Entrada | Bibliometria

ENG Bibliometrics ESP Bibliometría EUS Bibliometria GLG Bibliometria POR Bibliometria

Introducció

La bibliometria, tal com succeeix amb els estudis de traducció i d’interpretació (ETI), és una disciplina relativament recent, amb antecedents en la dècada de 1920, quan es van començar a buscar maneres de quantificar i descriure estadísticament la producció bibliogràfica. Tal com va passar als ETI, aquesta disciplina va experimentar un ràpid desenvolupament a partir dels anys setanta, quan el terme s’inventa internacionalment (Pritchard 1969) i comença el seu estudi i aplicació sistemàtics.

Conceptes bibliomètrics i BITRA.

Si bé la bibliometria pròpiament dita és essencialment quantitativa, se sol mirar de completar les meres xifres obtingudes amb anàlisis qualitatives que, per exemple, considerin en detall la naturalesa de les obres més destacades o les raons per les quals unes obres tenen més impacte que d’altres. Entre aquestes raons, normalment apareixen consideracions de tipus sociohistòric, lingüístic i epistemològic, que són de caire interpretatiu i que afegeixen interès i rellevància a l’estadística, ja que la integren en una estructura narrativa coherent.

L’interès màxim de la bibliometria rau en la possibilitat d’analitzar empíricament grans volums d’informació publicada pel que fa a la seva distribució, comportament i pes social (i acadèmic, en el cas dels estudis cienciomètrics). La bibliometria aplica eines fonamentalment estadístiques a la cerca de regularitats per tal d’establir tendències en qüestions clau, com ara quins són els centres productors principals, què tenen en comú les obres més influents, com cooperen els investigadors, quins efectes tenen les publicacions sobre la comunitat científica i la societat en general, quines pautes de citació existeixen i quina ha estat l’evolució teòrica i metodològica d’una disciplina o objecte d’estudi.

Per tal que l’enfocament bibliomètric tingui sentit cal comptar primer amb una producció bibliogràfica notable susceptible de ser analitzada. Llevat d’alguns estudis pioners temptatius, això explica que les tècniques bibliomètriques no hagin format part de la recerca en els ETI fins fa relativament poc temps. El seu naixement com a disciplina autònoma als anys vuitanta fa que hagin calgut gairebé quatre dècades per aconseguir una massa crítica suficientment gran. A principis dels 2020, bases de dades com ara BITRA registraven ja més de 80.000 publicacions acadèmiques específiques dels ETI. Això ha servit per cridar l’atenció cap a aquest tipus d’anàlisi bibliogràfica de llarg abast i alhora es pot considerar una mena de certificat de consolidació i de maduresa de la disciplina en el món acadèmic.

capçalera

Principals paràmetres bibliomètrics

Els objectius més freqüents de la recerca bibliomètrica giren al voltant dels enfocaments següents:

Temporal (diacronia disciplinària o retrat sincrònic d’un moment històric).
Temàtic (objectes i enfocaments teòrics d’estudi).
D’autoria (coautoria, productivitat individual, grau d’especialització).
Nodal (xarxes grupals, nodes institucionals, nacionals i/o editorials de producció científica).
Distributiu (accessibilitat dels documents, distribució per idiomes i formats).
Impacte (citacions, cocitacions, descàrregues, reedicions, ressenyes i traduccions)

A continuació, per a major claredat, es presenten aquests paràmetres per separat. Això no obstant, convé ser conscient que allò que és habitual en els estudis bibliomètrics és combinar-ne més d’un per fer un retrat ampli de l’aspecte en estudi. Així, per exemple, és estrany trobar un estudi diacrònic que es limiti a donar les xifres de creixement bibliogràfic, ja que aquesta dada se sol combinar amb d’altres paràmetres, especialment el temàtic i el distributiu.

L’anàlisi temporal normalment se centra a respondre preguntes com ara quan va néixer l’interès en aquell objecte d’estudi i com n’ha evolucionat l’anàlisi al llarg del període escollit. Tal com ja s’ha apuntat, les dades se solen acompanyar d’altres enfocaments i contextualitzacions sociohistòriques que ajuden a comprendre les xifres.

L’anàlisi temàtica pretén classificar la producció bibliogràfica en funció dels seus objectes d’estudi, enfocaments o escoles teòriques principals, que acostumen a partir d’estudis de freqüència de paraules clau o paraules en títols i resums.

L’anàlisi d’autoria tracta de respondre a preguntes com ara si els investigadors són especialistes en la matèria o si el seu interès és esporàdic, si solen treballar amb d’altres autors o en solitari, o bé com es distribueix la productivitat dins de la disciplina.

