcior de Palau en prosa (1878) i per Josep Maria Despujol (1878) i Francisco Díaz Carmona (1883) en vers; al francès per Albert Savine en prosa (1882) i Justí Perpratx en vers (1884); a l'italià per Luigi Sunyer (1885); a l'occità per Jan Monné (1888); al txec per Jaroslav Vrchlicky (1891), i a l’alemany per Clara Commer (1897).

Contra tot tipus de pronòstics, la traducció catalana va sobreviure a la repressió dels anys més durs de la dictadura, va resistir i es va eixamplar en el segon franquisme i, en les últimes dècades, ha vivificat un sistema literari que, amb les limitacions pròpies de les llengües minoritàries i minoritzades, no arrossega seqüeles irrevocables de quaranta anys de prohibicions i de censura.

capçalera

El Modernisme

Com ja s’albira a les publicacions de L’Avens, és a la dècada de 1890, amb l’aparició del Modernisme, quan la traducció agafa una empenta especial i es converteix en catalitzador del que posteriorment, durant el Noucentisme, es convertirà en política cultural estructurada. Aquest auge és fonamental des d’un punt de vista quantitatiu i qualitatiu, ja que la traducció passarà a ser un eix principal de les manifestacions literàries de la cultura catalana, un engranatge més per aconseguir assimilar la literatura catalana a la resta de literatures europees, amb el fi últim modernista de construir una cultura nacional, moderna i europea. Així, la traducció al català augmenta exponencialment quant a nombre d’obres i procedències, però també millora metodològicament i es produeixen fecundes reflexions sobre la idea i l’art de traduir.

Va ser amb el canvi de segle quan van aparèixer les primeres col·leccions de llibres amb un clar criteri editorial que, a més de tenir la voluntat de modernitzar la literatura catalana, pretenien crear una veritable massa lectora en català, un mercat molt limitat fins aquell moment. D’aquesta manera es cobria un doble objectiu: recuperar el retard acumulat per la literatura catalana respecte a la resta de literatures europees i consolidar la normalització de la llengua catalana. Entre aquestes col·leccions, modestes des d’un punt de vista econòmic, destaquen la “Biblioteca Popular de L'Avens” (1903-1915), la “Biblioteca Joventut” (1901-1914) i la “Biblioteca de El Poble Català” (1906-1909).

Joan Maragall, figura clau del Modernisme en el seu conjunt, i de la traducció en particular. [Wikimedia].

Per comprovar la veritable dimensió de la traducció, vegem algunes dades sobre aquestes col·leccions: la “Biblioteca Popular de L'Avens” va incloure 56 traduccions (de 143 publicacions), amb autors tan destacats i diversos com Dante, Molière, Shakespeare, Pascal, Goldoni, Chateaubriand, Mistral, Leopardi, Goethe, Novalis, Maeterlinck, Whitman, Sterne, Swift, Emerson, Giacosa, Tolstoi, Ibsen, Omar Khayyam o un recull de contes japonesos; la “Biblioteca de El Poble Català” va incorporar per primera vegada en català Oscar Wilde, Anatole France i Nathaniel Hawthorne, i a la “Biblioteca Joventut” trobem noms com Strindberg, Hauptmann, Bjørnson, Ruskin i Spencer.

Com es pot veure, hi va haver un canvi en la selecció dels títols traduïts respecte al que s’havia fet fins llavors: incorporació i preponderància de noves procedències (autors anglosaxons, germànics i nòrdics) en detriment del tradicional predomini de textos francesos, i disminució significativa dels textos poètics respecte als de narrativa, teatre i, fins i tot, assaig.

Aquesta massiva importació de literatura estrangera de tots els temps va contribuir també a la incorporació de les manifestacions literàries més en voga a Europa a finals del segle xix i principis del xx. Un exemple d’això és l’entusiasme per Wagner i el seu “art total”, que va portar a la creació de l’Associació Wagneriana, que va donar a conèixer el conjunt de la seva producció operística a través de la feina de Joaquim Pena, Antoni Ribera, Jeroni Zanné i Xavier Viura.

Aquests textos essencials van ser, a més, referents per als escriptors modernistes catalans i van canviar profundament l’esdevenir de la literatura catalana; així, la literatura de Joan Maragall, per exemple, no es pot entendre sense Nietzsche, Goethe o Novalis; el simbolisme de la narrativa i el teatre català, sense Maeterlinck, o el compromís del teatre modernista, sense la influència d’Ibsen.

D’altra banda, la incorporació de literatura estrangera en aquesta època no deixa de ser eclèctica, perquè a més de la incorporació de la literatura més en voga, no es deixen de traduir els clàssics, i hi ha interès, al mateix temps, per autors cultes i populars. D’aquesta manera, es produeixen les primeres traduccions modernes de Dante, d’escriptors nòrdics o de poesia portuguesa, alhora que s’incorpora l’obra de Sherlock Holmes de Conan Doyle (21 relats i una novel·la entre 1908 i 1909).

