Entrada | Estil

ENG Style SPA Estilo EUS Estiloa GLG Estilo POR Estilo

continguts
L'estil | L'estilística | Estil i traducció | Enfocaments metodològics en l’estudi de l’estil i la traducció | Potencial per a la investigació

L'estil

Hi ha acord a considerar que el concepte d’estil és esmunyedís. La diversitat de maneres d’entendre’l al llarg del temps es remunta, segons Tarvi (2009: 3), a Plató o a Aristòtil. D’acord amb la concepció platònica, hi ha expressions que tenen estil i d’altres que no; en les que sí que en tenen, la relació entre allò que es diu i la manera com es diu és de necessitat: no hauria estat possible utilitzar cap altre mitjà expressiu per a aquell significat concret. D’acord amb la concepció aristotèlica, totes les expressions tenen estil, i la seua relació amb el significat és contingent: un significat que s’ha expressat d’una manera determinada s’hauria pogut expressar d’una altra. Aquesta darrera noció va donar peu a la idea d’estil com a ornament que va predominar a les escoles europees de retòrica durant l’Edat Mitjana i fins i tot després. La primera és més holística i troba la seua millor formulació, potser, en la famosa sentència de de Buffon segons la qual “l’estil és l’home”. Aquestes dues concepcions són el fonament de la distinció que fan Leech & Short (1981) entre els enfocaments monista i dualista de l’estil. L’enfocament monista clava les seues arrels en la noció platònica de la indestriabilitat d’estil i contingut. L’enfocament dualista es remunta a Aristòtil i veu l’estil com el “vestit del pensament” (Leech & Short 1981: 18), o, segons una formulació més suau, com una “manera d’expressar-se” (1981: 18).

En els camps que hi tenen relació (la retòrica, els estudis literaris, la lingüística, l’estilística, la traductologia, etc.), s’han proposat moltes definicions del concepte d’estil. Leech & Short (1981: 10) afirmen que “[i]n its most general interpretation, the word style has a fairly uncontroversial meaning: it refers to the way in which language is used in a given context, by a given person, for a given purpose, and so on”. Wales (2001: 371) defineix l’estil com “the perceived distinctive manner of expression”, una definició que Boase-Beier (2006: 4) ha considerat la més senzilla possible. Munday (2007: 28) es refereix a l’estil “as a series of patterned lexical selections that are indicative of the voice of the author”. Aquestes tres definicions presenten l’estil com una qüestió de selecció de recursos lingüístics entre tot el repertori ofert per una llengua. N’hi ha dues que a més estableixen que la selecció és individual; però Leech & Short (1981: 11) amplien l’abast del terme en afirmar que l’estil és relacional: parlem de “l’estil d’x”, on x pot ser un escriptor individual però també un grup d’escriptors, una escola de pensament, un període històric, un gènere, etc. Els autors anomenen aquesta x l’àmbit (domain) de l’estil.

Els exemples que s’acaben de donar indiquen que és possible problematitzar qualsevol terme en una definició de l’estil, per senzilla que siga; i com més complexitat assolesca la definició, més problemàtica serà


	Stilus, de Bart Mertens. [Source]

En primer lloc, com s’acaba de veure, l’estil pot ser tant individual com col·lectiu. Tanmateix, l’element de preferència individual sovint hi predomina, ja siga de manera conscient o inconscient. De fet, en la seua accepció col·lectiva, l’estil pot encavallar-se fàcilment amb el registre (o ús lingüístic segons el context), el sociolecte (o ús lingüístic segons una variable social, o més d’una, com ara la classe, el gènere o l’edat) o el gènere textual (o ús lingüístic segons l’ocasió social que el motiva). En aquest sentit, convindria esbrossar una mica el terreny.

En segon lloc, en la seua accepció individual, l’estil pot encavallar-se fàcilment amb l’idiolecte, que ha estat definit (Hatim & Mason 1990: 43-44) com un conjunt de “‘idiosyncratic’ ways of using language – favourite expressions, different pronunciations of particular words as well as a tendency to over-use specific syntactic structures”. Aquestes maneres d’emprar la llengua es poden considerar inconscients, en bona mesura, tot i que aquest tret no figura a la definició, mentre que sovint es relaciona l’estil amb les eleccions motivades, és a dir, aquelles que acompleixen una determinada funció. Inclou l’estil les eleccions in- o subconscients, també? Vet ací un altre motiu de controvèrsia.