L’anàlisi nodal s’encavalca en part amb l’anterior i busca fer aflorar paràmetres de col·laboració estables entre investigadors, si aquestes relacions i xarxes tendeixen a ser nacionals o internacionals, així com quins són els nodes més productius (i, per tant, normalment més influents) quant a grups, centres de recerca, regions i editorials especialitzades.

L’anàlisi distributiva examina els aspectes de caràcter instrumental, i se centra habitualment en l’accessibilitat dels documents (si són de pagament o es troben en accés obert, que és una tendència cada cop més consolidada), la distribució de les llengües vehiculars —com a reflex d’equilibris en el món acadèmic— o els formats, com a indicis que poden aportar claus fins i tot de l’enfocament epistemològic d’una disciplina.

L’anàlisi d’impacte, finalment, és la vessant més coneguda en l’àmbit acadèmic, ja que en depèn, en gran mesura, l’avaluació de la recerca individual i, per tant, les possibilitats de promoció. La manera tradicional i més habitual en bibliometria de mesurar l’impacte d’un text, d’un autor o d’un contenidor (revista, editorial) consisteix a calcular les citacions rebudes d’acord amb diferents mètodes, entre els quals destaquen l’índex d’impacte i l’índex h. Fins ara, en aquest context s’ha tendit a assumir que la quantitat de citacions es correlaciona directament amb la qualitat investigadora i cada cop més països han aplicat aquest índex de manera mecànica a l’hora d’avaluar els seus investigadors, no sense fortes resistències. Això no obstant, aquesta suposada relació directament proporcional és molt qüestionable. Per tal de pal·liar allò que a vegades es considera un ús pervers de l’impacte en termes de citacions, s’han mirat de matisar els mètodes de càlcul i s’han inventat nous índexs, fins ara poc consolidats, o s’han ampliat, d’acord amb cada disciplina, les finestres de citació (temps que tarda de mitjana un document a rebre la seva primera citació o a aconseguir un percentatge de citacions determinat). Altres solucions complementàries són ampliar les bases de dades bibliogràfiques que formen el corpus d’obres citables o tenir en compte el ressò de les publicacions a Internet en termes de número de visites, lectures i descàrregues (altmetria).

capçalera

Riscos i limitacions dels estudis bibliomètrics

La base eminentment matemàtica de la bibliometria li proporciona una aura important d’asèpsia i objectivitat que convé matisar. Un estudi bibliomètric de qualitat pot aportar molta informació útil de base empírica però, tal com passa amb tota anàlisi estadística, hi ha elements centrals que no són axiomàtics ni obvis, com ara la definició de l’objecte d’estudi, la selecció de mètodes, indicadors i preguntes, la representativitat de les dades i la seva interpretació. Per això, és important ser conscient d’algunes idees preconcebudes i limitacions que acompanyen els estudis bibliomètrics. A continuació, expliquem les més importants.

La força d’una cadena equival a la seva baula més dèbil

La fiabilitat d’una anàlisi bibliomètrica depèn, en primer lloc, de l’exhaustivitat i la representativitat de les dades en què es basa. Les bases de dades bibliogràfiques, especialment en disciplines vives, presenten llacunes i biaixos derivats de factors com ara els criteris d’inclusió o la disponibilitat i la visibilitat de les publicacions des del punt de vista dels compiladors. En el cas dels ETI, les bases de dades bibliogràfiques de referència, fetes a Europa o als Estats Units, es poden titllar d’eurocèntriques en diferents graus (BITRA o TSB) o anglòfiles (Web of Science). Poden estar tan plenes de soroll documental (Google Scholar) o tan faltades d’etiquetes específiques (Scopus) que a vegades resulten molt difícils d’usar amb fins disciplinaris. A continuació, les presentem breument.

Web of Science (WoS) i Scopus són bases de dades generalistes que cobreixen una àmplia varietat de disciplines científiques, en les quals els ETI no tenen una categoria pròpia i solen englobar-se dins d’àrees considerades afins, com ara la lingüística. Cal, doncs, revisar detalladament els documents que n’obtenim d’una cerca. Una limitació important en ambdues bases de dades és que cal estar-hi subscrit per poder accedir a tota la informació. En ambdós casos cobreixen només parcialment les humanitats i les ciències socials, tot i que aquesta limitació és més destacable a Web of Science que a Scopus (Mongeon i Paul-Hus 2016). Els documents recollits són principalment articles de revista (i tan sols de les indexades, amb criteris molt restrictius) i, en menor mesura, llibres. Aquesta és una limitació important per als ETI, ja que els capítols de llibre, els llibres i les tesis doctorals representen un percentatge important del total de publicacions de la disciplina (Rovira-Esteva, Franco Aixelá i Olalla-Soler 2019). D’una base de dades amb més del 80% d’entrades en anglès i que no disposa d’una etiqueta específica per a la disciplina, que pràcticament ignora tot allò que no siguin articles i que inclou menys del 10% de les revistes especialitzades d’aquesta disciplina n’obtindrem, sense cap mena de dubte, resultats esbiaixats.