Altres actuacions especialment remarcables són les traduccions del Quixot i de les obres de Shakespeare, i la col·lecció “Biblioteca d’Humanistes”. Pel que fa al Quixot, encara que durant el segle xix es publiquen traduccions parcials de l’obra, és Antoni Bulbena i Tosell (també traductor de Dante, Shakespeare i Zola) qui va publicar la primera versió íntegra del text, i va arribar a realitzar fins a deu versions entre 1887 i 1937; de la mateixa manera, Ildefons Rullan també va traduir l’obra íntegrament en dos volums (1905-1906).


Coberta de La tempesta (1910) de Shakespeare, traduïda per Josep Carner a la “Biblioteca Popular dels Grans Mestres”. [Wikipedia].	Josep Carner, figura essencial per conèixer el noucentisme i l’evolució posterior de les lletres catalanes en general i particularment de la traducció. [Wikimedia].

També és a l’època modernista quan es produeixen les primeres traduccions íntegres (sense arranjaments) de Shakespeare, amb el Hamlet d’Artur Masriera com a obra pionera. Després, la “Biblioteca Popular dels Grans Mestres” (1907-1910) va ser el primer intent de divulgació àmplia de Shakespeare en català; s’hi van traduir 17 obres, amb traduccions de Josep Carner, Dídac Ruiz, Salvador Vilaregut i Josep Farran y Mayoral. També és un referent del moment la traducció de Cebrià Montoliu (també traductor d’Emerson, Ruskin i Whitman) de Macbeth pel seu model de llengua literària, tan assequible com fos possible, la qual cosa contrasta amb una altra versió shakespeariana de referència, la d’El rei Lear d’Alfons Par (1912), la versió de la qual era en un català medievalitzant.

Per la seva part, la “Biblioteca d’Humanistes” (1910-1921), ja a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme, va publicar deu obres de sis autors inèdits en català: Erasme, Thomas More, Joan Lluís Vives, Richard de Bury, Antoni Agustí i Maquiavel. La importància de la col·lecció no rau únicament en la introducció d’aquests autors a la literatura catalana, sinó també en la manera com es va fer, sempre a partir del text original i amb major respecte a l’“esperit” que a la “lletra” de l’original. Aquesta manera de procedir en les traduccions, que comença a ser majoritària en les obres traduïdes de l’època, representa un tomb important en el mode d’acostar-se a la literatura estrangera i incorporar-la a la literatura catalana.

La mateixa “Biblioteca d’Humanistes” presenta un altre fenomen interessant de l’època modernista, i és que el fort impuls que els modernistes van donar a la traducció va atreure escriptors de procedència vuitcentista, que van col·laborar de bon grat amb el nou moviment cultural. En són exemple Josep Pin i Soler, director d’aquesta darrera col·lecció, Apel·les Mestres, que va publicar el 1895 una traducció d’Intermezzo, de Heinrich Heine, o Narcís Oller, que, entre 1905 i 1913, va traduir 18 obres dramàtiques d’autors com Goldoni, Ostrovski, Tolstoi, Turguénev, Giacosa o Becque.

Finalment, dos apunts sobre els traductors de l’època. Com ja s’ha esmentat anteriorment, com en els casos de Maragall o Oller, entre els traductors hi havia escriptors que complementaven la tasca creativa amb la traducció, però a més ja trobem traductors exclusivament literaris, com Joaquim Casas-Carbó, Manuel de Montoliu, Cebrià Montoliu, Salvador Vilaregut o Josep Roca i Cupull. A més d’establir que la llengua original havia de ser amb la que s’havia de traduir (amb les excepcions de les llengües eslaves, nòrdiques i orientals, que ho feien des del francès), molts d’aquests traductors van escriure sobre la seva tasca traductora i van aportar reflexions interessants i transcendents per a la disciplina; entre ells, destaquen Joan Maragall, Cebrià Montoliu i Manuel de Montoliu.

capçalera

El Noucentisme i el primer terç del segle XX

Si l’eclosió de la traducció es produeix durant el Modernisme, és durant el Noucentisme quan es consolida i s’institucionalitza. El Noucentisme es concep com un moviment politicocultural, a diferència del Modernisme, i amb una idea molt definida d’estructurar la societat no sols des del punt de vista cultural, sinó també polític. Per tant, aprofita l’impuls del canvi de segle per crear les institucions i plataformes que permetin la professionalització i canalització de la traducció, com una manifestació cultural imprescindible, perquè tinguin el màxim impacte, amb l’objectiu últim d’aconseguir una cultura veritablement equiparable a les altres cultures occidentals.

Darrere d’aquest moviment hi ha quatre noms imprescindibles, sense els quals no es podria entendre: Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors, Josep Carner i Pompeu Fabra. Enric Prat de la Riba va ser el polític fundador del gran partit polític burgès de l’època, la Lliga Regionalista, que va canalitzar gran part del moviment polític i cultural. El lideratge de Prat de la Riba el va impulsar a la presidència de la Diputació de Barcelona (1907), a partir de la qual va concebre la Mancomunitat (1914), agrupació de diputacions provincials i embrió de la futura Generalitat, i va afavorir la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), l’acadèmia científica i cultural catalana. És en aquest context, i a l’empara d’aquestes institucions, en què es desenvolupa la producció cultural en català.