I en tercer lloc, si l’estil, com argumenten Leech & Short, és relacional, quantes coses diferents pot representar la x? Ja se n’han esmentat unes quantes: un escriptor individual, un grup literari, un registre, un gènere. Però també és possible parlar de l’estil d’una llengua. En traductologia hi ha una llarga tradició de stylistiques comparées, o estilístiques comparades, de diversos parells de llengües. Cada llengua mostra preferència per uns mitjans expressius concrets, alguns dels quals són una qüestió de freqüència, mentre que d’altres estan inscrits en la gramàtica. S’ha afirmat de vegades que cada llengua té un geni propi; una formulació extrema d’aquesta afirmació la constitueix l’anomenada hipòtesi Sapir-Whorf, segons la qual la llengua ens fa veure la realitat des d’una perspectiva determinada. En l’extrem oposat, s’ha reivindicat l’existència d’universals d’estil (Boase-Beier 2006: 12), és a dir, de trets estilístics que es donen en totes les llengües, més enllà de les diferències que puguen mostrar en altres aspectes. Per descomptat, sempre es pot seguir una via intermèdia entre els dos extrems de l’universalisme i l’elevat grau de relativitat postulat per la hipòtesi Sapir-Whorf. En qualsevol cas, la llengua sembla ser l’àmbit d’estil més ampli possible.

capçalera

L'estilística

L’estilística és un camp de trobada entre la lingüística i l’estudi de la literatura. Té com a objectiu descriure, interpretar i explicar la literatura des d’una perspectiva lingüística, fent servir conceptes i eines propis d’aquesta disciplina. De fet, va sorgir com a reacció a un determinat tipus de crítica literària sovint titllada d’impressionista, ja que es basava en la intuïció més que no en l’evidència lingüística. Tot i que l’èmfasi en la lingüística com a disciplina auxiliar és nou, un argument semblant estava implícit en la coneguda noció de Leo Spitzer del cercle filològic (Leech & Short 1981: 13–14), que comporta moure’s entre l’anàlisi lingüística i la valoració lietarària, sense punt d’entrada fix.


Tauleta de cera i Stylus romà. [Source]

L’estilística moderna es remunta a la dècada de 1960 (Wales 2001: 269). Amb anterioritat, l’interès dels estudiosos per l’estil queia fora de l’abast de la lingüística. Segons Boase-Beier (2006: 7), hi va haver dos moviments que van contribuir en gran mesura a l’aparició de la nova disciplina de l’estilística: el formalisme rus juntament amb el Cercle Lingüístic de Praga, d’una banda, i el New Criticism, d’una altra. Els formalistes i els estructuralistes compartien l’interès pel sistema lingüístic i les regularitats que mostrava en la fonologia, la morfologia i la sintaxi. El New Criticism posava un èmfasi especial en l’autonomia del text literari en detriment de les circumstàncies en què havia sorgit. Estudiosos de la literatura com I.A. Richards, William Empson (al Regne Unit), Cleanth Brooks i William K. Wimsatt (als Estats Units) defensaven el close reading (‘lectura atenta, o propera’) com l’única manera de desentranyar la complexitat dels textos literaris. Tant l’estructuralisme lingüístic com el close reading mostraven un fort biaix formalista, que els ha fet vulnerables en temps més recents a la crítica dels teòrics amb una orientació social o cognitiva.

L’empremta gairebé fundacional que va deixar l’estructuralisme en l’estilística va donar pas gradualment als postulats de la gramàtica generativa transformacional, que posava un èmfasi nou en la dimensió mental del llenguatge, tal com il·lustra Freeman (1970). En paral·lel, d’ençà de la dècada de 1970 es va deixar sentir amb força la influència de la lingüística funcional sistèmica de Michael Halliday. Halliday subratllava que el llenguatge és una semiòtica social i proposava un model clarament articulat i basat en la idea que la llengua (qualsevol llengua) mira d’acomplir tres funcions: la ideacional, la interpersonal i la textual. Els seus treballs en el camp de l’estilística van inspirar els de Geoffrey Leech, Michael Short, Ronald Carter, Paul Simpson, Henry Widdowson, David Birch i molts d’altres. Es podria dir fins i tot que alguns d’aquests autors van arribar a encapçalar escoles, o models, propis, com en el cas de la crítica lingüística de Roger Fowler o el de l’anàlisi crítica del discurs de Norman Fairclough. Finalment, els progressos fets en el paradigma en contínua expansió de la lingüística cognitiva han motivat l’aparició de l’estilística cognitiva, i el contacte amb els camps de la lingüística de corpus i la lingüística computacional ha dut com a conseqüència l’aparició de l’estilística de corpus i computacional, respectivament. Aquesta enumeració no esgota, ni de bon tros, les correspondències que s’han donat entre els paradigmes lingüístics i la pràctica de l’estilística, però sí que n’ofereix un panorama general.