Google Scholar cobreix millor les humanitats i las ciències socials (Martín-Martín, Orduña-Malea, Thelwall et al. 2018), tot i que té d’altres limitacions. La principal és que té molt de soroll documental, perquè la compilació és automàtica (sense revisió) i indexa tots els documents que troba a la xarxa, independentment de la qualitat de la publicació i de la seva tipologia (inclou, per exemple, presentacions de diapositives de congressos o guies docents d’assignatures).

La International Information Network on Research into Conference Interpreting (CIRIN) és un butlletí bibliogràfic d’accés obert sobre recerca en interpretació de conferencies.

La Bibliografia d’Interpretació i Traducció (BITRA) i la Translation Studies Bibiography (TSB) són dues bases de dades holístiques específiques dels ETI. BITRA és d’accés obert, mentre que TSB requereix subscripció. BITRA buida citacions dels documents i n’indica l’accessibilitat en obert, si és el cas; ambdues es poden qualificar de lingüísticament eurocèntriques, però són bons recursos per estudiar la nostra disciplina.

D’aquestes limitacions potencials se’n deriven dues conseqüències bàsiques: en primer lloc, cal triangular les dades sempre que sigui possible (no totes les bibliografies recullen les mateixes dades ni són sistemàticament comparables) i, en segon lloc, cal fer paleses aquestes limitacions explícitament per tal que el lector de l’anàlisi bibliomètrica pugui contextualitzar-ne els resultats.

Cada disciplina es comporta de manera diferent

Cada disciplina és peculiar pel que fa al seu comportament bibliogràfic i citabilitat. Tendeixen, per exemple, a ser diferents en la finestra de citacions, la quantitat de citadors potencials i la mitjana de citacions per autor, la qual cosa fa aconsellable utilitzar paràmetres d’anàlisi normalitzats específics per a cada àrea de coneixement. Dit d’una d’altra manera, les disciplines no són directament comparables des d’una perspectiva bibliomètrica i, per tant, es necessiten estudis específics que corregeixin aquest biaix disciplinari. Si una disciplina relativament minoritària, com ara els ETI, s’inclou dins d’una altra més gran, com pot ser la lingüística, la gran majoria dels seus textos i publicacions apareixeran necessàriament amb un impacte inferior al que els correspondria si consideréssim només l’àmbit minoritari. Aquest és segurament l’argument principal a favor d’elaborar bases de dades bibliogràfiques específiques que permetin augmentar la visibilitat d’una disciplina que, altrament, sempre serà perifèrica.

Confusió entre impacte i qualitat

La idea que la quantitat de citacions reflecteix directament i objectiva la qualitat d’una publicació parteix del supòsit que tots els documents acadèmics es troben en igualtat de condicions de citabilitat, de manera que la diferència de citacions tan sols es pot deure a què els millors estudis atrauen més l’atenció dels experts. Ara bé, senzillament, això no és cert. Documents amb exactament el mateix contingut en esperanto i anglès tenen citabilitats de partida totalment diferents, perquè hi ha molts menys investigadors que entenen l’esperanto. Per això, cal relativitzar el número absolut de citacions i tractar de normalitzar-lo abans de fer l’anàlisi. Vegem-ne un exemple.

Gideon Toury fou un teòric la qualitat i valor històric del qual ningú posa en dubte. A més a més, és l’autor de l’obra més citada a BITRA, a gran distància de la resta. Toury va escriure tres llibres, els anys 1977, 1980 i 1995. El volum de 1977 està escrit en hebreu i al març de 2020 hi tenia 19 citacions (0,4 citacions / any). El llibre de 1980, publicat en anglès per una editorial universitària israeliana, és un dels fonaments de la revolució teòrica que van originar els estudis de traducció moderns i compta amb 293 citacions (7,3 citacions / any). El llibre de 1995, en anglès i publicat per una prestigiosa editorial neerlandesa, és bàsicament una reformulació més ordenada del llibre de 1980 i té 960 citacions (38,4 citacions / any). Una aplicació mecànica del criteri d’impacte ens faria concloure que el llibre de 1977, on apareixen per primera vegada les tesis de Toury, és més aviat fluix, que el de 1980 és molt digne però no pas extraordinari, mentre que el volum ja poc original de 1995 no només cinc vegades millor que el que va publicar el 1980, sinó també el millor que mai s’ha escrit en aquesta disciplina. En realitat, però, són les variables de llengua vehicular i distribució editorial —que no tenen res a veure amb la qualitat— les que expliquen les diferències d’impacte entre aquestes tres obres.

