Entrada | Anàlisi crítica del discurs

ENG Critical Discourse Analysis EUS Diskurtsoaren analisi kritikoa GAL Análise crítica do discurso POR Análise crítica do discurso SPA Análisis crítico del discurso

Introducció


Fairclough (1989) & Wodak (1989), dos llibres de referència sobre l’anàlisi crítica del discurs

L’anàlisi crítica del discurs (d’ara endavant, ACD) és un enfocament interdisciplinari que estudia el llenguatge i la seva relació amb el poder, la ideologia i la societat. Va agafar embranzida en la dècada de 1980, gràcies al treball influent de Norman Fairclough (Language and Power, 1989), Teun A. van Dijk (Prejudice in Discourse, 1984) i Ruth Wodak (Language, Power and Ideology, 1989). L’última també atribueix el naixement de l’ACD a una reunió que va tenir lloc a la Universitat d’Amsterdam (Wodak i Meyer 2001). Al Regne Unit, l’interès per l’ACD es va desenvolupar principalment a la Universitat d’East Anglia, on un grup d’acadèmics impulsats pel seu compromís amb la lluita contra la injustícia social van recórrer a la lingüística hallidayana per analitzar articles nous (Tenorio 2011: 189).

En la intersecció entre lingüística, teoria de la literatura i ciència social, no és estrany que l’ACD hagi atret l’atenció dels estudiosos de la traducció, principalment interessats per les interpretacions basades en la ideologia. Fins ara, molta recerca s’ha centrat a comprendre casos de manipulació intercultural, estratègies de màrqueting, construcció de la identitat, llenguatge metafòric, censura i intervenció editorial, així com en fins a quin punt el conjunt de valors del traductor té un paper en com aborda un text i desenvolupa la seva feina d’una manera objectiva i professional. Com que la ideologia es pot expressar no només pel llenguatge escrit, sinó també per mitjà d’una selecció concreta d’imatges i sons, s’ha aplicat l’ACD en l’estudi de textos multimodals –és a dir, subtitulació i doblatge en la traducció audiovisual (TAV)– i camps i pràctiques relacionats com és la interpretació. L’aparició de la intel·ligència artificial (IA) podria haver dut a renovar l’interès per l’ACD com a manera de desemmascarar i desafiar el biaix cultural i de gènere en les traduccions que es fan mitjançant eines d’IA generativa.

capçalera

Elements essencials

Tal com van indicar Van Dijk (1997: 3-4) i Bloor i Bloor (2013: 1-2), el terme discurs pot tenir diverses aplicacions i, en un sentit més ampli, abasta no només el llenguatge escrit, sinó un gran ventall de material audiovisual. Per tant, els analistes crítics del discurs (CD) han parat atenció, per exemple, a textos, pel·lícules, gràfics, imatges i música en línia i impresos. Atesa la naturalesa multidisciplinària (Van Dijk 1997; Wodak i Meyer 2001; Tenorio 2011; Bloor i Bloor 2013), l’ACD s’ha emprat per investigar fenòmens de la lingüística, l’antropologia, la ciència política, els estudis de comunicació, estudis fílmics, literatura i –tal com veurem en el subapartat següent– estudis de traducció (Baumgarten i Schröter 2017; Kim 2019, 2025; Bazzi 2022).

La noció d’Antonio Gramsci d’hegemonia ha donat forma a les bases teòriques de l’anàlisi crítica del discurs [Font]

