Entrada

 

 

ENG Proper nouns ESP Nombres propios EUS Izen propioak GLG Nomes propios POR Nomes próprios

 

continguts
Introducció | Una classificació dels noms propis rellevant per a la traducció | Introducció a les tècniques de traducció dels noms propis | Una taxonomia de les tècniques de traducció dels noms propis | La traducció per defecte dels noms propis | Potencial per à la recerca

 

  Introducció

God was God's name just as his name was Stephen. Dieu was the French for God and that was God's name too; and when anyone prayed to God and said Dieu then God knew at once that it was a French person that was praying. But though there were different names for God in all the different languages in the world and God understood what all the people who prayed said in their different languages still God remained always the same God and God's real name was God.

(James Joyce. 1916. A Portrait of the Artist as a Young Man)

Déu té molts noms, però tots són el mateix déu

Els noms propis (NP) constitueixen una categoria especial de recurs lingüístic a causa de dos de les característiques que se’ls solen atribuir: el seu caràcter d’etiqueta buida de significat més enllà de la pura denominació i el seu caràcter monoreferencial, és a dir, que sols designarien un ens entre tots els seus semblants. Així “Pere” podria dir-se igualment de qualsevol altra manera sense que es produïra cap diferència de significat i a més el NP “Pere” serviria per designar un únic humà entre tots els existents.

Per a veure que açò no és tan senzill, n’hi ha prou amb pensar que “Pere” i “Maria”, per exemple, no són intercanviables, de forma que les connotacions –i per tant el significat- canvien molt si hom es diu “Pere”, “Peter”. “R2-D2” o “Khindasvint”.

Per completar la imatge, és necessari comentar que fins ara hem estat incorrent en un error bàsic molt habitual al parlar d’aquesta categoria: fer com si tots els NP foren monoverbals i essencialment inexpressius. No obstant, expressions com “l’Esbudellador”, “Breu història de la ciència”, “Crònica del dia” o “Sierra Nevada” són també NP de ple dret, és evident que estan notablement carregats de significat i tal significat descriu amb molta precisió la natura de l’ens que designen.

No disposem d’espai per a la realització d’una reflexió detallada de les complexes maneres amb les quals s’ha tractat de definir i delimitar el concepte de NP. John Algeo (1973) proporciona un clar catàleg detallat d’aquests intents i és una lectura especialment recomanable sobre el tema. Segons aquest autor, els principals enfocaments que s’han emprat per delimitar o definir els NP són:

• L’ortogràfic: els NP s’escriuen amb majúscula. Per invalidar aquest criteri n’hi ha prou amb dir que hi ha idiomes com l’alemany en que tots els substantius s’escriuen en majúscula i, sobretot, que fins i tot donat el cas que realment fora així en una llengua determinada, es tractaria d’una conseqüència i no d’un tret intrínsec (els escrivim amb majúscula perquè els considerem prèviament NP; no els considerem NP perquè s’escriguen amb majúscula).
• El morfosintàctic: no admeten ni plural, ni articles, ni modificadors restrictius. Frases perfectament normals com “Hui és el sant dels Peps”, “la Callas”, “el Savi”, “les dues Espanyes” o la pluralització dels cognoms en anglès (the Simpsons) són prova evident que no sempre és així.
• El referencial: els noms propis designen un únic individu. Es tracta del criteri més comú i el més útil, però no deixa de tenir llacunes importants. Més amunt ja hem comentat alguna d’elles, com en oracions semblants a “Jo conec dues Maries”, frase que contradiu la idea que el NP “Maria” singularitza un ésser humà i el diferència de la resta, quan de fet hi ha al món més “Maries” que “linxs ibèrics”, per posar un exemple. Alguns autors (p. e. Alarcos Llorarch 1994:68) proven de solucionar aquest problema indicant que el criteri referencial es plasma en “la situació de parla”, on cadenes com “Maria” sí que designarien un ésser únic per al parlant. No obstant això, passar de referència única en termes absoluts a referència única pragmàtica faria que també acompliren aquest criteri elements com els pronoms personals o els demostratius, ja que “Jo” o “Aquell” evidentment designen un ens únic en cada situació de parla i no per això se’ls considera NP.
• El semàntic: els noms propis són etiquetes desproveïdes de significat. Entre d’altres, hi ha dos arguments de pes en contra d’aquest criteri. En primer lloc, com ja s’ha suggerit, si fora així, els NP serien intercanviables i qualsevol podria posar al seu fill “Potetes” o “XP18” o “Miserable” sense cap problema, si bé com sabem no ocorre així (tots ells estarien a més a més prohibits legalment) i demostra que un NP sí que té significat. Fins i tot un tan convencional com “Vicent” indica, llevat d’una ruptura de les convencions, trets clarament semàntics com “Persona. Baró. Catalanoparlant”. En segon lloc, tornem a recordar que hi ha molts NP de ple dret que sí que descriuen explícitament l’ens que representen (“Mar Morta”, “El Terrible”, “Història de la ciència”, etc.)

Des del punt de vista de la traducció, els NP son a més una categoria molt especial per trobar-se presents en tot text mínimament complex i constituir un element essencial en l’ambientació o caracterització cultural dels textos. Efectivament, que un protagonista es digui Brad i circuli pels carrers de Seattle és totalment suficient per situar culturalment una novel·la, fet que una vegada més allunya aquesta categoria de la idea d’etiquetes intercanviables i buides de significat.