A part de les variables de l’exemple anterior, el motiu de la citació (a vegades se cita per criticar), el temps transcorregut (com més anys passen des de la publicació d’un text, més possibilitats té d’haver acumulat citacions), la popularitat de l’objecte d’estudi (les anàlisis de traducció de Shakespeare atrauen molts més investigadors que els de Rosalía de Castro) i el grau d’especialització (com més generalista, més citacions potencials; per això els manuals, exposicions generals i resums divulgatius tendeixen a ser els documents més citats) segurament són també variables importants de la citabilitat. Per exemple, Franco Aixelá (2013) va demostrar que la majoria dels 50 documents més citats dels ETI eren textos generalistes escrits en anglès i publicats dins l’últim quart del segle XX.

Això no implica que el número de citacions no tingui cap relació amb la qualitat. Ara bé, l’única manera que l’anàlisi de l’impacte sigui vàlid és comparar entre iguals, és a dir, entre documents amb un grau similar de citabilitat. Dit d’una altra manera, tenir moltes citacions es pot considerar un indici probable d’interès dins la seva classe, mentre que la manca de citacions sovint es pot deure a motius que no tenen res a veure amb la qualitat.

En aquesta mateixa línia de confusions relacionades amb la qualitat, els avaluadors acadèmics usen amb freqüència l’impacte de la revista per valorar un article. Per posar un exemple, el març de 2020 BITRA comptava amb gairebé 450 articles de la revista Target, una de les més prestigioses i amb millor índex d’impacte dins dels ETI. Fins ara, BITRA en recullia només dos amb més de 120 citacions, mentre que no havia detectat cap citació en més de 100 casos. Per tant, utilitzar l’índex d’impacte de la revista per avaluar els articles per separat implica afirmar que els dos articles amb més de 120 citacions tenen el mateix impacte i, per tant (d’acord amb l’imaginari social), la mateixa qualitat que el centenar d’articles amb cap citació.

capçalera

Qüestions metodològiques

Per tal de dur a terme una anàlisi bibliomètrica, cal partir d’una base de dades. Se’n distingeixen dos tipus principals: les bases de dades creades i alimentades per tercers i las creades ad hoc. Aquestes últimes es creen a partir d’un buidatge de les dades bibliogràfiques i bibliomètriques d’un conjunt determinat de publicacions. Per poder descriure tendències, cal que el corpus de publicacions sigui representatiu, tant qualitativament como quantitativa. Aquesta representativitat sol ser major quan s’usen bases de dades de tercers, la qual cosa també ajuda a limitar el biaix derivat dels interessos i concepcions prèvies dels investigadors.

Per tal de millorar la representativitat i l’exhaustivitat de les dades es poden integrar dades de diferents fonts. En els ETI, això és especialment recomanable per a estudis basats principalment en Web of Science i Scopus, ateses les seves limitacions. Actualment, no disposem d’eines per facilitar el procés d’integració d’informació procedent de bases de dades diferents, raó per la qual és una tasca que cal fer manualment.

Una vegada obtinguda la informació i creada la base de dades per a l’anàlisi, cal preparar les dades. Es recomana crear la base de dades en un full de càlcul o bé en un gestor de bases de dades i preparar les dades en funció dels aspectes que es vulguin analitzar. L’objectiu d’aquesta fase és solucionar errors per tal que l’anàlisi sigui al més més neta possible. Si, per exemple, es volen analitzar paràmetres d’autoria, és important que els seus noms estiguin escrits correctament i amb coherència (per a un programa d’anàlisi de xarxes bibliomètriques no és el mateix «E. A. Nida», «Eugene Albert Nida», «Nida, E. A.» o «Nida, Eugene A.»). També cal eliminar símbols que puguin provocar errors de lectura quan es transfereix la informació i canviar els formats. Finalitzada la fase preparació, es transfereix la base de dades a un programa d’anàlisi estadística. A falta d’un programa específic per a l’anàlisi bibliomètrica, es pot fer servir qualsevol programa d’estadística amb aquesta finalitat. Existeixen programes de codi obert i gratuïts que permeten realitzar aquesta tasca perfectament.

Abans de procedir a l’anàlisi estadística de les dades, cal normalitzar-les. S’entén per normalització el procés de transformar les dades per facilitar la comparació entre conjunts diferents. Per exemple, des de la perspectiva de 2021, dos articles de 1990 i 2018, ambdós amb 15 citacions, no han tingut el mateix impacte, ja que el segon ha aconseguit el mateix número de citacions en un temps molt més curt.

Waltman i van Eck (2013) revisen diversos sistemes de normalització de dades bibliomètriques però, bàsicament, n’existeixen dos mètodes. El primer consisteix a usar percentils (generalment el 25, el 50, el 75, el 90 i el 95) en lloc de recomptes absoluts. El segon és dividir la dada pel màxim absolut o bé per un valor esperat.