Una de les principals preocupacions de l’ACD té a veure en com el llenguatge apuntala temes socials, com ara les dinàmiques de poder i canvi. En aquest sentit, l’ACD està estretament relacionada amb la sociolingüística i totes dues estudien la relació entre llenguatge i societat. Tanmateix, l’ACD transcendeix l’àmbit del fenomen social i fa ús d’altres disciplines, com és la teoria de la literatura. És comú que els analistes CD agafin eines conceptuals de l’hermenèutica i la retòrica clàssica per estudiar l’estil de redacció d’un autor, la seva ideologia i veu. L’ACD també s’ha vist influenciada per la definició i treball de Gramsci sobre l’hegemonia (Tenorio 2011), així com per la lingüística funcional sistèmica (LFS) de Halliday, que veu el llenguatge (i la gramàtica) com un acte comunicatiu que serveix per a la interacció humana més que un mer conjunt de normes (Wodak i Meyer 2001). Analistes CD de renom com Fairclough (1985: 747) i Wodak i Meyer (2001) també han sostingut que l’ús del terme crític en aquest context té més a veure amb la capacitat de reflexió que no pas amb els judicis o les opinions. En la mateixa línia, Tenorio (2011) observa que “crític” no vol dir judicatiu, sinó compromís amb l’anàlisi de greuges socials com ara els prejudicis i l’accés desigual al poder.

Malgrat l’existència de divergències en els enfocaments pel que fa a l’ACD, als analistes CD els mou habitualment un desig d’erradicar les desigualtats socials arrelades i qüestionar el discurs dominant perpetuat per aquells que són en una posició privilegiada per exercir poder i influència. Des d’aquesta perspectiva, el discurs pretén representar idees normalitzades i generalitzades. Per tant, els analistes CD sovint volen aprofundir en temes molt arrelats i desconstruir-los, així fan que el que és familiar sembli estrany i desconcertantment desconegut (Wodak i Meyer 2001; Bloor i Bloor 2013). Un exemple que ho il·lustra molt bé és l’ús dels substantius de gènere que ara es perceben com a discriminadors i invisibilitzadors de les dones (Bloor i Bloor 2013). De manera més recent, alguns acadèmics han cridat l’atenció sobre els biaixos culturals i polítics inherents en articles en anglès i castellà de la Viquipèdia sobre la guerra de les Malvines (Góngora-Goloubintseff 2020). Ambdós articles descriuen la guerra no declarada el 1982 entre l’Argentina i el Regne Unit sobre la sobirania de l’arxipèlag del sud de l’Atlàntic, que continua sent un territori britànic d’ultramar. No obstant això, tal com s’ha explicat en l’estudi del cas, l’ús excessiu de termes carregats com són invasió i ocupació, juntament amb una selecció particular de determinades imatges, reflecteix les tries ideològiques en l’edició dels usuaris de les dues versions de la Viquipèdia. Per mitjà de l’anàlisi crítica dels trets més destacats en el discurs escrit i multimodal, l’estudi troba que l’article en castellà de la Viquipèdia fa un gran esforç per legitimar les accions de l’Argentina i minar la resposta britànica. Al contrari, l’article en anglès de la Viquipèdia retrata les forces argentines com els veritables invasors i ocupants. Diversos casos de sobrelexicalització, sobretot l’ús deliberat de substantius com invasió i ocupació emprats, suggereix que cap dels dos no està disposat a fer autocrítica. Alienant l’enemic i retratant-lo com el veritable invasor, els editors de la Viquipèdia de totes dues versions perpetuen la narrativa amb què probablement han crescut i s’hi han vist exposats i, d’aquesta manera, contribueixen a un sentiment d’orgull nacional que frega el patrioterisme. Podria dir-se que aquesta descripció gairebé unilateral del conflicte va en contra de la política de la Viquipèdia de mantenir un «punt de vista neutral», ja que no descriu els esdeveniments de manera objectiva.