Per al traductor una de les principals conseqüències de les consideracions que acabem de fer deuria consistir a abandonar les nocions tradicionals per passar a ser conscient que els NP sí que tenen una càrrega semàntica en cada cultura que pot arribar a ser molt rellevant en un text, fet que els inscriu plenament en el capítol dels problemes culturals de la traducció.

En resumen, los nombres propios constituyen una realidad compleja en todos los planos, incluido el semántico, y convendría comenzar reconociendo esta realidad si queremos abordar su traducción de una manera sólida. Parece razonable afirmar que los traductores no se plantearán del mismo modo un NP con poca carga semántica (Iván) que otro lleno de información (Iván el Terrible).

Efectivament, els noms propis constitueixen una realitat complexa en tots els nivells, incloent el semàntic, i convindria començar per reconèixer aquesta realitat si volem escometre la seua traducció d’una manera sòlida. Sembla raonable afirmar que els traductors no es plantejaran de la mateixa forma un NP amb poca càrrega semàntica (“Ivan”) que un altre ple d’informació (“Ivan el Terrible”).

La segona gran errada a l’hora de plantejar la traducció dels noms propis consisteix a considerar-los expressions aïllables la traducció de les quals no dependria del context, per contra d’allò que ocorre amb altres categories. Tanmateix, i com sempre passa en traducció, qualsevol enfocament que obre com si les condicions concretes de comunicació no foren gaire importants està condemnat al fracàs de la irrellevància. Aleshores, la situació (el grau d’asimetria tal com es manifesta en context) canvia notablement si s’ha de traduir la mateixa cadena “Lepe” quan apareix dins d’una estadística sobre la producció de maduixes o quan ho fa en un acudit.

cabecera

Una clasificació del noms propis rellevant per à la traducció

Un primer pas important per a escometre amb garanties la traducció dels NP consistiria a encontrar una classificació que fóra rellevant per als traductors. Els NP tradicionalment s’han classificat en funció de l’ens que representen (antropònims, topònims, títols, marques, etc.) i són nombrosos els intents d’elaborar instruccions sobre com escometre’n cadascú per separat (cf. Maillot 1968; Elman 1986; Santoyo Mediavilla 1987, etc.), amb afirmacions clàssiques com aquella que diu que “els antropònims no es tradueixen, tret que tinguen versió oficial en l’altre idioma”. Com sol ocórrer amb les receptes descontextualitzades, i encara més amb aquelles basades en taxonomies alienes a la traducció, aquesta asserció és senzillament falsa, ja que es tracta d’una simplificació descontextualitzada exposada a moltes excepcions. Per posar-ne un exemple, els malnoms i caractònims en general també són noms de persona i existeix una clara tendència a traduir-los per expressions en llengua terme. Una segona observació essencial és que no es pot actuar com si qualsevol element es traduïra sempre igual, independentment del seu context, com en l’exemple de Lepe vist en el apartat anterior. El mateix cas es donaria ací amb, per exemple, l’antropònim “Raphael” si haguérem de traduir-lo per a un lector mitjà escandinau en: “Li diuen Raphael” o “Cantava com el Raphael”.

Per això, necessitem una classificació específica per a la traducció, una que ens permeta evitar els llistats de suposades equivalències automàtiques i descontextualitzades, de manera que comencem a comprendre els criteris essencials que afronta realment el traductor davant dels NP.

L’estudi del seu comportament (Franco Aixelá 2000) ens permet plantejar que de fet els traductors tenen en compte tres criteris essencials a l’hora de traduir un nom propi:

• Càrrega semàntica (convencionals o expressius).
• Historial interlingüístic (nous o prefixats).
• Grau d’asimetria en context (transparents/acceptables o opacs/inacceptables).

Des del punt de vista de la càrrega semàntica, per a la traducció és útil dividir en primer lloc els noms propis entre “convencionals” i “expressius”, on els noms propis convencionals serien aquells com “Vicent” dotats d’una càrrega semàntica intrínseca mínima, ja que no contenen quasi informació per sí mateixos, connoten solament “baró catalanoparlant amb antropònim convencional”, mentre que d’altres com “l’Esbudellador” són expressius perquè ofereixen molta informació explícita sobre la natura de l’ens que designen, fet que converteix el seu significat en un element potencialment molt més rellevant per a la traducció. Resulta obvi que el problema que per al traductor plantegen els uns i els altres és completament distint.

En català, Juiet és Juliet quan el seu cognom és Smith, però Julieta quan se l’ha imaginat Shakesperare

Un segon criteri de classificació essencial per a la traducció dels NP radica en el seu historial interlingüístic, és a dir, en si durant la història s’ha encunyat alguna “versió oficial” en llengua terme. Això causa una divisió entre NP “nous” i “prefixats”. D’aquesta manera, no és igual traduir “Juliet” per a “Juliet Brown” (nou) que per a “Romeo and Juliet” (prefixat). En el passat habitualment no s’actuava igual que ara amb els antropònims convencionals i, si hi havia una etimologia comuna per a aquest NP en ambdues llengües, se solia substituir pel seu homòleg en l’altra llengua de traducció, de la mateixa manera que també existia una forta tendència a naturalitzar l’ortografia dels NP estrangers més habituals en la cultura d’arribada per a facilitar la seua pronunciació (Londres, Aquisgrà, Brussel·les, etc.). Per a un traductor és important saber si un NP determinat ha sigut traduït anteriorment amb una versió que s’haja consolidat en la cultura d’acollida, de forma que puga decidir si utilitzar-la o no.