Figura 1. Recompte del número d’autors d’1 a 15 publicacions als ETI (1961-2015).

Estadística aplicada a la bibliometria

En general, les dades bibliomètriques quantitatives són discretes i presenten una distribució positivament asimètrica (Figura 1), fet que les apropa a una distribució de Pareto (vegeu la llei de Zipf, la llei de Lotka i la llei de Bradford [Bailón-Moreno, Jurado Alameda, Ruiz-Baños et al. 2005]).

En conseqüència, el teorema del límit central no pot aplicar-se en bibliometria. Per aquest motiu, cal emprar amb cura l’estadística paramètrica amb finalitats inferencials, ja que les mitjanes i les desviacions estàndard són paràmetres estadístics que no aporten una descripció fiable ni del centre ni de la dispersió de les dades analitzades. Per tant, és aconsellable utilitzar altres paràmetres, com la mediana i els percentils, en el cas de descriure la tendència central de les dades, i la desviació mediana absoluta per descriure la dispersió. Quant als procediments de regressió, els models basats en la distribució de Poisson tendeixen a ser apropiats per a les dades bibliomètriques quan s’empra el temps com a factor d’anàlisi, per exemple, del número de citacions (De Bellis 2009).

A més, quan la mostra és molt gran, els resultats dels tests inferencials tendeixen a ser estadísticament significatius, tot i que les diferències entre els aspectes comparats siguin petites i, per tant, no rellevants. És aconsellable que s’acompanyin tots els tests estadístics de la mida de l’efecte (vegeu Mellinger i Hanson 2017 per als càlculs de la mida de l’efecte) i haver-ne establert prèviament un nivell mínim per determinar quins resultats significatius són rellevants per a l’estudi.

Indicadors de producció científica

La Taula 1 recull uns quants indicadors per analitzar la producció científica. Es pot analitzar la producció centrant-se en l’evolució de les publicacions, els formats, els països o les institucions amb major producció científica i llengües més productives, per citar uns quants exemples.

Taula 1. Indicadors relacionats amb la producció científica
Indicador	Finalitat	Càlcul
evolució temporal	descriure l’evolució temporal d’un aspecte analitzat	freqüència amb percentatge acumulat
productivitat per total de publicacions (Vinkler 2009)	comparar la productivitat de grups d’investigadors amb característiques similars en un període determinat	t_p = període de temps U(t_p) = total de publicacions en el període K = mitjana d’investigadors avaluats
productivitat per total d’articles (Vinkler 2009)	comparar la productivitat de grups d’investigadors amb característiques similars en un temps determinat en relació amb la publicació en revistes	t_p = període de temps P(t_p) = total de publicacions en revistes en el període P_i(t_p) = total de publicacions en revistes indexades en el període K = mitjana d’investigadors avaluats
índex d’activitat (Frame 1977)	determinar la proporció de la producció d’una part (subdisciplina, país, llengua, etc.) en relació amb la producció del tot	P_t = total de publicacions de la part P_T = total de publicacions del tot

Indicadors de impacte

La Taula 2 recull uns quants indicadors bibliomètrics per mesurar l’impacte de la producció científica en número de citacions, però n’hi ha més.

Taula 2. Alguns indicadors relacionats amb l’impacte (en citacions)
Indicador	Finalitat	Càlcul
factor d’impacte d’una revista (Garfield i Sher 1963)	determinar la mitjana de citacions per article en una revista per a un any segons les citacions rebudes en un període determinat (finestra de citacions, generalment 2 o 5 anys)	C = total de citacions a articles publicats en una revista en els dos (o cinc) anys anteriors P = total d’articles publicats en una revista en els dos (o cinc) anys anteriors _y-1 y _y-2 = els anys compresos en la finestra de citació establerta
índex h (Hirsch 2005)	determinar la productivitat i l’impacte d’un investigador o publicació	el número màxim de publicacions d’un autor que s’han citat com a mínim h cops
obsolescència de les citacions	descriure l’obsolescència bibliogràfica	distribució per any de les citacions rebudes (per un document o un conjunt) en forma de recompte i de percentatge acumulat
mediana d’edat de les citacions rebudes	mediana d’edat de les citacions que rep una publicació en un any determinat	mediana d’edat de les citacions (any de la citació – any de publicació del citant) que rep un document en un any determinat
mediana d’edat dels documents citats	mediana d’edat dels documents que cita una publicació	mediana d’edat dels documents (any determinat – any de publicació) que cita una publicació en un any determinat
índex d’immediatesa (McVeigh 2004)	determinar la velocitat amb la qual els documents (se sol emprar amb revistes) publicats en un any se citen en la bibliografia d’aquell mateix any	C_y = número de citacions als articles d’una revista publicats en un any P_y = número d’articles publicats en el mateix any
índex d’atracció Schubert i Braun 1986)	determinar la proporció de citacions que rep una part (subdisciplina, país, llengua, etc.) en relació amb el total de citacions del tot	C_t = total de citacions de la part C_T = total de citacions del tot
probabilitat de ser citat (Vinkler 2004)	determinar la mitjana de citacions que pot rebre en un any concret un conjunt de publicacions publicades en un període determinat	r_y(t) ⋅ P_y = número mitjà de referències en les publicacions publicades en l’any _y P_t = número de publicacions publicades en el període _t