Si Prat de la Riba va ser el líder polític del moviment, Eugeni d’Ors en va ser l’ideòleg intel·lectual a través del seu Glosari, la seva col·laboració diària a La Veu de Catalunya. Ors hi defensava un ideal d’elevació cultural i una ètica de realització personal i col·lectiva de fer les coses bé. Des d’un punt de vista més conservador i adaptant-los a la idea d’esforç cultural, Ors validava i continuava els arguments a favor de la traducció esgrimits pels modernistes, com Maragall o Manuel de Montoliu, per aconseguir eixamplar la cultura pròpia. Josep Carner, l’escriptor més actiu i destacat del moviment, a més d’escriure, traduir i editar, també va contribuir a la reflexió sobre la tasca mateixa de traduir i a la importància intrínseca de l’activitat per a la creació i consolidació d’una veritable cultura catalana equiparable a qualsevol altra cultura europea. Per als noucentistes, la traducció havia de contribuir a l’enriquiment de la llengua literària i a omplir els buits d’una literatura que es reconeix incompleta després de la seva esplendor medieval, a més de ser la millor escola per als escriptors d’expressió catalana.

En aquests objectius es posa l’accent en la llengua catalana i en el seu ús literari. Aquí és on encaixa l’última peça del puzle, Pompeu Fabra. Fabra havia començat a treballar en la unificació i normativització del català durant l’última dècada del segle xix, però va ser amb la creació de l’Institut d'Estudis Catalans i la seva Secció Filològica quan realment va poder forjar amb tota autoritat la normativa lingüística, necessària per corregir l’arbitrarietat i fragmentació que presentava la llengua escrita i combatre la interferència del castellà. Aquesta referència normativa va unificar el català publicat i va servir de referència i recurs per a escriptors i traductors, molt especialment a partir de 1917-1918, amb la publicació del Diccionari ortogràfic, primer, i la Gramàtica catalana, després.

Aquests propòsits es van concretar en diferents iniciatives editorials: les publicacions Empori (1907-1908) i La Revista (1915-1936) van incloure traduccions de poesia i assaig; la Societat Catalana d'Edicions va publicar dos volums de Poe (1915-1916) i quatre de Perrault (1918), i des de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans es va promoure la publicació d’una col·lecció d’obres clàssiques, entre elles les traduccions bíbliques de Frederic Clascar (1914-1925).


D’Ací i d’Allà, capçalera destacada d’Editorial Catalana. [Wikimedia].	Coberta Primer volum de l’Odissea, traduïda per Carles Riba i publicada a la “Biblioteca Literària”.

La iniciativa més important va aparèixer el 1918 amb l’Editorial Catalana, a l’abric de la Lliga, dirigida per Carner i amb el suport dels lectors de La Veu de Catalunya. De l’Editorial Catalana són d’especial interès el magazín D’Ací i d’Allà (1918-1921), en què van aparèixer traduccions de Stevenson i de contistes contemporanis francesos, anglesos, russos i italians poc traduïts; la col·lecció “Enciclopèdia Catalana”, en què es van traduir obres d’assaig i divulgació, especialment angleses, i la “Biblioteca Literària”.

La “Biblioteca Literària”, dirigida per Carner, volia ser un espai de professionalització per als escriptors joves i pretenia aconseguir traduccions directes de l’original en què prevalgués la qualitat literària per sobre del producte de consum; d’aquesta col·lecció són la traducció de clàssics antics (l’Eneida, traduïda per Llorenç Riber, o la primera versió de l’Odissea, per Carles Riba) i moderns (Shakespeare, Molière, La Fontaine, Goethe), i de novel·les de tradició anglesa i francesa (George Eliot, Dickens, Kipling, Arnold Bennett, Musset, Erckmann-Chatrian, etc.), a més d’obres infantils i juvenils aptes per a tots els públics (Grimm, Andersen, Mark Twain, Lagerlöf). Les traduccions eren realitzades pel mateix Carner o per escriptors de reconegut prestigi, com Magí Morera i Galícia, que va traduir Shakespeare, o Carles Riba, que va traduir a Poe, Grimm, Homer, Sòfocles, Plutarc i Xenofont, la qual cosa les va convertir en un referent per la seva riquesa estilística i diversificació lèxica i va fer que mantinguessin la seva influència més enllà de l’època, amb reedicions periòdiques.

La dictadura de Primo de Rivera a partir de 1923 va comportar la fi del projecte polític català amb l’abolició de la Mancomunitat i la resta d’institucions catalanes, a més de la instauració de la censura. Aquesta xarxa cultural i institucional no es va poder reconstruir fins a l’adveniment de la II República, el 1931, en què es va fomentar, fins a l’arribada el règim franquista el 1939, l’ensenyament i la lectura en català, i la professionalització dels escriptors, la qual cosa va comportar que per primer cop poguessin viure del seu art.