El tercer criteri essencial depén del grau d’asimetria contextualitzada, que és un paràmetre que per la seu pròpia naturalesa no es pot exemplificar correctament si no és en textos reals. La idea ara recau en què a partir de la composició de lloc que es fa el traductor, sobretot pel que fa a coneixements del lector terme, propòsit de la traducció i informació contextual ja present en l’original, els NP es converteixen en acceptables (normalment per ser transparents) o inacceptables (normalment per ser opacs). Per posar-ne un exemple, no és igual traduir per a un lector mitjà alemany “Era de l’Albufera” que “Era un paisatge com el de l’Albufera”. Mentre que el primer “Albufera” és probable que sigui transparent, el segon serà opac, tret que informació suplementària del text original resolga el problema.

cabecera

Introducció a les técniques de traducció dels noms propis

Per tècnica (habitualment també denominada estratègia o procediment) de traducció se sol entendre el procediment pel qual passa un element textual en una transferència interlingüística. Així, parlem de la tècnica de “repetició” quan la grafia –que no la fonètica- del mencionat element roman inalterada després de la seua traducció (per exemple, “Washington” → “Washington”), un procediment bastant habitual en la traducció de NP, encara que de cap manera únic.

El concepte de tècnica/estratègia/procediment de traducció té el seu origen més clar en l’obra de Vinay i Darbelnet (1958), els quals varen intentar fer explícits tots els procediments que emprava el traductor en el seu treball amb una òptica derivada de la lingüística contrastiva. No hi ha espai ací per realitzar una anàlisi detallada de la perspectiva normativista, ahistòrica i essencialment descontextualitzada d’aquests autors, però sí que convé insistir en què el gran perill d’aquest concepte rau a abonar la idea que en traducció és possible plantejar receptes fixes d’equivalència descontextualitzada, és a dir, que determinats elements es tradueixen sempre de la mateixa manera a causa de les seues propietats intrínseques, sense considerar factors essencials com el concepte de traducció que tinga el traductor, les expectatives i coneixements del lector tipus, el propòsit de la traducció i les condicions textuals concretes (contextualització) en que apareix l’element que cal traduir. Fora d’això, la noció de tècnica pot ser enormement útil per al traductor principalment per dues raons: li dóna un metallenguatge que li permet explicar-se i defendre la seua actuació més enllà del tan gastat “sonava bé” i li permet contemplar un ventall d’actuacions possibles que obrin el seu horitzó d’actuació i, per tant, li confereixin una major llibertat.

Una altra qüestió prèvia important a l’hora d’escometre les tècniques de traducció rau en el caos terminològic que les rodeja, estat que d’altra banda comparteixen amb quasi tots els conceptes que es fan servir en la nostra interdisciplina. Durant quasi 60 anys, la proposta inicial de Vinay i Darbelnet (1958) s’ha vist sotmesa a tot tipus de crítiques i reelaboracions, pel que diversos autors han encunyat denominacions vàries per a la “mateixa” tècnica i n’hi ha autors que usen el mateix terme per a tècniques diferents. Per posar-ne un exemple, la ja mencionada tècnica de la “repetició” és també denominada “no traducció” (cf. Zauberga 2006), “traducció zero” (Crisafulli 2001) o “transposició” (Newmark 1987), mentre que per a altres autors aquesta última etiqueta es confon amb la “transcripció”. Ací intentarem utilitzar les denominacions més habituals i oferir els seus sinònims (moltes voltes parcials), però és necessari considerar esta variabilitat denominativa a l’hora de llegir bibliografia complementària.

Una última qüestió important relacionada amb les tècniques de traducció rau en ser conscient que no constitueixen etiquetes metodològicament neutres ni reflexes objectius de la realitat. Com tota classificació d’activitats humanes, la de tècniques de traducció està condemnada a reflectir distintes perspectives, com la formal o la funcional, i les categories resultants sempre presentaran àrees frontereres d’indefinició. Quantes menys hi haja, més útil serà la taxonomia resultant, però en principi no és possible aspirar a que tot concorde perfectament, com sí que sol ocórrer amb les ciències naturals, i per exemple no són estranyes les combinacions de distintes tècniques aplicades a distintes parts d’un mateix NP pluriverbal.

cabecera

Una taxonomia de les técniques de traducció dels noms propis

¿Firenze, Florence, Florència?

Aquesta taxonomia intenta presentar el conjunt de totes les tècniques possibles que es poden aplicar a la traducció dels noms propis des d’un punt de vista cultural, és a dir, atenent els canvis culturals que es produeixen en la seua traducció. Es tracta d’una classificació també essencialment formal, és a dir, que mesura el grau de canvi a partir de les alteracions formals que es produeixen amb cadascuna de las tècniques descrites. A més a més, cadascuna de les etiquetes s’acompanya d’una breu descripció de les conseqüències funcionals de la seua aplicació amb la intenció que el quadre descrit siga més complet. La taxonomia que presentem ací està graduada, començant per les tècniques formalment més conservadores per arribar progressivament a las més intervencionistes. Per a major claredat, hem dividit les tècniques en dos grans grups, els que tendeixen a la conservació cultural i els que suposen una clara substitució del univers cultural del NP de partida.