Quan s’utilitzen citacions com a unitat d’anàlisi, cal decidir si s’hi inclouen les autocitacions perquè poden distorsionar els resultats. A Cooke i Donaldson (2014) s’hi troben tant arguments a favor com en contra. Hi ha d’altres indicadors d’impacte, a més de les citacions, com ara el número de descàrregues d’un document, el número de revisions per parells positives, reedicions, traduccions, etc.

Indicadors de autoria

En general, els indicadors d’autoria es vinculen amb la productivitat i l’impacte. Aquests indicadors estan relacionats principalment amb la col·laboració entre autors (i, en conseqüència, entre institucions i països). Es tracta, doncs, d’anàlisi de coautoria i, per fer-ho, el recercador ha de decidir com es comptaran els autors d’una publicació d’autoria múltiple, ja que de vegades la feina d’una publicació no es distribueix equitativament. Generalment, hi ha dos mètodes: el recompte complet i el recompte fraccionat. En el primer cas, cada autor es reconeix com a autor de la publicació (1 publicació entre 4 autors = 1 publicació per autor). En el segon, el crèdit de la publicació es divideix equitativament entre els autors (1 publicació entre 4 autors = 0,25 per autor) o es pondera segons els factors que es considerin oportuns (com ara l’ordre de signatura, la categoria acadèmica, etc.). El recompte complet se sol considerar més adequat, perquè és difícil saber com s’ha repartit la feina entre els autors. Això no obstant, el recompte complet també ha rebut moltes crítiques, especialment en disciplines en què l’autoria pot ser de desenes de persones. Per això, s’han proposat iniciatives per indicar des d’un bon inici la contribució de cada coautor. Vinkler (2009) recull uns quants mètodes per fer recomptes fraccionats. La coautoria se sol estudiar amb xarxes bibliomètriques (Figura 2).

Red de colaboración entre autores en ETI de 2011 a 2015

Figura 2. Xarxa de col·laboració entre autors en els ETI de 2011 a 2015 (font de les dades: BITRA, setembre de 2019; mètode de recompte: complet; criteri d’inclusió: mínim de quatre publicacions en coautoria).

Aquestes xarxes proporcionen una visió global de la col·laboració entre autors, bo i situant-los en clústers segons el grau de proximitat entre ells. Aquest mètode també és útil per visualitzar xarxes de cocitacions. Les cocitacions mesuren la quantitat de cops que dos documents s’han citat de manera simultània en una mateixa publicació. Això ofereix una panoràmica de la influència i l’impacte d’uns autors sobre els altres. Per tal d’elaborar aquestes xarxes, poden emprar-se programes específics i gratuïts com ara VOSviewer (van Eck i Waltman 2010).

Indicadors temàtics

Els objectes d’estudi d’una disciplina en el seu conjunt o d’una part es poden analitzar a partir d’aspectes diferents, com ara les etiquetes més freqüents (en el títol, en el resum o en les paraules clau), els àmbits de recerca als quals s’adscriuen els documents, la relació entre temes, paraules clau o àmbits, etc. Les anàlisis temàtiques són especialment útils també per fixar el pes de les diferents escoles teòriques i de les metodologies de recerca a partir de les paraules clau associades a cadascuna d’elles. Com en el cas de la coautoria, les xarxes bibliomètriques són molt útils per visualitzar aquest tipus de dades.

capçalera

Trenta anys d’estudis bibliomètrics en els ETI

Per tal de revisar la bibliografia dels estudis bibliomètrics de la disciplina, es van filtrar les entrades de BITRA amb paraules clau per recuperar les aportacions de caràcter quantitatiu (bibliomètric, quantitatiu, cienciomètric, estadístic, etc.). L’etiqueta bibliometria és relativament recent, de manera que usar només aquesta hauria deixat fora moltes contribucions amb enfocaments quantitatius o basats en càlculs estadístics més o menys sofisticats que en el seu moment no la incloïen. Moltes d’aquestes publicacions van ser, en certa manera, pioneres en la disciplina i cal tenir-les en compte per estudiar l’evolució dels enfocaments bibliomètrics quantitatius en els ETI. La llista de referències es va revisar una a una i, a partir de la lectura del resum, quan n'hi havia, es va confirmar o desestimar la seva inclusió. En els casos dubtosos o quan la informació resultava insuficient, però es podia accedir a la publicació, es va optar per llegir-la. Les 117 referències que van superar aquests filtres formen part de la base de dades usada en l’anàlisi que es presenta a continuació.

