 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
ENG Gender studies EUS Genero azterketak GLG Estudos de Xénero POR Estudos de Gênero SPA Estudios de Género |
continguts
Introducció - “Translation as (re)creation, manipulation, and (woman)handling”: Orígens, pràctiques i afinitats | “A new European tradition?”: Nous horitzons, noves teoritzacions | “Recovering ‘Lost’ women translators”: Reescrivint la història de la traducció | Potencial de recerca
Introducció - "Translation as (re)creation, manipulation, and (woman)handling”: Orígens, pràctiques i afinitats
 |
Whether affirmed or denounced, the femininity of translation is a persistent historical trope. “Woman” and “translation” have been relegated to the same position of discursive inferiority. The hierarchical authority of the original over the reproduction is linked with imagery of masculine and feminine; the original is considered the strong generative male, the translation the weaker and derivative female. |
| Sherry Simon (1996: 1) |
Als anys vuitanta del segle XX, al Quebec (Canadà), van confluir diferents coordenades socials, polítiques i identitàries (el feminisme anglosaxó, el feminisme francès, el cultural turn en els estudis de traducció, el postestructuralisme, el deconstruccionisme, etc.), que van empènyer algunes escriptores feministes (entre d’altres, Louise Bersianik, Denise Boucher y Nicole Brossard) a subvertir amb la seua escriptura el discurs androcentrista i sexista, des de sempre dominant a la literatura universal. Un grup de traductores i traductors feministes (entre d’altres, Luise von Flotow, Barbara Godard, Susanne de Lotbinière-Harwood, Howard Scott, Fiona Strachan i Marlene Wildeman), seguidores de l’avantguarda liderada per aquestes autores canadenques, les van traduir visibilitzant la seua veu en els treballs que (re)escrivien. Les estratègies d’aquestes pràctiques eren molt variades, encara que, a l’article “Feminist Translation: Contexts, Practices and Theories” (1991), Luise von Flotow les va classificar en quatre: supplementing, prefacing, footnoting i hijacking.
 |
| “No es neix dona: s’arriba a ser-ne”. Simone de Beauvoir (1908-1986). |
La suplementació lingüística (supplementing) respon a una compensació de les diferències entre llengües, però també a una acció voluntària de manipulació textual de les traductores, que empren tàctiques com la desexuació i la feminització per fer visible la seua intervenció política al text. La desexuació consisteix a neutralitzar les pràctiques que utilitzen el masculí com a presumpte genèric de la llengua. La feminització comporta estratègies d’intervenció més subversives com ara la supressió deliberada de paraules, metàfores i imatges que descriuen pejorativament les dones, etc.
Utilitzar paratextos, com ara prefacis i introduccions (prefacing) i notes a peu de pàgina (footnoting), no només justifica les decisions de les traductores, sinó que també participa en la materialització del text. Finalment, la textualitat de les traductores feministes canadenques sovint es manifesta marcada tipogràficament, lèxicament o semànticament en una mena de hijacking. Aquestes pràctiques traductores feministes canadenques, com afirma José Santaemilia (2013: 9), “coined a new tradition (‘feminist translation’) […] that vindicated translation as (re)creation, manipulation, and (woman)handling”.
 |
Als anys noranta, aquest pòsit literari i traductològic també va fomentar al Canadà l’estudi i la reflexió teòrica de la intersecció gènere i traducció. Entre d’altres treballs, destaquen els de Barbara Godard (“Theorizing feminist discourse / translation”, 1990), Susanne de Lotbinière-Harwood (Re-belle et infidèle: La traduction comme pratique de ré-écriture au féminin / The Body Bilingual: Translation as a Re-writing in the Feminine, 1991), Sherry Simon (Gender in Translation. Cultural Identity and the Politics of Transmission, 1996) i Luise von Flotow (Translation and Gender: Translating in the ‘Era of Feminism’, 1997). Simon (1996: 166) subratllava la parcialitat de l’escola de traducció feminista canadenca:
Feminist interventions into translation have served to highlight the fact that cultural transmission is undertaken from partial (and not universal) perspectives, from constantly evolving cultural positions.