L’estilística no es redueix a la lingüística: els conceptes lingüístics, en l’anàlisi estilística, sovint s’entrelliguen amb categories dels estudis literaris en general o, més concretament, de la narratologia, la poètica i la retòrica. En la pràctica contemporània de l’estilística, es considera en general que el paper de l’anàlisi lingüística se subordina al de la interpretació i la valoració literàries. L’anàlisi textual detallada continua proporcionant uns fonaments sòlids, que cal complementar, però, amb qüestions d’índole social, cultural o cognitiva. El pes relatiu de cadascun d’aquests factors dependrà en gran mesura dels postulats teòrics de partença.

capçalera

Estil i traducció

Munday (2007: 28) lliga el “age-old debate on literal vs. free translation” amb l’oposició entre contingut i forma, o estil, que es basa en una noció dualista de l’estil. Aquesta noció sovint es trasllada a la traductologia moderna sense ser qüestionada, i Munday posa l’exemple de Nida & Taber (1969). Baker (2000: 242) afirma que el model de House (1977) per a l’avaluació de la qualitat de la traducció es “[t]he best known and most explicit treatment to date” de la noció d’estil aplicada a l’establiment de criteris de qualitat en traducció. Es podria fer esment de moltes més reflexions sobre la rellevància de l’estil per a la traducció; n’hi ha que s’hi aproximen d’una manera “random” (Munday 2007: 29), n’hi ha que són més sistemàtiques. Els paràgrafs que segueixen se centraran en les segones, que comparteixen el tret de ser “stylistic approaches to translation” en el sentit de Boase-Beier (2006), és a dir, de recórrer a l’estilística per a indagar en el vincle entre estil i traducció.

Sembla plausible argumentar que la posició del traductor en la cadena comunicativa de la literatura traduïda ofereix un bon punt de partida. La teoria narrativa (Booth 1961, Genette 1972, Rimmon-Kenan 1983, Bal 1985, per enumerar només alguns autors influents) postula una cadena comunicativa per a la ficció narrativa amb un autor real en un extrem i un lector real en l’extrem oposat, i amb un seguit de veus inscrites en el text de manera simètrica en els extrems de producció i de recepció: l’autor implícit troba el seu correlat en el lector implícit, i el narrador (la veu que sentim la major part del temps en la narració, quan no parlen els personatges) en el narratari, que pot ser un personatge concret que fa de receptor intern o es pot deixar implícit. Aquest marc s’aplica a l’anàlisi tant de la ficció original com de la traduïda.

L’evident inadequació d’aquest marc narratiu per a la ficció traduïda és subratllada, amb raó, per Schiavi (1996) i Hermans (1996). “A translation is different from an original in that it also contains the translator’s voice, which is in part standing in for the author’s and in part autonomous” (Schiavi 1996: 3). Aquesta autora (1996: 14) proposa una nova cadena en la qual el traductor real fa de frontissa entre les dues situacions comunicatives, la del text de partida i la del text d’arribada, i s’hi introdueixen dues figures més: la del traductor implícit i la del lector implícit de la traducció.

Hermans (1996) defensa amb fermesa la necessitat de postular la veu del traductor. Aquesta necessitat deriva de la il·lusió que la traducció és “delegated speech” (1996: 24) que representa el discurs de l’autor original. Hermans observa (1996: 26) que en molts exemples de ficció narrativa traduïda “[t]he translator withdraws wholly behind the narrating voice”; però en molts d’altres la veu del traductor es deixa sentir, de manera que cal defensar la seua presència en qualsevol espècimen de narració traduïda. Hermans fa esment de tres casos en què la presència del traductor irromp a través de la superfície del text (1996: 28): a) la manca de terreny compartit entre l’autor del TO i el públic lector meta a causa de la dislocació cultural i/o temporal; b) les referències del TO a la llengua en què està escrit; i c) el joc verbal que depèn en gran mesura de la materialitat del llenguatge i que no es pot ignorar. El tipus de presència a què s’al·ludeix en la discussió de Hermans va des de les notes al peu del traductor fins a tot un seguit d’intervencions textuals, com ara la traducció dels noms al·lusius dels personatges. Una vegada s’ha mostrat clarament aquesta presència, la il·lusió de la traducció com a “delegated speech” s’esvaeix (1996: 42): “the Translator’s voice is always present as co-producer of the discourse”.

Munday (2007: 12), tot partint de Schiavi i de Hermans, proposa la divisió de la cadena comunicativa en dues línies narratològiques paral·leles, una per al TO i l’altra per al TM, amb el traductor com a lector del TO i traductor real del TM. Altres explicacions de la relació entre estil i traducció, tot i partir de pressupòsits teòrics molt diferents, també s’acosten a l’estil des de la perspectiva de la cadena comunicativa. Aquesta perspectiva està implícita en l’afirmació de Boase-Beier que l’estil en la traducció es pot observar “from at least four potential viewpoints” (2006: 5):

l’estil del text de partida com a expressió de les seleccions fetes pel seu autor
l’estil del text de partida a través dels seus efectes sobre el lector (i sobre el traductor com a lector)
l’estil del text d’arribada com a expressió de les seleccions fetes pel seu autor (que és el traductor)
l’estil del text d’arribada a través dels seus efectes sobre el lector

L’aproximació narratològica a l’estil per mitjà de la noció de veu fa ben palès, doncs, que en la ficció narrativa traduïda (i probablement també en altres gèneres literaris traduïts) sentim una barreja de dues veus, un missatge escindit, per tal com el traductor no és cap mediador transparent, sinó un dels coproductors del text meta. Aquesta dualitat ha motivat l’aparició de dos enfocaments dominants de la relació entre estil i traducció, succintament identificats per Baker (2000) amb els termes d’estil en la traducció i estil de la traducció.