Podem situar el naixement dels estudis bibliomètrics en els ETI a la dècada dels noranta. Van ser només 10 contribucions (8,5%) temàticament dispars, amb un lleuger biaix favorable cap a la interpretació. El primer treball és de Sajkevic (1992), encara que és més aviat un estudi bibliomètric de traduccions. En aquesta dècada destaquen també Pöchhacker i Gile com a precursors dels estudis bibliomètrics en interpretació.

Amb el nou mil·lenni, entren en escena nous investigadors com van Doorslaer, Franco Aixelá, Grbić, Olalla-Soler, Pöllabauer, Rovira-Esteva i Xu. Grbić i Pöllabauer (2008b) van escriure un treball molt complet sobre conceptes i metodologies de la bibliometria i com s'havien aplicat als ETI fins aleshores. Des del 2001 al 2010 es van publicar 34 treballs (29%), mentre que el percentatge més gran (62,4%) es distribueix entre 2011 i 2019. En el 2015 es produeix un pic de 22 publicacions coincidint amb un número especial de Perspectives sobre bibliometria. També s'observa una tendència a l’alça en el 2019, amb dotze registres. En aquesta tercera dècada també es posa en relleu que la bibliometria desperta l’interès d’un major nombre d’investigadors. Encara que n’hi ha que tenen diverses publicacions, els 73 treballs es reparteixen entre 78 autors diferents. Si bé la major part (61,5%) de les contribucions són d'un sol autor, gairebé un 40% correspon a obres en coautoria. D'aquestes, més de la meitat (22,2%) són obra de dos investigadors; el 10,2% de tres i el 5,9% de quatre. No obstant això, els tàndems no solen mantenir-se més enllà d'un parell de contribucions, excepte en els casos de Franco Aixelá i Rovira-Esteva que, amb sis i onze publicacions, respectivament, semblen haver consolidat equips de treball en aquest àmbit.

Poc més de la meitat dels estudis (51,3%) adopta una perspectiva multilingüe i internacional. La resta són estudis de cas centrats en diferents aspectes dels ETI produïts en llengües determinades (la qual cosa pot abastar més d'un país) o àrees geogràfiques concretes. En aquest sentit, la Xina és el país sobre el qual s'han fet més estudis (18,8%), gairebé tots obra d’autors xinesos, seguida d'Espanya (9,4%). En tots dos casos, la llengua de redacció és gairebé sempre l’anglès i el xinès o l’anglès i l’espanyol, respectivament. Existeixen, a més, dos treballs sobre països hispanoparlants i dos més sobre els ETI a Hispanoamèrica. El Brasil és el següent país de la llista, amb tres estudis específics.

Quant a les llengües vehiculars, l’anglès és clarament la llengua imperant, emprada en un 64,1% dels casos, seguit de l’espanyol (17,9%), el xinès (8,5%), el francès (5,1%) i el portuguès (1,7%). Només hem trobat sengles treballs en alemany i turc. Dues terceres parts són articles de revista (65,8%); una quarta part són capítols de llibre (26,5%) i hi ha cinc working papers, dos llibres i dues tesis doctorals. L’única revista que destaca com a plataforma per a publicar estudis bibliomètrics és Perspectives, gràcies precisament al número especial de 2015 esmentat més amunt. De fet, els 77 articles es reparteixen entre 45 revistes, la majoria pròpies de la disciplina, però també algunes d’alienes i, per tant, més difícils de localitzar. Hi ha 34 revistes amb un sol article de bibliometria.

Quant a l’àmbit d'estudi, el 57,3% de les contribucions abasta els ETI en el seu conjunt, mentre que la resta se centra en alguna de les seves subdisciplines. Al capdavant es troben els estudis sobre interpretació en general o sobre alguna de les seves modalitats (21,4%), seguits per la didàctica de la traducció i la traducció literària (amb 5,1% cadascuna), la cientificotècnica (4,3%), l’audiovisual (2,6%), la lingüística de corpus (1,7%) i, tancant la llista, gènere i traducció, anàlisi del discurs i teoria de la traducció, amb una sola contribució cadascuna.

En poques publicacions (10,2%) l’objecte d'estudi se circumscriu a una llengua concreta, sense que en destaqui cap. Moltes publicacions no indiquen el període d’anàlisi perquè són descripcions de l’estat de la qüestió. D’altres presenten una visió diacrònica per descriure l’evolució històrica, i un terç (33,3%) analitza períodes de temps que abasten des de quatre fins a dos mil anys. De fet, dels 39 estudis que expliciten una finestra temporal, en 19 casos (48,7%) està per sota dels 10 anys, coincidint en 14 ocasions amb estudis centrats solament en revistes incloses en diferents índexs d'impacte (majoritàriament WoS), que treballen amb finestres relativament petites. Existeixen vuit treballs que analitzen una finestra de 10-30 anys i 12 que superen aquesta xifra fins a cobrir tota la nostra era.