El feminisme traductològic canadenc va ser una tàctica provisional molt oportuna que va obrir camí a un nou àmbit de recerca als estudis de traducció, però al segle XXI ha perdut protagonisme. En paraules de José Santaemilia (2013: 10), “this presence seems to have vanished or lost its momentum”. Tot i això, per ser pioner i subversiu, ha motivat i segueix motivant diàlegs i prevencions.
 |
Paral·lelament, als anys noranta apareixien als Estats Units altres textos simbòlics, sense pertànyer a un context social, polític i identitari compartit com el canadenc, que reflexionaven sobre la teoria i la pràctica de la traducció literària feminista, com els de Maureen Ahern, Lori Chamberlain, Myriam Díaz Diocaretz, Suzanne Jill Levine, Carol Maier, Françoise Massardier-Kenney, Cherríe Moraga i Gloria Anzaldúa, i Gayatri Chakravorty Spivak. Moltes d’aquestes obres analitzaven, des de l’experiència pròpia, què implica traduir des d'una perspectiva feminista. Asseguraven que el gènere és un factor prioritari en (des)codificar i (re)codificar un text a la llengua d’arribada d’una traducció. Entrevistada el 1995 i el 1996, Carol Maier justificava la seua preferència pel terme woman-identified translator per sobre de feminist translator en les seues pràctiques de traducció:
‘feminist’ seems to suggest a distinctly politicized orientation and the presence of defined feminist strategies and goals, whereas ‘woman-identified’ suggests a primary concern and not necessarily a feminist concern
(Maier en Godayol 1998: 161).
Per a Maier (1998: 161), el més important:
is not so much how one identifies oneself with respect to gender, and maybe not even how the writer is identified with respect to gender, as the translator’s method or approach, in other words, the extent to which the translator makes decisions in the context of gender, and which decisions are made in that context.
 |
Maier va emfatitzar la importància de fer visible la traductora: “Sometimes footnotes are appropriate, sometimes visibility best occurs in a preface, sometimes it’s linguistic manipulation: all of them are justifiable, legitimate, if they are appropriate to the translator’s purpose” (1998: 161). De Maier, cal destacar l’article pioner “Women in translation: current intersections, theory, and practice”, publicat el 1994, on l’autora plantejava les següents preguntes (Maier 1994: 29):
First, what is ‘happening’ in the field of translation studies now that ‘woman’ and ‘translation’ are associated explicitly? Second, does their interaction result in areas of overlap or collision? Does ‘woman’ affect ‘translation’? Does ‘translation’ affect ‘woman’? Third, and the question arose as I worked with each of the two, how might intersections of feminist issues and translation issues occasion work that might be considered subversive?
Entre altres temes tractats per contestar els seus interrogants, com la problematització de la identitat de la traductora, la decisió de la traductora d’escollir els textos a traduir, les possibles estratègies feministes o la traducció com a producte final, Maier, davant l’augment de la visibilitat i l’autonomia de la traductora, donava especial importància a “the relationship between translator and author(ity)”. Aquesta aliança amb l’autoria pot desencadenar “an active collaboration”, si es tracta d’autores contemporànies, o “a less immediate but equally intense sense of mutuality” (1994: 30), si es tracta d’autores mortes.
 |
Molts dels textos d’aquestes autores (Ahern, Behar, Castell, Díaz Diocaretz, Levine, Maier, Moraga...) tracten sobre el tipus de relacions i diàlegs que van mantenir amb les autores que van traduir i els seus textos (des d’afinitat i solidaritat, fins a antagonisme i subversió, si es tracta d’autors no afins). Per exemple, Maier qualificava la seua experiència de traduir a l’anglès poesia de l’escriptora xicana Ana Castillo com a intensa i fructífera: “We agreed that one voice would speak for us both” (1989: 628). Així mateix, Cherríe Moraga i Ana Castillo, en la seua versió en espanyol de This bridge called my back (1983), Este puente, mi espalda (1988), editada per Cherríe Moraga i Gloria Anzaldúa, justificava la traducció per ser un intent “de abrir camino e iniciar lazos entre nosotras, las mujeres de color estadounidenses y las mujeres de Hispanoamérica” (1988: 19i). D’altra banda, Maier, davant de la tasca de traduir alguns poemes d’Octavio Armand, reflexionava que, d’entrada: “…my antagonism was stronger than my respect” (1985: 7).