Sense suport institucional, la indústria del llibre va canviar i va haver de buscar-se la normalitat comercial, camí que ja havia mostrat la iniciativa de l’Editorial Catalana. Tot i que encara incomparable a la resta de literatures europees, va augmentar el nombre de publicacions, es va generalitzar la crítica literària en publicacions periòdiques, es va ampliar la nòmina d’escriptors i traductors, i va augmentar el públic lector. Aquest fenomen va ser degut, d’una banda, als fruits donats per la feina prèvia, i, de l’altra, per l’augment de l’interès en els llibres com a forma de contestació a un règim advers a la cultura en català.

La iniciativa més important va ser la Llibreria Catalònia, editorial i llibreria, fundada el 1924 per Antoni López Llausàs, Manuel Borràs i Josep M. Cruzet. Va absorbir la “Biblioteca Literària”, va donar continuïtat a la revista D'Ací i d'Allà (que va continuar publicant traduccions) i va fundar la “Biblioteca Univers”. En aquesta nova època de la “Biblioteca Literària” també es van publicar traduccions: Els promesos, per Maria Antònia Salvà; Robinson Crusoe, per Josep Carner; Maria Chapdelaine, per Tomàs Garcés; La follia d’Almayer, per Josep Carner-Ribalta, o Un tifó, per Alfred Gallard. La “Biblioteca Univers”, per la seva banda, va incorporar les obres més en voga, especialment novel·les, i amb la novetat de la incorporació de grans narradors russos; entre els autors traduïts destaquen Goethe, Baudelaire, Tolstoi, Dostoievski, Wells, Gogol, Poe, Maurois, Txèkhov, Hugo, Balzac, Dickens, Verga, Gorki o Schnitzler.

Logotip de la Fundació Bernat Metge. [Wikimedia].

Un altre gran front editorial es deu al mecenatge de Francesc Cambó, amb la Fundació Bíblica Catalana, fundada el 1922, i la Fundació Bernat Metge, el 1923. La Fundació Bíblica Catalana es proposava oferir traduccions rigoroses dels textos, però que al mateix temps incorporessin una gran qualitat literària; entre 1928 i 1948, ja a la postguerra, va publicar la versió completa de la Bíblia en 15 volums, traduïda per Carles Cardó, Josep M. Llovera, Carles Riba i Antoni M. de Barcelona, entre d’altres. Són de la mateixa època les traduccions d’altres dues bíblies, la dels monjos de Montserrat, a partir de 1926, i la del Foment de Pietat, a partir de 1928, totes dues incompletes.

La Fundació Bernat Metge va traduir al català els autors grecollatins més destacats en edicions bilingües molt acurades. Es van publicar més de 80 volums fins al 1936, cosa que va contribuir a fixar el català literari culte gràcies a la feina de traductors com Llorenç Riber, Salvador Galmés, Manuel de Montoliu, Carles Riba, Joan Crexells o Carles Cardó.

Amb la mateixa orientació culturalista, trobem l’editorial Barcino, fundada el 1924, que, a més d’editar els autors catalans medievals, va promoure sèries d’obres completes traduïdes a “Els Clàssics del Món”; se’n van iniciar dues: les de Shakespeare (traduït per Cèsar August Jordana) i les de Molière (traduït per Alfons Maseras), totes dues interrompudes el 1939.

Dues iniciatives editorials destacables més són Edicions Proa i Quaderns Literaris. Pel que fa a la narrativa estrangera publicada a Edicions Proa, fundada el 1928, destaca la col·lecció “Biblioteca A tot vent”. La col·lecció va incorporar la millor novel·lística del xix i del xx, amb especial interès per la literatura russa i anglesa; entre els autors traduïts es troben Tolstoi, Dostoievski, Turguénev i Txékhov (per Francesc Payarols i Andreu Nin, entre d’altres), Dickens (per Pau Romeva i Josep Carner), Balzac i Zola (per Alfons Maseras, entre d’altres), a més de Hardy , Strindberg, Schnitzler, Huxley o Zweig. En altres col·leccions de Proa van aparèixer traduccions de Maupassant, Wells, Zweig, Gide o Baring.

La fundació de “Quaderns Literaris” per Josep Janés va ser més tardana, el 1934. Janés va aconseguir amb ella un format popular a bon preu que oferia novel·les de qualitat cada setmana. Tant a “Quaderns Literaris” com a la més selecta “Biblioteca de la Rosa dels Vents”, fundada el 1937, Janés va aprofitar traduccions existents i en va encarregar altres de noves, que van sumar un total de més de cent títols, més de la meitat del total de títols publicats: clàssics moderns, amb predomini de la literatura francesa i presència abundant de l’anglesa, la russa, la nord-americana i la italiana, a més de contemporanis com Mansfield, Gide, Woolf i Hemingway.

Pel que fa a les publicacions infantils, tres iniciatives destaquen per sobre de les altres, la “Biblioteca Grumet”, de Proa, en la qual es van publicar traduccions de Maurois i Blaise Cendrars; la col·lecció de la revista Virolet, i, sobretot, l’editorial Joventut, que entre 1926 i 1935 va publicar els clàssics universals del gènere (Lewis Carroll, Thackeray, Grimm, Andersen, Stevenson, Verne, Barrie, Collodi) en traduccions, entre altres, d’escriptors destacats com Josep Carner, Carles Riba i Marià Manent.