Finalment, és necessari insistir que totes les tècniques ací descrites són igualment legítimes i pràcticament tots els NP poden traduir-se i de fet es tradueixen emprant-ne qualsevol. De la mateixa manera que succeeix amb qualsevol altre element textual, per definició no hi ha res que no es puga fer en traducció amb tots els NP existents i per existir en el món si las circumstàncies són les adequades a criteri del traductor. Per posar-ne un exemple, molts traductors preferirien traduir “Firenze” per repetició (en lloc de pel seu suposat equivalent fix, “Florència”) en una oració com “I love the sound of the word Firenze”. Són les circumstàncies contextuals en les quals apareix el NP, unides a la imatge que el traductor es faça del lector i del propòsit de la traducció, les que li faran inclinar-se per una opció o una altra. En aquest sentit, els exemples proposats ací són això mateix, exemples de tractaments habituals, però mai models ni il·lustracions de comportaments que deguen seguir-se necessàriament.

I. Conservació

Dins d’aquest grup es troben les tècniques de traducció de NP que comporten una menor manipulació cultural.

 

Denominació	1. Repetició
Altres etiquetes	No traducció, traducció zero, transposició.
Definició	Es manté inalterada la grafia del NP original.
Exemples	Glasgow → Glasgow; Obama → Obama; Moby Dick → Moby Dick
Ús habitual	En l’actualitat, es sol usar per a NP convencionals que no tenen una traducció prefixada distinta i en el quals no es trobe a més un grau d’asimetria notable. De forma molt més vacil·lant, també s’utilitza per a NP expressius quan el seu significat es considera transparent o quan hi manca d’especial rellevància textual. De la mateixa manera, en alguns gèneres com l’article d’investigació existeix la tendència de repetir els noms expressius (majoritàriament títols d’estudis, projectes e institucions) amb la idea que al lector tipus especialitzat li interessen en el seu idioma original per poder localitzar-los més fàcilment.
Consideracions funcionals	De forma una mica paradoxal, però típica en traducció, el “mateix” és completament “distint”. Així, la repetició gràfica implica un augment del grau d’exotisme en traducció des del punt de vista de la recepció (penseu, sense anar gaire lluny, en la diferència de significat de Pulp Fiction per a un nord-americà i per a un espanyol mitjans).

 

Denominació	2. Adaptació ortogràfica
Altres etiquetes	Transposició, transcripció, adaptació terminològica.
Definició	Canvis de grafia, normalment petits, per facilitar la pronunciació i fer més familiar el NP resultant.
Exemples	Mohammed → Mohamed; London → Londres; Aachen → Aquisgrà.
Ús habitual	Hi ha dos camps d’ús habitual per a aquesta tècnica quan no s’hi dona un grau d’asimetria textual notable: 1) Respecte envers la traducció prefixada de NP que en el passat s’adaptaren ortogràficament seguint una norma de traducció molt habitual fins a mitjan segle XX (Thames → Tàmesi). 2) Llatinització de NP escrits en alfabets no llatins o reelaboració de dita transcripció de NP procedents d’alfabets no llatins que arriben mediatitzats (per exemple, Mohammed → Mohamed, quan l’original és un text anglès).
Consideracions funcionals	El NP resultant encara fa referència a la cultura original, però, comparada a la repetició, amb aquesta tècnica comencen els canvis per facilitar-ne la identificació al lector final.

 

 

Denominació	3. Traducció semàntica
Altres etiquetes	Traducció lingüística, traducció del sentit, traducció denotativa, traducció literal.
Definició	Traducció del sentit denotatiu del NP.
Exemples	National Health Service → Servei Nacional de Salut; Leaning Tower  → Torre Inclinada; A History of Science → Història de la ciència.
Ús habitual	Es realitza habitualment mitjançant un calc (traducció literal o bastant literal del sintagma estranger) d’expressió (que adapta la sintaxi a la llengua d’arribada). Per raons òbvies de càrrega semàntica, aquesta tècnica s’aplica únicament als NP expressius. Freqüentment coincideix amb l’ús de una traducció prefixada, encara que també és molt habitual amb els NP expressius nous. En el passat, els NP expressius es traduïen quasi sistemàticament amb aquesta tècnica. En l’actualitat, els expressius són el tipus de NP la traducció dels quals és més vacil·lant, ja que per als transparents s’usa tant la traducció semàntica com la repetició. L’elecció de la tècnica sol dependre de paràmetres textuals (sobretot rellevància de la informació aportada pel NP per entendre el text i quantitat d’informació contextual aportada per l’original) i extratextuals (concepte de traducció, imatge del lector tipus i propòsit de la traducció). La tendència actual observable és donar prioritat a la repetició quan no existeix traducció semàntica prefixada i quan el traductor considera que les circumstàncies textuals no implicarien que la repetició comporte un grau d’asimetria (quasi sempre opacitat) inacceptable.
Consideracions funcionals	Constitueix una tècnica que abandona ja clarament la conservació formal del NP original, per la qual cosa implica un grau de domesticació important.

 

 

Denominació	4. Glossa extratextual
Altres etiquetes	Nota del traductor, explicació, explicitació, amplificació.
Definició	Aplicació de qualsevol de les tècniques anteriors acompanyada d’una explicació suplementària del NP marcada com a intervenció del traductor.
Exemples	Important novel·lista... N. del/de la t.; [Institució judicial nord-americana equivalent a…].
Ús habitual	El traductor considera que la conservació almenys parcial del NP original és important, però implica un grau d’asimetria (normalment, opacitat) inacceptable, per la qual cosa la resol mitjançant una explicació suplementària marcada com a tal fora del text. Els procediments concrets més habituals per introduir una glossa extratextual són les notes a peu de pàgina, les notes a final de capítol o del llibre, les explicacions entre claudàtors i els glossaris.
Consideracions funcionals	Les glosses extratextuals són una manifestació de la visibilitat del traductor (cf. p. e. Henry 2000). Probablement esta visibilitat, unida a la conseqüent ruptura de la il·lusió d’identitat de la traducció (la intervenció explícita del traductor trenca de forma patent la il·lusió que TT i TO són el mateix text), constitueix una de les principals raons de la seua dolenta reputació fora de les edicions crítiques. També s’afegeix a la seua problematització el fet que són incòmodes perquè exigeixen interrompre la lectura.