Algunes de les obres traduïdes per les traductores feministes nord-americanes dels noranta són escriptores minoritàries o escriptores del mal anomenat Tercer Món. Per poder construir un pont multicultural entre el Tercer Món i el Primer, la teòrica i traductora de Jacques Derrida i Mahasweta Devi, Gayatri Chakravorty Spivak presenta el concepte de “ethical singularity” (1995: xxv). És a dir, proposa que la responsabilitat ètica en la traducció siga un acte d’intercanvi solidari, un “secret encounter” (1995: xxv), un punt de trobada negociador entre el col·lectiu investigador o traductor i el col·lectiu investigat o traduït on l’un aprenga de l’altre i l’altre aprenga de l’un. Tanmateix, també sosté que “ethics is the experience of the impossible” (1995: xxv). Segurament pensar que el compromís ètic total és impossible, perquè els centres i els marges no són mai del tot intercanviables, siga decisiu per potenciar el diàleg quotidià entre subjectes i objectes culturals del Primer i el Tercer Món.
![[título del epígrafe]](2.2-X.png "[título del epígrafe]"){kind=small}
“A new European tradition?”: Nous horitzons, noves teoritzacions
|
Although Feminist Translation Studies were born in Quebec in the 1980s, as a direct consequence of women writers’ experimental writing wishing to reinscribe femininity in language and to deconstruct the dominant patriarchal discourse through conscious manipulation of language, Canada and Spain seem to be two of the most important countries where the problems inherent to translation and the category of gender have been most fruitfully discussed by eminent scholars. […] In Italy, however, the situation is different and a gap seems to exist between theory and practice. |
| Eleonora Federici & Vanessa Leonardi (2013: 1) |
 |
A finals del segle XX, l’interès per aquests temes s’establia en altres països europeus, com ara Àustria, Espanya i Itàlia. José Santaemilia (2013) afirma a “Gender and translation: A new European tradition?” que, després de les canadenques, les investigadores espanyoles havien estat les primeres a reflexionar sobre la intersecció gènere i traducció i problematitzar-la. El 1998, la pionera Àfrica Vidal, li dedicava un capítol, “Teorías feministas de la traducción”, al seu profètic llibre El futuro de la traducción i Pilar Godayol llegia la primera tesi a Espanya sobre gènere i traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona: Espais de frontera. Gènere i traducció, publicada en català el 2000 i traduïda a l’italià el 2002. Santaemilia sostenia (2013: 10): “I would like to underline the appearance of Espais de frontera. Gènere i traducció (2000), by Pilar Godayol, who adopted a post-structuralist approach to translation and generated new metaphors that consider woman and femininity as positive and regenerative forces.
Com apunten Eleonora Federici, Vanessa Leonardi i José Santaemilia, durant les dues primeres dècades del tercer mil·lenni, no només destaca la reflexió teòrica del binomi gènere i traducció a Europa, especialment a Espanya (vegeu, entre d’altres, els treballs de Mercedes Bengoechea, Carmen Camus, Olga Castro, Eva Espasa, Eleonora Federici, Pilar Godayol, Cristina Gómez, Camino Gutiérrez, Teresa Julio, Ana Luna, Marcella De Marco, Rosario Martín, Vanessa Leonardi,
 |
Manuela Palacios, María Pérez L. de Heredia, Caterina Riba, Dora Sales, Lola Sánchez, José Santaemilia, Annarita Taronna, África Vidal i Gora Zaragoza), sinó també les pràctiques de traducció feminista elaborades, majoritàriament, per acadèmiques feministes (Pilar Godayol, Manuela Palacios, Simon Palmer, María Reimóndez, Milagros Rivera, Dora Sales, África Vidal...) per a editorials o col·leccions feministes que volen recuperar textos i autores invisibilitzades pels discursos hegemònics androcentristes (entre d’altres, “La cosecha de nuestras madres” de horas y HORAS, “Feminismos” de Cátedra, “Capsa de Pandora” d’Eumo Editorial i “As letras das mulleres” de Sotelo Blanco Edicións).