L'estil en la traducció

El de l’estil en la traducció era l’enfocament habitual de la relació entre estil i traducció fins a la publicació de Baker (2000). Es correspon amb l’èmfasi que posa Boase-Beier al seu treball en les perspectives (ii) i (iii), esmentades més amunt, en la mesura que les eleccions del traductor no s’estudien pel valor que tenen en si mateixes sinó com una manera de traslladar l’estil de l’original, i amb la translational stylistics (‘estilística traductiva’) de Malmkjær, que s’ocupa de “to explain why, given the source text, the translation has been shaped in such a way that it comes to mean what it does” (2003: 39; èmfasi de l’original). L’enfocament de l’estil en la traducció s’inspira en diversos models i teories lingüístics i literaris, com es veurà als paràgrafs següents.

El marc fornit per la lingüística funcional sistèmica és popular entre els practicants de l’estilística de molt temps ençà, i el mateix és vàlid per als practicants de l’estilística orientada a la traducció. La primera aplicació a gran escala d’aquest marc és probablement el model d’anàlisi de Van Leuven-Zwart (1989, 1990), que consta d’una part comparativa i una de descriptiva. La fase comparativa té com a objectiu la identificació de shifts (‘desviacions, canvis’) en la traducció en relació amb l’original. La fase descriptiva permet a l’analista fer el salt del nivell micro- al macrotextual. El model combina les metafuncions ideacional, interpersonal i textual de Halliday amb els tres nivells textuals de la prosa narrativa identificats per Bal (1985): la faula, la història i el discurs (Van Leuven-Zwart 1989: 172-173). L’anàlisi pretén determinar com i fins a quin punt els shifts microtextuals creen, de manera cumulativa, shifts en el nivell macrotextual. El model de Van Leuven-Zwart ha estat influent al llarg dels anys, però també ha rebut crítiques per la seua excessiva complexitat quant a la classificació dels shifts.

Marco (2002) i Alsina (2008) constitueixen dos exemples de la influència de la teoria funcional sistèmica sobre l’anàlisi de l’estil en la traducció al català. El model de Marco mira de cartografiar problemes i solucions en la traducció literària. El punt de partida és el concepte de registre, que captura les principals variables del context de situació; la realització lingüística d’aquestes variables s’esdevé a través de les tres metafuncions de Halliday i dels mecanismes de cohesió; i finalment, les dades derivades del context de situació i de l’expressió lingüística es complementen amb la consideració de la capa més externa, la del context de cultura, l’àmbit en què els significats lingüístics i situacionals materialitzen tot el seu potencial. Alsina basteix un model que es desplega en tres fases: 1) l’anàlisi de tots els trets lingüístics estilísticament rellevants del TO i de la seua funció; 2) la comparació entre els segments on apareixen aquests trets i els segments corresponents del TM, així com la classificació de les estratègies emprades pel traductor; 3) la valoració de l’efecte dels shifts identificats en la fase 2 sobre el nivell macrotextual. El tret distintiu de l’estudi és la interrelació constant entre trets d’estil i els contextos més amplis de producció i de recepció tant dels textos de partida com dels d’arribada.

Com Van Leuven-Zwart, Munday (2007) distingeix entre “a macro-level context of situation or Register” i “the lower-level lexicogrammatical word and syntax choices that comprise the text on the page, realizing the discourse semantics and responding to the variables of Register” (2008: 40). Les seleccions fetes en el nivell inferior, en conjunt, conformen el punt de vista narratiu i posen de manifest les preferències lingüístiques de l’autor o del traductor. Munday adopta les metafuncions de Halliday i també el model del punt de vista proposat per Simpson (1993). El seu interès principal rau en la variació que mostren les diferents traduccions d’un mateix text o d’un mateix autor. Aquesta variació pot atribuir-se, en primer lloc, a les preferències estilístiques del traductor individual, però també a les condicions en què es van produir i rebre aquestes traduccions, és a dir, al seu macrocontext (per fer servir el terme de Munday), que consta tant de trets estrictament literaris com d’elements ideològics. Munday se centra en el cas concret de la literatura llatinoamericana traduïda a l’anglès als Estats Units.