 

 

Denominació	5. Glossa intratextual
Altres etiquetes	Explicació, explicitació, amplificació.
Definició	Aplicació de qualsevol de les tècniques anteriors acompanyada de una breu explicació suplementària del NP que el traductor oculta ja que no la marca com a intervenció pròpia.
Exemples	The Severn → el riu Severn; Milton → John Milton, el famós poeta místic renaixentista; He went to Starbucks → Va anar a prendre un café a un Starbucks.
Ús habitual	De la mateixa manera que ocorre amb la glossa extratextual, el traductor considera que la conservació almenys parcial del NP original és important, però implica un grau d’asimetria (normalment, opacitat) inacceptable, per la qual cosa decideix incloure una explicació. La diferència en aquest cas radica que el traductor oculta la seua intervenció a fi de no interrompre la lectura i (normalment de forma inconscient) no trencar la il·lusió d’identitat entre original i text traduït. Perquè la intervenció del traductor no es note, les glosses intratextuales solen ser breus. Per això és freqüent que prenguen la forma d’un “classificador” (Newmark 1987 ), és a dir, una paraula com “riu” o “poeta” que indica la natura de l’ens al·ludit i que moltes voltes es considera que aporta informació suficient com per poder mantenir l’element en el text.
Consideracions funcionals	La glossa en general i la intratextual en especial és un procediment conservador alhora que pal·lia les asimetries culturals. Atesa la freqüència d’aquest tipus de problemes, presents en qualsevol text mínimament complex, se sol considerar un dels universals de la traducció (cf. p. e. Becher 2010) que normalment es nomena usant els termes “explicitació” o “amplificació”.

 

II. SUSTITUCIÓ

Dins d’aquest grup es troben les tècniques de traducció de NP que impliquen una major intervenció i manipulació cultural per part del traductor. En tots els casos, es suposa en principi un alt grau d’asimetria cultural que impulsa el traductor a optar per procediments més radicals, que sempre són intel·lectualment més laboriosos que els procediments de conservació.

Denominació	6. Adaptació ideològica
Altres etiquetes	Cap en particular.
Definició	Canvi d’un NP ideològicament conflictiu per un altre alternatiu que normalment al·ludeix a la mateixa realitat amb un enfocament més acceptable per als nous lectors o per al propi traductor.
Exemples	America → Estats Units; Samaria → Cisjordània; dictators such as Hitler → dictadors com Stalin.
Ús habitual	No és una tècnica massa habitual, però dins de l’enorme variabilitat dels NP, també n’hi ha que resulten ideològicament conflictius per a (part de) la societat de recepció. Quan açò ocorre, no és rar que el traductor busque denominacions alternatives lliures de conflicte o d’acord amb la seua ideologia i/o la que atribueix als seus lectors.
Consideracions funcionals	Aquesta tècnica constitueix una prova més de la complexitat del nostre objecte d’estudi. Lluny de ser simples etiquetes desproveïdes de significat, els NP també poden tenir una profunda càrrega ideològica i, de la mateixa manera que succeeix amb qualsevol altra al·lusió culturalment marcada, existeix una clara tendència a normalitzar dita càrrega en la traducció quan resulta conflictiva en el nou context de comunicació. En ocasions, com a l’exemple de Hitler-Stalin, la raó pot ser de censura.

 

 

Denominació	7. Neutralització limitada
Altres etiquetes	Adaptació cultural, modulació, generalització.
Definició	El NP es substituït per un altre també alié a la cultura de recepció, que normalment procedeix del mateix univers que el original, però és més transparent o acceptable.
Exemples	Frisco → San Francisco; Becky → Rebecca; Anna Sui → Calvin Klein.
Ús habitual	El traductor considera que el NP és culturalment opac o per qualsevol altra raó inacceptable en la nova cultura i mitjançant la neutralització limitada aconsegueix mantenir un important grau d’exotisme (ambientació), alhora que elimina la manca de transparència o acceptabilitat en la llengua de partida. No és estrany veure aquesta tècnica utilitzada per traduir marques de roba, institucions, celebritats, cançons, etc. per unes altres que ocupen un nínxol cultural similar, també de la cultura original, però millor coneguts en la cultura de recepció.
Consideracions funcionals	Estem davant la primera tècnica de clara reducció de l’exotisme o especificitat cultural dels NP, pràctica molt més habitual del que sembla si s’atén únicament als NP descontextualitzats.

 

 

Denominació	8. Neutralització absoluta
Altres etiquetes	Adaptació cultural, modulació, generalització, descripció.
Definició	El NP se substitueix per una explicació culturalment neutra (o, molt inusualment, per un altre NP que no pertany a cap de les dues cultures implicades en la traducció) que resulte transparent o acceptable.
Exemples	A Jonah aboard → un ocell de mal averany; Anna Sui → una dissenyadora de luxe; News of the World → un periòdic sensacionalista.
Ús habitual	De la mateixa manera que en la neutralització limitada, el traductor considera que el NP és culturalment opac o inacceptable en la nova cultura, però no troba o prefereix no utilitzar un NP distint que encara siga exòtic, per la qual cosa decideix substituir el NP per una explicació del seu significat textual.
Consideracions funcionals	És el primer procediment en què un NP és substituït habitualment per quelcom distint d’un NP, pràctica que ni tan sols es té en compte en els tradicionals llistats d’equivalències de NP. No obstant això, es tracta d’un procediment bastant habitual per als NP textualment conflictius, quasi sempre per opacs.