A partir del 2000, es multipliquen els congressos internacionals sobre gènere i traducció (Alemanya, Canadà, Itàlia, Espanya, França, Gran Bretanya, Turquia...) i les seues publicacions derivades. La vivacitat i la periodicitat dels fòrums acadèmics demostra l’interès de diferents grups de recerca universitaris per la intersecció gènere/dona/traducció. Així mateix, des del punt de vista editorial acadèmic, cal subratllar la bona disposició d’algunes revistes especialitzades internacionals a publicar monogràfics o dossiers sobre el tema (entre d’altres, Quaderns. Revista de traducció, 2006; deSignis, 2009; MonTI, 2011; Women’s studies international forum, 2014; Mutatis mutandis, 2020; Transfer. Revista de traducción e interculturalidad, 2020).
 |
Finalment, a la darrera dècada han proliferat els compendis transnacionals de diferents especialistes sobre gènere, feminisme i traducció. Destaquen, entre d’altres, Gender, sex and translation (2005), editat per José Santaemilia; Translating Women (2011), editat per Luise von Flotow; Bridging the gap between theory and practice in translation and gender studies (2013), editat per Eleonora Federici i Vanessa Leonardi; Feminist translation studies. Local and transnational perspectives (2017), editat per Olga Castro i Emek Ergun; Translating Women. Different Voices and New Horizons (2017), editat per Luise von Flotow i Farzaneh Farahzad; Traducir para la igualdad sexual (2017), editat per José Santaemilia; Translation, ideology and gender (2017), editat per Carmen Camus, Cristina Gómez i Julia Williams Camus, Feminismo(s) y/en traducción / Feminism(s) and/in Translation (2020), editat per José Santaemilia i The Routledge handbook of translation, feminism and gender (2020), editat per Luise von Flotow i Hala Kamal.
Més de tres dècades després dels primers treballs canadencs que visibilitzaven pionerament la tríada gènere, dona i traducció, aquests conceptes no només s’han vinculat, qüestionat, repensat i interrelacionat, sinó que ho segueixen fent intensament en els estudis de traducció actuals, havent-se ampliat a més contextos i continents (vegeu, entre d’altres, els estudis panoràmics Castro 2009; Brufau 2011; Santaemilia 2011, 2013; Godayol 2011, 2013, 2019a, 2019b; Castro i Ergun 2018).
“Recovering ‘Lost’ women translators”: Reescrivint la història de la traducció
|
Resurgent interest in women’s writing has led to discoveries of and further research on women translators; and since in many historical periods women were restricted to translation a considerable number of ‘lost’ women translators have been uncovered. |
| Luise von FLotow (1997: 66) |
Una de les principals línies de recerca cultivades en aquestes darreres dècades ha estat la historiografia feminista de la traducció. En aquest sentit s’ha intentat sumar i visibilitzar dues històries subalternes, desateses pels discursos hegemònics de la història en majúscules: la història de la traducció i la història de les dones i de gènere.
La genealogia de la cultura sempre ha estat masculina, amb algunes dones utilitzades com a coartada, legitimades pel poder. Tots els feminismes, des de la primera fins a la quarta onada, han instat a combatre l’orfandat materna crònica de la cultura, recuperant i revaloritzant protagonistes femenines i feministes, així com reconeixent-ne el lideratge i la influència. Recordem que la divisió més generalitzada de la història del feminisme es presenta en quatre etapes, que resumim breument a continuació (Riley 2018: 4-10): 1. La primera onada se centra en el moviment sufragista mundial que va fer campanyes a favor del dret a votar de les dones, que es va desenvolupar entre/ des de 1880 fins a 1940 ( tot i que en alguns països europeus el sufragi femení es va assolir més tard). 2. Vinculada als moviments dels drets civils, la segona sorgeix a partir del moviment d’alliberament de la dona dels anys seixanta als Estats Units i s’estén fins als setanta i vuitanta segons variacions nacionals i culturals. 3. La tercera onada es vincula a l’eclosió de la teoria queer dels anys noranta i principis del nou segle (Judith Butler és una de les mares simbòliques), així com a la forta “academització” del moviment. 4. La quarta, encara vigent, es caracteritza per fer servir les xarxes socials per reactivar l’activisme i reconnectar la política feminista amb el dia a dia.