Un altre marc teòric que s’ha aplicat a l’estudi de l’estil en la traducció és el de l’estilística cognitiva. Boase-Beier (2006) parteix de conceptes manllevats a teories centrades en el lector com ara la teoria de la recepció i la teoria de la rellevància. (Totes dues subratllen el fet que el significat no resideix en el text de manera immanent, sinó que és construït pel lector.) Un d’aquests conceptes és el de les anomenades implicatures dèbils (weak implicatures), o significats activats per aspectes textuals relativament ocults com ara l’al·lusió, l’ambigüitat o els patrons formals. Una altra manera de designar els trets d’estil des de la perspectiva de la teoria de la rellevància són les pistes comunicatives (communicative clues) (Gutt 2000), unes pistes que poden acostar el lector a la intenció comunicativa de l’autor. També és important la distinció entre el principi minimax, que regeix els textos no literaris, i el principi de màxima rellevància (maximum relevance principle). Boase-Beier conjumina totes aquestes idees tal com segueix. El traductor literari mirar de recrear un estat cognitiu que només pot inferir-se a través d’implicatures dèbils, activades per les corresponents pistes comunicatives. Recrear aquestes pistes, que en conjunt conformen l’estil, en el text meta exigirà al lector meta un esforç cognitiu superior al de la comunicació no literària; però el lector obeirà el principi de la màxima rellevància i tractarà de copsar els efectes desitjats per la recompensa que n’obtindrà. Una altra línia important en el treball de Boase-Beier és la noció, manllevada a Kiparsky (1987), de les categories de la literarietat, és a dir, aquells aspectes estilístics que semblen tenir una realitat psicològica discernible i que es podria considerar que tenen una base universal. Es tracta de l’ambigüitat, el foregrounding (‘enfocament en primer pla’), la metàfora i la iconicitat. Boase-Beier aplica aquests aspectes a parells concrets de TO + TM (poemes, sobretot) i arriba a la conclusió que els textos literaris traduïts són més literaris que els no traduïts perquè multipliquen les veus que s’hi senten, deixen més espai per a la participació activa i converteixen la cerca de contextos cognitius que du a terme el lector a fi d’entendre el text en una experiència més prolongada i gratificant.

No tots els estudis de l’estil en la traducció segueixen una teoria concreta, però. Parks (1997) podria considerar-se neutre tant pel que fa a teories lingüístiques com literàries. Es tracta d’una monografia centrada en un seguit de novel·les angleses modernistes d’autors com ara D.H. Lawrence, Virginia Woolf, James Joyce o Henry Green i en les seues traduccions a l’italià. Totes mostren un estil de prosa deliberadament experimental, i cadascuna ho fa d’una manera singular i pròpia. Parks fa palès que algunes d’aquestes traduccions reflecteixen de manera brillant trets d’estil dels textos de partida, però també subratlla la pèrdua d’altres trets com a conseqüència del fet que els traductors neutralitzen, o normalitzen, allò que era singular en els originals. Com remarca Boase-Beier (2009), Parks afirma que “divergences between original and translation tend to be of a different kind for each author and to point to the peculiar nature of his or her style and the overall vision it implies” (1997: vii). La normalització és de vegades inevitable, per raons de contrast lingüístic, però també pot ser fruit de la inadvertència o la inexpertesa del traductor. Saldanha (2005: 32) assenyala les principals implicacions del treball de Parks: que “studying style in translation involves looking at problems” i que “helps us to appreciate the original’s qualities and complexities”. També diu que, per a Parks, un original és interessant per les seues qualitats i complexitats, mentre que la traducció només és interessant com a fenomen. Saldanha es fa ressò del comentari de Boase-Beier (1999: 138) que “Parks’ first and most interesting aim is to suggest that translations can be a tool of textual criticism”; però, afegeix Saldanha (2005: 34), “it is so at a great expense for the literary translator’s enterprise”, ja que “[t]he translator’s failure is then a foregone conclusion”.

L'estil de la traducció

Baker (2000), després de fer un repàs dels antecedents en l’estudi de l’estil en la traducció, assenyala una nova direcció, la de l’estil de la traducció. Explica (2000: 244) que la manca d’interès en l’estil de traductors concrets al si de la nostra disciplina es deu al fet que, des d’una visió derivativa de la traducció, es dona per fet que els traductors no tenen estil propi, ja que el seu objectiu es limita a reproduir el del TO. Baker qüestiona aquesta idea (2000: 244), atès que “it is as impossible to produce a stretch of language in a totally impersonal way as it is to handle an object without leaving one’s fingerprints on it”. Descriure l’estil d’un traductor, doncs comporta cercar aquestes empremtes, que poden ser conscients o inconscients. La gamma de trets de què parla Baker comprèn la tria del material per traduir que fa el traductor, l’ús sistemàtic d’estratègies concretes i “[m]ore crucially […] the manner of expression that is typical of a translator, rather than simply instances of open intervention” (2000: 246). També en aquest sentit comprensiu, l’estil té a veure amb els patrons més que no amb els casos aïllats. La principal dificultat que planteja la investigació de l’estil d’un traductor individual, tal com reconeix Baker (2000: 246), rau en “isolating stylistic features which can reasonably be attributed to the translator from those which are simply a reflection of the stylistic features of the original”. Si els textos traduïts són una fusió de dues veus, com és possible destriar-les?