La literatura de consum popular, per la seva part, es va vehicular a través de les col·leccions de novel·la curta, del fulletó i de les obres de gènere. En el primer grup destaca “La Novel·la Estrangera” (1924-1925), que va arribar a publicar 38 números, i en què van aparèixer narracions de Stendhal, Hoffmann, Poe, Hawthorne i Eça de Queiroz, entre molts altres; alguns dels seus traductors eren escriptors reconeguts: Josep M. López-Picó, Carles Riba, Cèsar August Jordana, Tomàs Garcés, Josep Pla o Ventura Gassol. En les col·leccions del segon grup cal anotar, en els anys vint, les traduccions d’alguns clàssics del fulletó vuitcentista: entre d’altres, Els tres mosqueters i La dama de les camèlies, per Josep Navarro-Costabella, i Nostra Dona de París, per Rafael Folch i Capdevila. Dins la literatura de gènere es va traduir Conan Doyle, es van incorporar novel·les del Far West i la novel·la rosa estrangera va estar ben representada a partir de 1924 a les col·leccions “Biblioteca Gentil”, “La Dona Catalana”, “Neus”, “El Nostre Cor” i “Col·lecció Blava”.

En tot aquest paisatge cal destacar l’augment exponencial de traductors prestigiosos, que alhora eren actius escriptors i/o periodistes de l’època, entre els quals destaquen Carles Riba o Marià Manent, provinents de l’època noucentista, però també Cèsar August Jordana, Josep Maria de Sagarra, Just Cabot, Carles Capdevila, Alfons Maseras, Andreu Nin, Francesc Payarols o Pau Romeva, entre molts altres.

Com es pot veure davant d’aquest panorama, el propòsit originari del Modernisme i la seva continuïtat estructurada pel Noucentisme finalment obtenia la merescuda recompensa. La traducció contribuïa a la posada al dia de la literatura catalana i va ser decisiva per consolidar la llengua literària. Malgrat els límits intrínsecs de la literatura catalana, es pot considerar que havia aconseguit una primera normalitat abans de l’inici de la guerra civil. Les conseqüències de la guerra, però, van enfonsar completament una tasca que tant de temps i esforços havia necessitat per aconseguir-se.

capçalera

El segle XX. De la postguerra a la transició

Amb la imposició de la dictadura de Franco el 1939, es va prohibir l’ús públic de la llengua catalana i es va establir la censura prèvia; per tant, tots els projectes culturals i editorials en català van quedar a la clandestinitat. Això va comportar la desaparició de totes les iniciatives posades en marxa en el període anterior i la impossibilitat de crear-ne de noves.

No cal dir que les traduccions al català van desaparèixer de l’àmbit públic. L’única activitat en la primera postguerra va ser de caràcter privat, ja que alguns mecenes subvencionaven l’activitat literària d’escriptors de prestigi, però que no tenien circulació pública, més enllà d’una petita resistència. Aquestes edicions de bibliòfil van tenir més aviat un caràcter simbòlic, una aparença de normalitat a l’interior, paral·lela a la realitzada pels escriptors i editorials a l’exili.

Entre aquestes iniciatives es troben, per exemple, les afavorides per Fèlix Millet i Maristany, com els set volums de traduccions de Shakespeare de Josep M. de Sagarra (1945-1953) –en edició clandestina datada el 1935–; la segona Odissea de Carles Riba (1948); El paradís perdut, de Milton, en traducció de Josep M. Boix i Selva (1950); els tres volums de La divina comèdia, traduïda per Sagarra (1950), i el primer volum de les Tragèdies, de Sòfocles, traduïdes per Carles Riba (1950). Precisament de Riba havia aparegut el 1944 Versions de Hölderlin, en una edició clandestina de Josep Palau i Fabre, primera traducció al català de postguerra. Altres edicions de bibliòfil van ser les traduccions de poesia xinesa i de Shelley per Marià Manent (1946), de Paul Valéry per Miquel Forteza (1947) i de Mistral per Maria Antònia Salvà (1948).

El permís per a la publicació de traduccions es va començar a concedir, de manera molt escassa i per a circulació restringida, a partir de la victòria aliada del 1945, i no va ser fins al 1951 que es va concedir a col·leccions normals i fins a 1957 no van ser gens habituals. Aquestes reticències per part del règim franquista es deuen a la importància que té la traducció d’obres estrangeres en la vigència d’una llengua, en aquest cas la catalana, i la seva capacitat com a instrument de cultura.