D’acord amb aquesta línia historiogràfica de recuperació femenina i feminista, majoritàriament incentivada a la segona onada del feminisme i consolidada a la tercera i quarta, han treballat durant les tres últimes dècades moltes investigadores i grups de recerca sobre traducció, majoritàriament europeus i nord-americans. Amb l’objectiu de reivindicar la traducció (com a disciplina subalterna al cànon literari, que acumula milers de llibres signats per homes) i les traductores (com a recreadores subalternes al cànon traductor, que també està dominat per noms masculins), els estudis que comentarem a continuació reivindiquen, com a exemple, la memòria femenina en la història de la traducció ibèrica: primer, recuperant traductores, traduccions i els seus paratextos (prefacis, introduccions, notes, correspondència femenina, etc.); i, segon, recuperant traduccions invisibilitzades pel context dominant, majoritàriament de textos i autores feministes.
A continuació, es relacionen, cronològicament, alguns dels treballs de recuperació històrica de traductores i traduccions més representatius publicats al segle XXI a Espanya. Com a pioners, és un simple exemple del que s’està duent a terme actualment a nivell internacional. No vol ser un esbós exhaustiu ni just amb totes les aportacions, principalment per una qüestió d’espai.
 |
En el marc dels grups de recerca GETCC (Grupo de Estudios de la Traducción Contemporánea Catalana), de la Universitat Autònoma de Barcelona, i GETLIHC (Grupo de Estudios de Género: Traducción, Literatura, Historia y Comunicación), de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, s’han dut a terme congressos, exposicions, i s’han publicat les traductores catalanes, les traduccions i els paratextos (entre d’altres, Bacardí i Godayol 2011, 2014). El marc d’aquesta recuperació de veus traductores femenines (i masculines) invisibilitzades va ser l’elaboració del Diccionari de la traducció catalana, dirigit per Montserrat Bacardí i Pilar Godayol (Visat). Des del principi, un dels objectius importants de les directores va ser rescatar figures femenines (Maria Antònia Salvà, Carme Montoriol, Carme Serrallonga, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló, Maria Àngels Anglada, Helena Valentí, Marta Pessarrodona, Maria Antònia Oliver...). Tot i això, de les 1.000 entrades del diccionari, que abasta vuit segles, només 85 són dones i del segle XX, amb mínimes excepcions del XIX de traduccions de poemes dispersos. La primera traducció al català d’un llibre signada per un home és del segle XIII amb el naixement de la llengua. La primera traducció coneguda de la mà d’una dona és del segle XX.
El 2011, Olga Castro, en aquesta mateixa línia de recuperació historiogràfica feminista, va elaborar un primer estudi panoràmic i va posar en relleu la contribució de les traductores a la història de la traducció gallega del segle XX a l’article “Traductoras gallegas del siglo XX: Reescribiendo la historia de la traducción desde el género y la nación”. El seu objectiu era doble: donar nom a les traductores gallegues i oferir algunes pinzellades de la seua obra, i analitzar les relacions de poder presents en la tasca traductora a la llum del discurs del gènere i de la nació. A més, el 2016, Dolores Romero López va editar Retratos de traductoras en la Edad de Plata, evocant el mític Portraits des traductrices (entre d’altres, Anne Dacier, Émilie du Châtelet, Albertine Necker de Saussure, Marianna Florenzi, Julia E. Smith y Eleanor Marx) editat per Jean Deslile el 2002. Escrites per diferents especialistes, Romero López compila nou biografies de traductores, com ara Carmen de Burgos, Zenobia Camprubí, María Luz Morales, Isabel Oyarzábal i Emilia Pardo Bazán, que van actuar com a mediadores culturals durant l’Edat de Plata de la Literatura Espanyola (1868–1936).
 |
| Eleanor Marx (1855-1898), Carmen de Burgos (1867-1932) i Maria Aurèlia Capmany (1918-1991). Fonts EM, CB, MAC |
En un futur ens hauríem d’encomanar l’empresa de traçar un mapa de les traductores de tots els temps. Dotar-nos d’una xarxa genealògica de traductores ens ajudaria a ampliar el paisatge literari del segle XX i XXI, així com establir connexions i influències entre les literatures i els actors culturals (mecenes, editors i editores, escriptors i escriptores, traductors i traductores, etc.). D’aquesta manera, visibilitzaríem la manera en què els models literaris femenins de cada època eren socialment actius, malgrat els seus nombrosos murs i contratemps.