 

 

Denominació	9. Naturalització
Altres etiquetes	Domesticació.
Definició	El NP es substitueix per un altre percebut com a propi de la cultura de recepció.
Exemples	Michael → Miquel; Prince Charles  → príncep Carles; a region that doubles the size of Wyoming → una regió de la grandària d’Espanya.
Ús habitual	En el passat, els antropònims convencionals que compartien origen etimològic es traduïen sistemàticament amb aquest mètode, circumstància que ha donat lloc a un bon nombre de traduccions prefixades que es continuen usant en l’actualitat, a més de a residus d’aquesta tècnica que es segueixen aplicant a figures singulars com reis o papes. En l’actualitat, es tracta d’un procediment que rarament s’aplica a NP nous, encara que hi ha gèneres com l’infantil en què no és estrany que s’empre i situacions, especialment en traducció d’humor, en les quals es continua aplicant per aprofitar l’enorme transparència i capacitat d’identificació lectora que proporciona aquesta tècnica. El seu major problema és la conseqüència que avui en dia és percebuda com una falta de versemblança, derivada que pot ésser poc creïble que un autor o un personatge estranger faça ús de NP completament aliens a la seua cultura.
Consideracions funcionals	El canvi de tendència en aquesta tècnica, que ha passat de ser molt productiva fins a aproximadament mitjan segle XX a ser tremendament minoritària en l’actualitat, constitueix probablement un reflex de la globalització i el cada vegada major multiculturalisme i coneixement de les cultures estrangeres per part d’uns lectors que fa poc més de 50 anys vivien en un món molt més tancat.

 

 

Denominació	10. Traducció exògena
Altres etiquetes	Creació discursiva.
Definició	El NP es tradueix de forma imprevisible atesos els seus components originals.
Exemples	High Noon → Sol davant el perill; Some Like It Hot → Ningú no és perfecte
Ús habitual	S’usa buscant una major identificació o atractiu en la cultura de recepció i és una tècnica típica de la traducció de títols d’artefactes culturals populars, sobretot cinematogràfics, en què l’atractiu comercial predomina sobre consideracions de proximitat al TO. Abans també s’emprava amb freqüència en la traducció de títols de literatura popular, encara que ara és bastant menys habitual. Normalment l’iniciador (el distribuïdor cinematogràfic en el cas de las pel·lícules) no es planteja el títol com una traducció normal, sinó com un nou títol pensat a partir de la visió de la pel·lícula i dissenyat per maximitzar la venda d’entrades. Tanmateix, no deixa de produir com a resultat objectiu una traducció –la traducció oficial, de fet- d’un NP.
Consideracions funcionals	Es tracta potser de la tècnica que (de)mostra de forma més palpable que la traducció, també la dels NP, va molt més enllà de consideracions merament de lingüística contrastiva per entrar en el terreny de la sociologia.

 

 

Denominació	11. Omissió
Altres etiquetes	Cap en particular.
Definició	S'omet el NP del original.
Exemples	Roberto Bellarmino (Anglicized as Robert Bellarmine) was who…  → Roberto Belarmino Ø fou qui...; Susan went away. But Susan did not explain why. → Susan se'n va anar, però Ø no va explicar per què.
Ús habitual	Normalment, l'omissió per raons intrínseques al NP es produeix quan es combina opacitat i falta de rellevància del NP omés. Aquesta tècnica no és massa freqüent, però tampoc és tan excepcional como podria suposar-se. De manera normalment clandestina, també és una solució ocasional que s'observa usen els traductors amb NP desconeguts fins i tot per a ells i no especialment rellevants en el text. Existeix un altre tipus d'omissió, per raons extrínseques al NP, que es produeix quan els NP s'eliminen simplement per formar un subjecte ja conegut en llengües –com l'anglés- en què aquest és obligatori i produir-se la traducció a llengües –com el català- que el solen elidir si ja es coneix. Un important percentatge de NP són omesos en aquestes circumstàncies.
Consideracions funcionals	L'omissió, com en els dos exemples mencionats més amunt, pot ésser perfectament legítima i es relativament habitual en traducció. Per suposat, serà impossible de trobar en qualsevol llistat d'equivalències onomàstiques.

 

 

Denominació	12. Creació autònoma
Altres etiquetes	Cap en particular.
Definició	A més de la traducció del NP present en el TO, introducció no motivada lingüísticament pel TO d'un element cultural propi de la LT.
Exemples	Great 16th Century writers like Shakespeare → Grans escriptors del segle XVI com Cervantes o Shakespeare
Ús habitual	Es tracta d'una tècnica molt inusual però que existeix. Normalment, s'empra per augmentar l'atractiu del text i la identificació amb aquest del nou lector, per la qual cosa és més fàcil trobar-la en textos de caràcter divulgatiu.
Consideracions funcionals	La seua existència, encara que molt minoritària, constitueix una prova de l'enorme versatilitat de la traducció, en què tot és possible, fins i tot quelcom tan imprevisible des d'una perspectiva de mera reproducció com la creació d'un element on no hi havia res en l'original.

 cabecera

 La traducció per defecte del noms propis

D’abord : dans quelle langue la tour de Babel fut-elle construite et déconstruite? Dans une langue à l’intérieur de laquelle le nom propre de Babel pouvait aussi, par confusion, être traduit par «confusion». Le nom propre Babel, en tant que nom propre, devrait rester intraduisible mais, par une sorte de confusion associative qu’une seule langue rendait possible, on put croire le traduire, dans cette langue même, par un nom commun signifiant ce que nous traduisons par confusion.