El precedent excepcional va ser la continuïtat de la Fundació Bernat Metge, que es pot entendre per qui la dirigia, Joan Estelrich, i amb l’“excusa” d’acabar una col·lecció que es distribuïa només a subscriptors. Estelrich va aprofitar l’oportunitat per incorporar nous volums de clàssics grecs i llatins des de 1946. La Fundació Bernat Metge va continuar i continua publicant clàssics grecs i llatins i ha estat abric de diverses generacions de traductors importants, com Joan Petit, Josep Alsina, Miquel Dolç, Josep Vergés, Eduard Valentí i Joan B. Solervicens, a les dècades de 1950 i 1960, o Carles Miralles, Manuel Balasch, Antoni Seva i Jaume Medina, a partir de la de 1970.

Qui realment va aconseguir, amb moltes penes, recuperar veritablement la publicació de traduccions va ser Josep M. Cruzet a través de l’Editorial Selecta. A partir de 1951 va aconseguir alguns permisos per publicar traduccions ja aparegudes abans de 1936: dins de la “Biblioteca Selecta Universal” (1951-1954) va publicar traduccions de la “Biblioteca Literària” i la “Biblioteca Univers”. Després de 1957, ja en la seva col·lecció principal, “Biblioteca Selecta”, va aportar noves traduccions de Tagore, Valéry, Quasimodo o Maurois.

L’editorial Alpha, que alhora s’encarregava de la Fundació Bernat Metge, també va tenir una col·lecció dedicada a la traducció, “Clàssics de Tots els Temps”. Des de 1953, s’hi van reeditar les grans traduccions subvencionades per Fèlix Millet i Maristany durant la dècada anterior, i entre 1959 i 1969 s’hi van sumar Sonets, cançons i madrigals, de Petrarca (traduït per Osvald Cardona); Poesia anglesa i nord-americana (per Marià Manent); la reedició de les Tragèdies i les Comèdies, de Shakespeare (per Sagarra); L'Eneida (per Miquel Dolç); Els Lusíades (per Guillem Colom i Miquel Dolç); les Tragèdies, de Racine (per Bonaventura Vallespinosa); les Faules, de La Fontaine (per Xavier Benguerel), i ja el 1978 La Ilíada (per Miquel Peix).

Les altres traduccions fins a la dècada de 1960 inclouen els clàssics de la literatura infantil i juvenil publicades per l’editorial Juventud, que recuperava títols d’abans de la guerra (Barrie, Stevenson, Verne, Arthur Rackam, Kaestner), les obres de caràcter religiós de l’editorial Balmes i les obres clàssiques de pensament (Sant Gregori, Vives, Bossuet, Descartes, Kant) i literatura (Goethe, Schiller, Musset, Ibsen, Tolstoi, Shakespeare, Molière) de l’editorial Barcino.

Als anys 1960, la situació va fer un tomb radical i es va passar de publicar gairebé exclusivament reedicions de traduccions antigues a un veritable boom de noves traduccions amb la voluntat de rebrotar la literatura en català i tornar-la a col·locar en la més estricta modernitat. Tres raons bàsiques expliquen el fenomen: la nova política de liberalització impulsada a través de la llei Fraga (1962), l’aparició de publicacions culturals periòdiques en català (Serra d’Or, 1965) i la creació de l’editorial més renovadora i referent de l’època (Edicions 62).

Abans, ja el 1959, Joan Sales i Xavier Benguerel havien fundat el Club Editor, que va donar continuïtat a la col·lecció “El Club dels Novel·listes”, iniciada el 1955, en què ja s’havien publicat traduccions de Coolen i Kazantzakis, a les quals se’n van unir d’altres de Dostoievski, Lampedusa i Salinger.

També és d’aquesta època la reaparició de l’editorial Proa i de la seva col·lecció “Biblioteca A Tot Vent”, l’única iniciativa editorial a l’exili que va incloure traduccions. En una primera època (1951-1964) van publicar Stevenson, George Sand, Steinbeck i Camus, i en una segona etapa, a raó de sis llibres per any, traduccions de clàssics de la novel·la recuperats del catàleg d’abans de la guerra (Dickens, Stendhal, Dostoievski) i traduccions noves de novel·listes contemporanis (Pavese, Morante, Moravia, Huxley, Greene, Murdoch, Amis, Mauriac, Malraux, Sartre, Beauvoir, Mann, Kafka, Faulkner, Hemingway, Dos Passos, Capote i Salinger). A més d’aquesta col·lecció, en altres col·leccions de Proa també van aparèixer traduccions: a “Zenit”, després “Tròpics”, van aparèixer, entre d’altres, Lawrence Durrell, Henry Miller i Joseph Kessel; a “Enjòlit”, de novel·la policíaca, sobretot les històries de James Bond, i a “Quaderns de Teatre”, alguns grans dramaturgs contemporanis com Wilde, Txèkhov, Brecht, Ionesco, Tennessee Williams, Dürrenmatt, Beckett o Anouilh.

Josep M. Castellet, personatge clau en la introducció d’obres estrangeres a partir de la dècada de 1960. [Wikimedia].