Tot prenent com a punt de partida el treball de Baker i altres contribucions a l’estilística traductiva, Saldanha (2011) proposa una “working definition of translator style”. Com que és molt exhaustiva i ha estat elaborada amb molta cura, pot servir de resum del concepte. Per a Saldanha (2011: 31), l’estil del traductor és “a way of translating” que

es pot reconèixer en un conjunt de traduccions del mateix traductor,
distingeix l’obra d’aquest traductor de l’obra d’altres,
constitueix un patró coherent de seleccions,
és ‘motivat’, en el sentit de tenir una funció o funcions discernible(s), i
no es pot explicar exclusivament a partir de l’estil de l’autor o del text de partida, ni com a resultat de restriccions lingüístiques.

D’aquests cinc trets, ja se n’ha fet esment més amunt. El darrer es refereix al fet que les motivacions de l’estil del traductor de vegades van més enllà del llenguatge i només poden atribuir-se al context sociocultural del traductor. Així, els patrons estilístics són dignes d’estudi en la mesura que se’n puga mostrar la relació amb les restriccions extratextuals que subjauen al significat textual.

En tots dos enfocaments esbossats en aquesta secció, sovint es considera que l’estil inclou els shifts, o tècniques, de traducció, que designen diferents maneres de resoldre problemes concrets. Això no sempre es diu o es reconeix obertament, però els shifts tendeixen a integrar-se en les definicions operatives de l’estil. Baker (2000: 245) inclou de manera explícita l’ús sistemàtic de tècniques de traducció concretes en la llista d’aspectes coberts per la seua definició de l’estil del traductor, tot i que fa de mal veure com es poden identificar tècniques (enteses com les diferents formes que adopta la relació entre segments del TO i del TM) a partir dels textos meta només. Pekkanen (2007: 4) segueix Popovič (1970) quan vincula els shifts amb l’estil i distingeix entre “language-bound obligatory shifts” i shifts opcionals “reflecting the translator’s stylistic propensities and idiolects”. Munday (2007) subratlla i contrasta els patrons i les tendències observats en les traduccions d’autors llatinoamericans dutes a terme per traductors com Harriet de Onís, Gregory Rabassa i Edith Grossman. Cada traductor tendeix a resoldre problemes concrets (referències culturals, sintaxi, formes d’adreçament, etc.) d’una manera pròpia. Així doncs, les tendències pel que fa a les tècniques poden ser tan distintives d’un traductor determinat com les seues preferències lingüístiques (independents del text de partida), i per tant fan convergir tots dos enfocaments, el de l’estil en la traducció i el de l’estil de la traducció. És aquest un tret destacat del treball de Munday.

capçalera

Enfocaments metodològics en l’estudi de l’estil i la traducció

Els enfocaments metodològics en l’estudi de l’estil en i de la traducció es poden dividir clarament en dues categories: l’anàlisi manual i la basada en corpus. Els estudis de l’estil en la traducció han tendit a seguir el mètode manual a través de la comparació dels textos de partida i d’arribada. Aquest tipus d’anàlisi pot arribar a ser molt exhaustiu i ocupar-se de pràcticament tots els trets rellevants. L’anàlisi basada en corpus, en canvi, pot ser més extensa pel que fa al volum de text analitzat, però s’ha de limitar a uns quants trets o indicadors. Depenent del corpus de què es tracte, l’anàlisi estilística basada en corpus pot centrar-se en l’estil en o de la traducció.

Els mètodes basats en corpus van ser aplicats en primer lloc a l’anàlisi de l’estil del traductor per Baker (2000). La seua elecció de mètode degué estar molt condicionada per la composició del Translational English Corpus, que consta de traduccions a l’anglès des de diverses llengües i de textos escrits originalment en anglès, però que no inclou els textos de partida. Baker contrasta els estils de dos traductors a l’anglès de renom: Peter Bush, que tradueix de l’espanyol i del portuguès, i Peter Clark, que ho fa de l’àrab. En aquest estudi s’ocupa de trets com ara la type/token ratio (o proporció entre el nombre de paraules diferents, sense comptar-hi les repeticions, i el nombre de paraules totals), la longitud mitjana de les oracions i les estructures amb verbs de parla (verba dicendi, o reporting verbs); més concretament, quant al darrer tret, de l’omissió o no del that opcional després d’alguns verbs de parla. Tot i que es poden identificar tendències distintives per a cada traductor, Baker insisteix en la dificultat de destriar les preferències individuals del traductor de les eleccions degudes a la influència del text o de la llengua de partida. Però –conclou (2000: 262)–, si els teòrics de la traducció volen reivindicar de manera convincent la naturalesa creativa i no només reproductiva de la traducció, cal que comencem a explorar la qüestió de l’estil, si més no pel que fa a la traducció literària, des del punt de vista del traductor, no del autor.