En general, s’inclouen diferents objectes d'estudi i eines metodològiques d'anàlisi alhora. Per exemple, 17 contribucions (14,5%) analitzen algun paràmetre relacionat amb els investigadors (com ara la seva adscripció, la temàtica que tracten, número de citacions, patrons de coautoria, xarxes de cocitació i ordre de signatura). Amb 22 casos (18,8%), també es relativament freqüent identificar els temes d'estudi predominants en els ETI en el seu conjunt o en alguna subdisciplina mitjançant l’anàlisi de les paraules dels títols, les paraules clau o els resums. Altres paràmetres addicionals que s’han emprat són la tipologia documental (7), la metodologia o l’enfocament teòric (6), la llengua vehicular (5), fins i tot la seva correlació amb el número de citacions, o el número de pàgines (2). Grbić i Pöllabauer (2008a) i Rovira-Esteva, Franco Aixelá i Olalla-Soler (2019) són dues mostres de treballs ambiciosos en aquest sentit, pel ventall de paràmetres que analitzen i interrelacionen.

El recompte de citacions, present en 13 treballs (11,1%), és relativament recent en els ETI principalment per dos motius: la poca representativitat de la producció acadèmica dels ETI en les bases de dades bibliogràfiques internacionals i la inexistència fins a 2009 d'una base de dades específica que recollís alhora citacions i referències, de manera que es poguessin creuar dades per fer estudis sobre l’impacte disciplinaris i amb una perspectiva diacrònica. Els primers treballs que incloïen recompte de citacions són de Gile (2005, 2006). Tant el naixement de TSB i BITRA com la creixent inclusió de revistes de la disciplina en els índexs de referència marquen un punt d'inflexió en aquest sentit. Així, doncs, l’any 2009 representa l’inici d'una dècada en la qual proliferen els estudis bibliomètrics, les anàlisis estadístiques dels quals es van sofisticant.

capçalera

Potencial per a la recerca

Són gairebé inexistents els treballs crítics amb els sistemes d'avaluació de la recerca actuals per la precària situació dels ETI (cf. Rovira-Esteva i Orero 2011) i que aposten per tenir en compte altres índexs, com ara l’índex h de Google Scholar o d’altres indicadors com els proposats per Scopus, l’ús dels quals és nou a la bibliografia especialitzada (Huang i Liu 2019). Aquesta precarietat només podrà superar-se amb una major quantitat d’estudis bibliomètrics cada cop més sòlids que ens permetin no només conèixer-nos millor, sinó també establir quines dades representen la normalitat en la nostra disciplina i saber on ens trobem en relació amb la resta.

Actualment, les possibilitats de realitzar anàlisis quantitatives de tipus bibliomètric s'han disparat per diferents raons. D'una banda, gràcies a la digitalització i democratització de la informació gràcies a Internet, juntament amb el creixement de la producció científica i de les bases de dades en accés obert. De l’altra, per l’augment de revistes de l’àrea incloses en els índexs d'impacte de referència internacional (a WoS s’ha passat de set revistes en el 2011 a 13 en el 2020, i a Scopus de 13 a 37) i l’existència de bases de dades específiques amb menys biaixos de representativitat i amb informació sobre les citacions en un percentatge important de les seves entrades.

Hi ha molts aspectes pendents d'estudi o l’anàlisi dels quals ha estat anecdòtic fins ara i que, sens dubte, mereixerien ser investigats: des de l’ordre de signatura, perfil o formació dels autors, qüestions de gènere, xarxes de coautoria, interdisciplinarietat, anàlisi de cocitacions, número de pàgines, visibilitat i accessibilitat de les contribucions, indexació o polítiques d'accés obert de les revistes, anàlisi de coocurrències, institucions o grups de referència per subdisciplines o impacte en termes altmètrics, entre d’altres. Els treballs de Grbić i Pöllabauer (2008b), Grbić (2013), van Doorslaer (2015) i Rovira-Esteva i Franco Aixelá (2018) apunten línies sense explorar en aquest sentit. Tot això hauria de dur-se a terme no solament amb bases de dades grans i representatives que permetin anàlisis longitudinals, sinó també combinant enfocaments més qualitatius que permetin contextualitzar les dades i donar més profunditat a l’anàlisi dels resultats. Amb els recursos actuals no només es poden realitzar nous estudis, sinó que també es podrien replicar o revisar periòdicament els estudis ja publicats per anar actualitzant la foto de la disciplina.

capçalera