(Derrida 1985)

El concepte de “traducció per defecte” indica la traducció habitual de cert element, la que més probablement aplicaran els traductors professionals en una societat determinada, sempre que no s'hi done cap conflicte (con)textual que els faça considerar unes altres opcions. L'existència d'aquest mecanisme, paral·lel al de normes de traducció, és fonamental per a l'eficiència del procés traductor, ja que permet simplificar la tasca i aplicar automatismes, a causa que el traductor no es veu obligat a començar de zero el seu procés de decisió en escometre cada element que ha de traduir, circumstància que es convertiria en insuportablement costosa en termes d'esforç i ocasionaria un grau d'indeterminació que convertiria la traducció en un caos dominat por la idiosincràsia. Reprenent un exemple proposat abans, la traducció per defecte al català de l'estat nord-americà de “Wyoming” és la repetició –i eixa serà la versió que trobarem en la gran majoria dels casos-. No obstant, si hem de traduir al català una guia turística en què es diu que una illa japonesa és el doble de gran que Wyoming, és molt probable que el traductor es plantege que la rellevància intrínseca de “Wyoming” en aquest text és mínima, que la seua funció explicativa deixa d’acomplir-se en el nou text posat el desconeixement del lector espanyol mitjà sobre la grandària de Wyoming i que una traducció més que raonable ací de “el doble de Wyoming” podria ser una naturalització com “de la grandària d'Espanya”, pel que la traducció por defecte –la típica dels llistats contrastius- cauria d'una manera perfectament legítima. Per això afirmàvem més amunt que cap element de la llengua original es tradueix sempre de la mateixa manera, que totes les tècniques són en principi igual de legítimes i que la traducció és una tasca eminentment oberta.

La traducció del nom propi Babel també pot ser una font de confusió, tal com indica el seu propi nom.

Dit açò i per les raons d'estalvi d'esforços que acabem d'enunciar, també per a la traducció dels NP hi han criteris que ens permeten parlar de traduccions per defecte a partir de la classificació de NP rellevant per al traductor que hem postulat en aquesta entrada. Mentre que estiga molt clara la idea que les traduccions per defecte no són en absolut receptes d'obligat compliment, es tracta d'un concepte summament útil per conéixer  i analitzar els criteris de partida dels traductors. Pel que fa a la traducció de NP, les traduccions per defecte en llengües occidentals i en la actualitat són les següents:

I. Noms propis sense asimetria textual (gràcies als seus coneixements previs o a la informació contextual, la informació textualment rellevant del NP és transparent per al lector final i no és inacceptable per cap altra raó).

I.a) Si existeix traducció prefixada

Existeix una tendència molt marcada a limitar-se a reproduir la traducció prefixada dels NP transparentes quan la tinguen, tant si són convencionals com si són expressius (London → Londres (adapt. ortogràfica); Washington → Washington (repetició); Hamlet → Hamlet (repetició); The Godfather → El Padrí (trad. semàntica); Bill Clinton → Bill Clinton (repetició); Prince Charles → príncep Carles (naturalització), etc.).

Es tracta d'una norma en principi clara. El major problema potencial, de fet, radica a la possibilitat que un NP tinga traducció prefixada i el traductor la desconega. Per això, la documentació té ací un paper fonamental. Si un traductor es troba amb un NP que no siga clarament nou i no sap si té traducció prefixada, una actitud professional habitual consisteix a acudir als mitjans de consulta pertinents (enciclopèdies, monografies i "llibres d'estil" dels periòdics fonamentalment) per comprovar si la té.

I.b) Si el NP és nou

El tractament dels NP nous i transparents depén en gran mesura de si són convencionals o expressius.

I.b.1) Els noms transparents, nous i convencionals tendeixen clarament a repetir-se en l'actualitat (Charles Smith → Charles Smith).

I.b.2) Els noms que siguen transparents, nous i expressius presenten més complicacions. En l'actualitat existeix una clara vacil·lació entre la tendència anterior a la traducció semàntica sistemàtica dels components comuns d'aquest tipus de noms i la cada vegada major tendència actual a repetir els NP.

Així, fins fa pocs anys trobàvem en periòdics  en català noms en anglés com "European Southern Observatory" que abans s’hagueren traduït (per exemple, "Observatori Europeu del Sud") sense cap vacil·lació; però alhora es troben també llibres nous (no publicats encara en català) traduïts com Els vents de l'hivern.

En termes generals, el criteri més important a l'hora de decidir què fer amb un nom propi transparent, nou i expressiu és el de la rellevància i el seu propi grau de transparència. Com més important siga el seu significat per al lector i menys clar quede per falta de informació contextual o de la derivada de la seu pròpia composició, més es tendirà a traduir-lo semànticament o a acompanyar la seua repetició d'alguna glossa; com més clar quede gràcies al context o gràcies a la seva pròpia composició i menys important siga el seu significat per al lector més es tendirà a repetir-ho textualment.