L’argument degué presentar-se de manera convincent, ja que diversos estudiosos van seguir els passos de Baker. Olohan (2003) estudia les contraccions en les traduccions de Peter Bush i Dorothy Blair, que formaven part del Translational English Corpus. Saldanha (2005, 2011) va un pas més enllà i examina les traduccions de Peter Bush i Margaret Jull Costa com a part d’un corpus comparable i paral·lel alhora. Dit d’una altra manera, pren en consideració els textos de partida perquè és aquesta l’única manera fiable de distingir entre l’estil del traductor en tant que resultat dels seus hàbits i l’estil del traductor en tant que reflex de les característiques dels textos de partida. Winters (2007, 2009) busca exemples d’estil dels traductors en dues traduccions a l’alemany de The Beautiful and Damned, d’Scott Fitzgerald. Totes dues es van publicar el 1998, la qual cosa permet a l’analista controlar d’una sola vegada les variables de llengua de partida, text de partida i data de publicació. Bosseaux (2007) parteix de la base que l’estructura narratològica d’un text pot veure’s alterada en una traducció, ja que “features that are inconsistently translated or constantly translated in the same translation will cause shifts in the narrative point of view, focalisation and mind-style in the translations” (2007: 17). Arran de l’anàlisi d’un corpus format per les novel·les de Virginia Woolf The Waves i To the Lighthouse i diverses traduccions al francès d’aquestes novel·les, troba diferències importants entre els textos de partida i d’arribada en àmbits com la modalitat i la dixi, que tenen repercussions sobre la presentació de l’estil indirecte lliure. La multiplicitat de veus que sovint evoca aquesta mena de discurs es difumina en la traducció. Finalment, Huang (2015) no troba evidències de l’estil del traductor en comparar dos corpus paral·lels de ficció xinesa traduïda a l’anglès.

Un corrent important en l’estudi de l’estil del traductor al llarg dels darrers deu o quinze anys és el derivat de la introducció de les tècniques i mètodes de l’estilometria. Rybicki defineix l’estilometria (2012: 1) com “the study of measurable features of (literary) style, such as sentence length, vocabulary richness and various frequencies (of words, word lengths, word forms, etc.)”. S’ha aplicat sobretot a l’atribució d’autoria, però en els darrers anys s’ha intentat demostrar que l’estilometria també es pot utilitzar per a la identificació de l’estil del traductor.

Hi ha estudis que semblen negar l’existència de l’estil del traductor. N’és un exemple Mikhailov & Villikka (2001), on es fan servir mesures estadístiques (també anomenades mètriques) pròpies de l’atribució d’autoria, com ara la riquesa del vocabulari, les paraules més freqüents i les paraules favorites. Els resultats d’aquestes mesures depenen més de l’estil de l’autor que no del del traductor. Tanmateix, l’estil del traductor es fa visible en d’altres indicadors, com els verbs modals, les partícules, les conjuncions, etc. Rybicki (2012), per la seua banda, utilitza el mètode Delta (Burrows 2002), basat en la freqüència normalitzada de paraules molt freqüents en textos, autors, traductors, etc. diferents. Els resultats neguen també en aquest cas la rellevància de l’estil del traductor, ja que els textos tendeixen a agrupar-se per autor i obra més que no per traductor. Aquesta troballa apunta en la direcció de la invisibilitat del traductor: l’estil del traductor se sotmetria a l’estil de l’autor original. Però això podria deure’s al mètode emprat, basat en la freqüència de les paraules, “because two translations of the same text into the same language share much more than any other two literary texts written in the same language” (2012: 15).