Com s’ha introduït abans, Edicions 62 va tenir un paper fonamental en la incorporació de traduccions a la literatura catalana, especialment des de 1964, amb la incorporació de Josep M. Castellet com a director literari, quan es va arribar a publicar el 40% de traduccions respecte del total de llibres publicats per l’editorial. Abans cal destacar la col·lecció “La cua de palla”, dirigida per Manuel de Pedrolo, que publicava traduccions de novel·la policíaca, a més de diverses traduccions d’assaig, temàtica religiosa i alguns títols de literatura infantil. Amb l’arribada de Castellet, es va iniciar una col·lecció dedicada exclusivament a la novel·la estrangera (“El Balancí”), una altra de traduccions de narrativa juvenil (“El Trapezi”), una altra de traduccions d’obres breus sobre temes d’actualitat (“L’Escorpí”) i una altra de clàssics del pensament contemporani (“Biblioteca Bàsica de Cultura Contemporània”), sense oblidar-nos que va potenciar la traducció en les ja consolidades línies d’assaig (“Llibres a l’Abast” i “Biblioteca de Pensament Cristià”). Així, els lectors catalans van tenir a l’abast un ampli elenc d’obres de novel·listes i pensadors contemporanis, especialment de la narrativa de postguerra i el pensament existencialista i marxista, cosa que va suposar una autèntica revolució en la cultura catalana. Valguin com a exemple noms de novel·listes com Pratolini, Pavese, Pasolini, Vittorini, Calvino, Faulkner, Mailer, Scott Fitzgerald, Dos Passos, Capote, Greene, Sillitoe, Dures, Butor, Robbe-Grillet, Brecht, Böll, Grass o Soljenitzin, i d’assagistes com Russell, Freud, Gramsci, Mounier, Fromm, Lukács, Marcuse, Beauvoir o Lévi-Strauss.

Aquest auge es va frenar a finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970 per una certa saturació editorial, ja que la literatura catalana encara no tenia una massa lectora suficient per absorbir tal quantitat de propostes, ja que no comptava amb mitjans de comunicació de masses ni escolarització en català. A partir de 1972 es va recuperar una certa normalitat, i les traduccions es van estabilitzar en un 15-20 % de les publicacions en català.

Quant als traductors de l’època, hi ha molts noms importants dignes de destacar, des dels que s’havien format abans de la guerra, com Joan Oliver o Rafael Tasis, per exemple, als més contemporanis, com Avel·lí Artís-Gener, Osvald Cardona o Lluís Ferran de Pol, i els més joves, com Jordi Arbonès, Maria Aurèlia Capmany, Gabriel Ferrater, Ramon Folch i Camarasa, Joan Fuster, Josep M. Güell, Manuel de Pedrolo, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Carme Serrallonga o Francesc Vallverdú, entre d’altres.

capçalera

De finals del segle XX a l'actualitat

Amb l’arribada de la democràcia, la desaparició de la censura i la restauració de la Generalitat de Catalunya, la producció editorial va augmentar i es va diversificar. Va contribuir-hi significativament l’escolarització i l’aparició de mitjans de comunicació en català, a més d’ajudes institucionals a la producció editorial en llengua catalana.

En aquest context les traduccions han mantingut una presència al voltant del 20 % del total de títols publicats, encara que amb alts i baixos. Va ser a la dècada dels 80 quan l’escalada va ser més gran i el creixement s’ha mantingut més o menys sostingut fins al segle xxi. En aquell moment es van començar a publicar diferents col·leccions fonamentals com “Textos filosòfics” i “Les Millors Obres de la Literatura Universal”, d’Edicions 62; “Clàssics Moderns”, d’Edhasa, o “Mínima de Butxaca” i “Biblioteca Mínima”, de Quaderns Crema, a més de la continuació de col·leccions ja existents, com “La Cua de Palla”, d’Edicions 62, o “A tot vent”, de Proa.

Des de les dues últimes dècades del segle xx i durant el segle xxi, la literatura catalana ha estat receptora de tot tipus de literatura en tot tipus de formats i s’ha normalitzat relativament. Tanmateix, la normalització no és del tot possible perquè competeix constantment i en inferioritat de condicions amb la literatura castellana, molt més gran quantitativament, cosa que suposa també ser-ho econòmicament, i que, alhora, té un dels seus centres editorials a Barcelona.

Encara que l’estudi d’aquesta època encara està en procés i es necessita una mica més de perspectiva històrica per treure conclusions definitives, sí que s’entreveuen una sèrie de tendències dignes de tenir en compte.

En primer lloc, la importància que ha tingut l’escolarització en català. A partir d’aquesta escolarització, la major part de la població del territori catalanoparlant comprèn el català i és potencial lector de les seves obres. A més, ha suposat que més de la meitat de la producció editorial en català estigui dedicada al públic infantil i juvenil, comptant que més o menys la meitat d’aquesta producció són llibres de text i l’altra meitat, literatura infantil i juvenil. La importància cabdal, almenys quantitativament, de la literatura infantil i juvenil és una situació que també s’ha produït a les altres literatures peninsulars i ha fomentat un fenomen relativament actual, com són les traduccions d’aquest tipus de literatura entre les diferents llengües peninsulars.