Per exemple, el citat "European Southern Observatory" apareixia en un article científic sobre telescopis, estava dirigit a lectors amb certs coneixements sobre l'assumpte, quedava clar pel context que era un observatori europeu, les paraules angleses que el componen són fàcils d'entendre per a un espanyol que tinga uns mínims coneixements d'anglés i, a més, ocupava una posició secundària en el text (només se citava marginalment). Tot això apuntava a la conveniència de repetir el nom.

El mateix "European Southern Observatory", si fóra un element central de la informació i si es trobara en un article per al públic en general, probablement es passaria a català o almenys s'acompanyaria d'una glossa en lloc de repetir-se.

El cas de l'European Southern Observatory és, d'altra banda, molt il·lustratiu de la vacil·lació a la qual m'he referit. Fins a l'any 2005 aproximadament era normal trobar-se aquest nom concret repetit i amb alguna glossa en cas que el context no ajudara a entendre què era. En l'actualitat, aquest observatori ha anat adquirint molta importància al món de l'astronomia i, a més, Espanya s'ha incorporat al seu finançament i utilització. La major rellevància del nom per al nostre lector tipus, unida a la participació espanyola en el projecte, ha causat que en l'actualitat ja no es tracte d'un nom nou en català, sinó que es puga parlar d'un nom que ja té traducció prefixada encara que encara no del tot consolidada, que és "Observatori Europeu del Sud". Es tracta d'un exemple que demostra que com més rellevant per al lector siga el sentit d'un nom expressiu, més es tendirà a traduir el seu significat.

II. Nombres propis amb asimetria textual (els coneixements previs o la informació contextual no ajuden i la informació textualment rellevant del NP és opaca per al lector terme o és inacceptable per qualsevol altra raó).

L'opacitat és un factor clau que en traducció sol impulsar a completar la informació o presentar-la de forma alternativa perquè siga eficaç davant els nous lectors. En aquests casos el ventall de tècniques aplicades és molt ampli, així com el marge d'indefinició entre els traductors.

II.a) Noms asimètrics amb traducció prefixada (ja siguen convencionals o expressius). 

La pràctica més habitual en aquests casos és la d'oferir la versió oficial en espanyol acompanyada de l'explicació pertinent en forma de glossa intratextual, pel que l'explicació clàssica consisteix a afegir el que es diu un classificador, com en els exemples proposats abans (Severn → el riu Severn). Per descomptat, la glossa extratextual també és perfectament possible ací quan per la raó que siga (traducció jurada, per exemple), es creu necessària l'explicació però no es desitja afegir res que no estiga explícitament en l'original sense avisar el lector.

Quan el grau d'opacitat és molt alt i la rellevància intrínseca del NP és escassa, els traductors solen molt clarament recórrer a tècniques del pol oposat de la substitució.

II.b) Noms asimètrics i nous (ja siguen convencionals o expressius).

En aquests casos, el grau d'imprevisibilitat és altíssim i els traductors utilitzen qualsevol de les tècniques vistes en funció de criteris com rellevància del NP, grau d'opacitat, disponibilitat d'elements paral·lels en la llengua terme, coneixements del lector tipus o propòsit de la traducció i del fragment.

 cabecera

  Potencial per à la recerca

La traducció dels NP constitueix amb diferència un dels assumptes més comunament escomesos en la reflexió teòrica sobre traducció, probablement a causa de la seua omnipresència textual i a la paradoxa de la seva “intraducibilitat” oficial enfront del notable grau d'indeterminació que els acompanya en traducció quan entra en joc l'asimetria textual i/o cultural.

En la base de dades BITRA hi havia a la fi de 2021 unes 700 referències d'estudis centrats en aquest problema, xifra que el situa per damunt d'assumptes clàssics com la traducció de la metàfora (600) o els jocs de paraules (240).

Part d'aquests estudis s'han centrat en un intent de simplificació del problema mitjançant l'elaboració de llistats d'equivalències prefixades, a manera de glossaris bilingües, tractant d'indicar que allò que ací hem denominat traduccions per defecte quan no hi ha asimetria són en realitat receptes infal·libles. Una altra gran part en són estudis parcials (la traducció dels NP en tal obra o la traducció de tal tipus de NP, amb especial fixació en la traducció de títols cinematogràfics) que tendeixen a limitar-se a la recollida de dades.

Així doncs, és encara necessari realitzar estudis de llarg abast que, d'una banda, demostren la veritable natura complexa i diversa dels NP en traducció i, d'una altra, que tracten d'explicar-ne les raons vinculant-les amb l'eix sociohistòric dels estudis de traducció.

Efectivament, la traducció dels NP constitueix una de les plataformes més privilegiades per a l'estudi de la traducció en general pel seu caràcter obstinadament paradoxal, ja que són elements suposadament sense sentit i, no obstant això, carregats de tot tipus de sentits. A més, la seua gran complexitat admet enfocaments de caràcter cultural, lingüístic o de filosofia del llenguatge, entre d'altres.

En aquesta mateixa línia, els estudis de cas sobre traducció de subgrups de NP d'especial interès (expressius, caractònims, opacs, presents en jocs de paraules, procedents d'alfabets no llatins, expressats en tercers idiomes, etc.) resulten especialment útils per qui preferisca enfocaments d'aplicació pràctica més immediata.

L'evident evolució històrica que s'ha produït en el seu tractament constitueix, d'altra banda, terreny abonat per a estudis diacrònics que intenten associar els canvis en la seua percepció i traducció amb els canvis socials, especialment ideològics, que han portat des de la seua modificació gairebé sistemàtica en traducció a l'actual tendència a la repetició dels NP nous quan no existeix asimetria textual.

cabecera