Des del 2015, emmarcada en la historiografia femenina, ha sorgit una altra línia de recerca que relaciona gènere, traducció i censura. S’ha centrat especialment en el franquisme (actualment s’han iniciat alguns estudis sobre el feixisme italià). Com altres activitats intel·lectuals del país, la història de la traducció espanyola del segle XX està marcada per la dictadura de Francisco Franco, que, per descomptat, va condicionar autores i traductores. D’una banda, perquè va truncar la tasca iniciada per les traductores de principis de segle i, de l’altra, perquè, a partir dels seixanta, amb la liberalització de la Llei Fraga, van sorgir més tasques de traducció, que moltes escriptores van aprofitar per complementar els seus ingressos.
 |
Així mateix, en aquesta època es van començar a traduir autores censurades durant les primeres dècades del franquisme, obres incloses a l’Índex de llibres prohibits per l’Església, que finalment es va abolir el 1966, després del Concili Vaticà II. Una mostra del treball realitzat són les següents obres: Tres escriptores censurades. Simone de Beauvoir, Betty Friedan & Mary McCarthy (2017) [publicat en català el 2016], de Pilar Godayol; Traducción, género y censura en la literatura y en los medios de comunicación, editat per Gora Zaragoza, Juan José Martínez Sierra, Beatriz Cerezo et al. (2018) i Feminismes i traducció (1965-1990) (2021) [publicat en català el 2020], de Pilar Godayol. Entre els estudis comparatius hi ha l’editat per Pilar Godayol i Annarita Taronna, Foreign women authors under fascism and francoism. Gender, translation and censorship (2018).
Des de la dècada de 1990, l’estudi de la intersecció gènere i traducció ha incentivat, com assenyala Godayol (2019a: 112):
- The retrieval of women translators, texts and para-texts, made invisible by the dominant discourses;
- Questioning, criticism and self-criticism of the theories and practices of feminist translation at home and abroad;
- Reflection on the ethics and the responsibility of feminist translators and the publishers who publish their texts;
- The study of linguistic representation of gender in translation
- The linguistic analysis of feminist and sexist translations;
- The promotion of metaphors and myths in the feminine to supplant the androcentrist discourse that has prevailed for so long in translation theory; etc.
No obstant això, la díada gènere i traducció té desafiaments importants per arrossegar en els propers anys. En primer lloc, la investigació historiogràfica ha recuperat un bon nombre de traductores, textos i paratextos, però a partir d’ara, per una banda, hauria de sistematitzar la recollida de dades de més noms i obres i, de l’altra, passar a una segona fase i intentar construir una història de traductores universal, promovent projectes entre grups de recerca de diferents països. En segon lloc, cal continuar reflexionant sobre les teories feministes de la traducció per aplicar les seues propostes a la pràctica (o no). Cal escurçar distàncies entre la teoria i la pràctica, entre l’acadèmia i la traducció professional. En tercer lloc, convé ampliar els horitzons de la nostra recerca per ser encara més interdisciplinaris. Sense perdre l’atenció als mitjans escrits, en l’àmbit de coneixement de la traducció i el gènere cal incloure, en una segona etapa, els mitjans de comunicació audiovisuals (cinema, televisió, videojocs…). Tot i comptar amb algunes publicacions (Marcella de Marco, Eva Espasa, Cristina Gómez, María Pérez L. d’Heredia…), els estudis sobre traducció audiovisual tenen molt de camp per recórrer si inclouen el gènere en els seus objectius prioritaris. En darrer lloc, cal implicar el món professional de la traducció en la reflexió feminista dels textos. La traducció en clau feminista no pot ésser una exclusiva de la traducció literària, sinó que ha de sumar l’experiència de la traducció especialitzada.