En segon lloc, la institucionalització de la traducció. D’una banda, s’ha produït una veritable professionalització dels traductors, literaris o no, amb la consegüent creació d’associacions professionals com APTIC, i que compten amb ajudes institucionals per traduir determinats textos (ja sigui directament al traductor o l’editorial) i amb premis que en prestigien la tasca. D’altra banda, aquesta professionalització també s’ha consolidat per l’àmplia xarxa de facultats de Traducció i Interpretació que s’han creat a tot el territori (Universitat de Vic, Universitat de Lleida, Universitat Pompeu Fabra i Universitat Autònoma de Barcelona a Catalunya, i Universitat Jaume I, Universitat de València i Universitat d’Alacant al País Valencià). Finalment, a l’empara d’aquestes institucions i de la pràctica professional, s’han fomentat els estudis sobre la traducció en llengua catalana i les reflexions sobre la pròpia pràctica, amb plataformes específiques i especialitzades com la col·lecció “Biblioteca de Traducció i Interpretació” d’Eumo, la revista Quaderns de la Universitat Autònoma de Barcelona o l’Anuari TRILCAT de la Universitat Pompeu Fabra.

Seu de l’Institut Ramon Llull a Barcelona. [Wikimedia].

En tercer lloc, i ja al segle xxi, s’ha produït la concentració de molts segells editorials en català al voltant de dos grans grups: Enciclopèdia Catalana i Grup 62 (de l’editorial Planeta). Mentre aquests grans grups es dediquen a traduir literatura mainstream i de consum, ha sorgit un nodrit grup d’editorials independents que tenen la traducció de qualitat com un dels seus segells d’identitat i que han desenvolupat un catàleg considerable i solvent, com Periscopi, L’Altra, la nova Club Editor o Raig Verd, entre d’altres.

Durant l’època actual també s’ha exportat molt més la literatura catalana a l’exterior. Han augmentat les llengües a les quals s’ha traduït i s’ha creat una xarxa força àmplia de traductors de diferents llengües competents en català. Aquest treball és fruit dels agents i de les editorials, però s’ha de destacar especialment la tasca de l’Institut Ramon Llull (IRL), creat el 2002, en la internacionalització, divulgació i coneixement de la cultura catalana a l’exterior. En aquest sentit, l’IRL fa un inventari complet de totes les obres de la literatura catalana traduïdes a altres llengües a través de la base de dades TRAC; sobre les obres literàries traduïdes al català des del segle xix fins a l’any 2000 es poden consultar les diferents bases de dades del grup de recerca TRILCAT.

Finalment, una última tendència a destacar és el creixement i consolidació de l’autotraducció entre els escriptors d’expressió catalana, especialment a l’hora d’abocar les seves obres al castellà. Tot i que no és un fenomen ni de bon tros nou, sí que és veritat que, amb la consolidació de la democràcia, la despolitització de l’ús de la llengua i la creixent pressió de la indústria editorial en castellà, cada vegada més autors de la literatura catalana emprenen el camí de l’autotraducció.

capçalera

Potencial per à la recerca

Des de la dècada de 1990, els estudis sobre la traducció catalana s’han multiplicat exponencialment i han donat grans fruits. No per això, però, deixa d’haver-hi encara molts temes i aproximacions per estudiar i aprofundir.

La gran majoria d’estudis s’han centrat en casos concrets: una traducció, un autor, un traductor, una col·lecció, etc. Qualsevol nova aportació en aquest sentit és pertinent i ha de contribuir a aproximacions més genèriques i globalitzades, de per si més complexes i difícils de dur a terme de manera individual, que encara han estat poc explotades.

Queda feina per fer pel que fa a les traduccions anteriors al segle xix, tant per la dificultat de localitzar els textos com pel poc interès acadèmic que històricament havia despertat el període comprès entre el segle xvi i el xviii.

Quant a la traducció a partir del segle xix, hi ha un mapa general traçat que marca les línies bàsiques dels estudis de traducció en català. De totes maneres, s’hauria d’aprofundir en la funció de la traducció i els criteris d’elecció i de traducció en les publicacions periòdiques. Així mateix, s’haurien de continuar i aprofundir línies d’investigació fecundes, com la traducció en les diferents col·leccions i editorials, la funció exercida per la censura i els diferents models de llengua literària utilitzats pels traductors en les diferents èpoques, amb especial atenció a la intervenció dels correctors, que durant el segle xx van determinar especialment certes tendències estètiques.

Tampoc no ens hem d’oblidar de la importància de fenòmens capitals per a la traducció catalana que han estat poc estudiats fins ara, com la traducció indirecta i l’autotraducció. De la mateixa manera, també s’hauria de prestar més atenció a altres tipus de traducció més enllà de l’estrictament literària, que ha acaparat la majoria d’estudis fins avui, com ara la de temàtica religiosa o l’assaig.

Finalment, sobre les tendències actuals, hi ha línies d’investigació molt interessants, com els catàlegs de les petites editorials independents, les relacions entre les diferents literatures peninsulars, la traducció de la literatura infantil i juvenil (tant importada com exportada) o l’estudi de la disseminació de la literatura catalana cap a altres literatures.

capçalera