Altres autors miren de compensar aquesta deficiència mitjançant l’ús d’altres mètriques, com les paraules distintives, els bigrames de paraules, els bigrames de categories gramaticals (part-of-speech bigrams) i d’altres estadístics de nivell de document: la type-token ratio, la longitud mitjana de les oracions, la proporció d’oracions simples i complexes, etc. Lynch aplica aquestes mesures a un corpus de traduccions a l’anglès d’obres de teatre d’Ibsen de dos traductors diferents (2013) i conclou (2013: 128-129) que “[c]ross-validation experiments have resulted in high classification accuracy between the two translators”. Lynch & Vogel (2018) amplien les dades textuals dels experiments anteriors de Lynch (2013, 2014) i troben (2018: 100) que l’exactitud de la classificació és més gran en les sèries de traduccions no paral·leles (és a dir, en les traduccions d’obres diferents d’un mateix autor) que no en les sèries paral·leles (és a dir, en les traduccions d’un mateix text de partida). El debat sobre quines són les mètriques que millor permeten discriminar l’estil d’un traductor roman obert (Covington et al. 2015: 322). Covington et al. (2015) afegeixen una mesura nova, la de la densitat d’idees (la proporció entre el nombre d’idees, o proposicions de les quals es pot dir que són vertaderes o falses, i el nombre total de paraules), a d’altres de més tradicionals com la longitud mitjana de les oracions i la diversitat del vocabulari per a l’agrupació de traduccions de la Bíblia a l’anglès. El-Fiqi et al. (2019) argumenten que la demostració de l’existència de l’estil del traductor pot basar-se en mètriques com la riquesa lèxica i els network motifs (basats en la coaparició). Els segons resulten ser més discriminatoris que la primera per a aquesta finalitat. Lee (2018) introdueix un aspecte interessant en indicar que l’afirmació (de Rybicki i d’altres) segons la qual l’estil del traductor es veu enterbolit per l’estil de l’autor podria dependre en gran mesura de la distància entre les llengües de partida i d’arribada. També formula la hipòtesi (2018: 593) que com més gran siga la distància estructural entre les dues llengües involucrades en la traducció, més alta serà la probabilitat que l’estil del traductor guanye en visibilitat, ja que l’augment de la distància donarà al traductor més llibertat per a ser creatiu en les sues decisions.

La recerca que s’acaba d’esbossar en els paràgrafs anteriors il·lustra els dos tipus de corpus que va imaginar Baker (2000: 261) per a l’anàlisi de l’estil del traductor: un conjunt de traduccions del mateix traductor (normalment amb la intenció de comparar-les amb les traduccions d’un altre traductor) o un conjunt de traduccions del mateix TO fetes per diversos traductors. El treball de Baker es basa en el primer tipus, mentre que Saldanha, Bosseaux i Huang prefereixen el segon. La recerca estilomètrica sobre atribució d’autoria en traduccions mostra que els millors resultats s’assoleixen mitjançant l’aplicació de mesures estadístiques a tots dos tipus de corpus, de manera que el software de classificació puga entrenar-se amb l’un i posar-se a prova amb l’altre.

capçalera

Potencial per a la investigació

La recerca sobre l’estil en i de la traducció té relació sobretot amb la traducció literària. Els estudis de cas tendeixen a centrar-se en un autor o una obra concret i en les seues traduccions a una o més llengües. Quan un traductor individual esdevé objecte d’estudi, normalment és a causa de la seua prominència en el sistema d’arribada per ser un autor que tradueix, de manera que les traduccions es consideren part de la seua obra creativa. Però si, com s’afirma sovint, la traducció literària sempre és creativa, caldria estudiar els estils dels traductors per si mateixos, amb independència de la posició que ocupen els traductors en el sistema. Això obri un camp de recerca vastíssim en la majoria de combinacions lingüístiques. La investigació basada en corpus de l’estil del traductor, en la línia d’estudiosos com Saldanha o Winters, té el potencial per a il·luminar tots els aspectes rellevants de què s’ha parlat en aquesta entrada: les tècniques de traducció preferides, els patrons de seleccions lingüístiques motivades i (possiblement) els hàbits lingüístics inconscients. L’anàlisi manual tal com l’ha practicada Munday se centra en els dos primers aspectes, dels tres esmentats. Tant en els acostaments manuals com en els basats en corpus, l’anàlisi estilística assoleix el seu grau més alt de significació quan els patrons de selecció lingüística entren en relació amb els factors socioculturals o cognitius que subjauen a la tasca del traductor. Per tant, l’estudi de l’estil en i de la traducció podria beneficiar-se molt d’alguns avanços en àmbits limítrofs, com ara el concepte de l’habitus del traductor en els enfocaments sociològics de la traducció. L’àmbit dels translator studies, tal com el va proposar Chesterman (2009), podria servir de punt de trobada entre les anàlisis centrades en l’estil i altres aspectes del traductor en tant que figura central de l’activitat de traduir.

L’estil pot no ser massa rellevant en aquells gèneres on l’element de l’expressió individual no té valor afegit o és fins i tot censurat. Tanmateix, hi ha gèneres no literaris com ara la divulgació científica o el periodisme, o el vastíssim camp de la comunicació i l’entreteniment audiovisual, que deixen molt de marge per a la manifestació de l’estil. La relació entre estil i traducció en aquests àmbits s’ha investigat poc fins ara i presenta un considerable potencial de futur.

capçalera