Analistes CD com Fairclough (1993) i Wodak i Meyer (2001) postulen que els vincles entre discurs, ideologia i poder no sempre són evidents i transparents per als implicats. Es refereixen a aquesta manca de claredat com una opacitat. Bloor i Bloor (2013) atribueixen opacitat a la normalització sostinguda de determinats valors culturals fins al punt que les masses han deixat d’interrogar-se per ells. A Fairclough (1993) l’interessa particularment l’exploració de relacions opaques mitjançant l’estudi de pràctiques discursives, esdeveniments i textos. Tenorio (2011: 187-188) es refereix a aquestes pràctiques com a manipulatives, i argumenta que l’ACD pretén exposar-les i millorar la comunicació “removing the barriers of assumed beliefs legitimized through discourse”. Van Leeuwen (2008: 6) és un altre analista CD influent i destaca que les pràctiques discursives són representacions de les pràctiques socials, «del que fa la gent». Segons Van Leeuwen, és molt valuós abordar els textos amb un enfocament crític per tal de posar llum a pràctiques, tradicions i prescripcions regulades. Fairclough (1993), per exemple, investiga la marquetització del llenguatge en entorns d’educació superior, i para molta atenció a com les universitats del Regne Unit volen atreure estudiants i col·laboradors nacionals i internacionals.

Sobre la qüestió clau de la manipulació, Wodak i Meyer (2001) suggereixen que a l’ACD l’interessa més la perspectiva dels oprimits, mentre que, alhora, indaga en el llenguatge emprat per aquells que exerceixen el seu poder sobre ells. Per tant, per a Wodak i Meyer (2001), el llenguatge “[is] not powerful on its own – it gains power by the use powerful people make of it”. El poder, tal com el perceben els analistes CD, es pot trobar als textos. Wodak i Meyer (2001) es refereixen als textos publicats com “sites of struggle”, que rarament són el producte d’una única persona; en el seu lloc, els textos són el resultat de diferències discursives negociades entre gran quantitat de parts interessades, incloent-hi l’autor, els editors, qui ha encarregat i ha donat llum verda a l’obra, l’editorial, etcètera. En conseqüència, la intertextualitat –com es dona forma als textos i es refereixen a altres textos– i la recontextualització –la transferència i transformació del significat d’un context a un altre– ocupen un lloc destacat en l’ACD. El llenguatge, com a constructe social i eina potent, el poden fer servir els subjugats i oprimits per desafiar i oferir resistència als mateixos grups que busquen controlar i soscavar-los.

En un camp interdisciplinari com són els estudis de traducció, l’ACD adopta una perspectiva interlingüística, més que intralingüística. Les relacions de poder, la ideologia i la manipulació no només s’analitzen críticament en el text d’origen, sinó, i el més important, que s’escodrinyen en les mateixes traduccions. La dimensió interlingüística de la traducció duu a uns estudis comparatius i de contrast, en què diferents realitats culturals i polítiques –de vegades amb interessos oposats– influeixen en el resultat traduït. Per tant, els textos d’origen i finals sovint s’analitzen vis a vis, fet que afegeix una altra capa de complexitat. Els lingüistes amb un interès per la traducció, així com els mateixos acadèmics que estudien la traducció, han centrat els esforços a mirar de dilucidar la ideologia i el rerefons sociocultural del traductor, els interessos de qui ha encarregat la traducció i la seva influència sobre els lectors objectiu. Des de la perspectiva de l’ACD, la traducció és opaca i es podria percebre com un acte polític, com un altre lloc de lluita, un mitjà per exercir poder sobre la cultura de destinació, evitant la transferència d’idees subversives a la cultura de destinació, i com una forma d’activisme, que desafia una àmplia gamma de temes socials com la desigualtat, l’heteronormativitat, la xenofòbia i les representacions estereotípiques de la cultura d’origen. Tal com abordarà l’apartat sobre l’ACD en els estudis de traducció amb més detall, els acadèmics de la traducció interessats en l’ACD han fet recerca en el llenguatge a un nivell macro i micro, observant la traducció de termes amb càrrega ideològica, l’ús de paraules amb connotacions de gènere i les construccions sintàctiques, com ara la veu activa contra la passiva, els patrons de transitivitat, etcètera. L’objectiu final acostuma a ser comprendre millor el que impulsa les decisions de traducció, tant si són inconscients com deliberades –malgrat que això sigui difícil de determinar en alguns casos– i mirar d’assolir la justícia social interrogant el mateix llenguatge i aquells que el fan servir amb un benefici personal o institucional. En aquest punt, és important reiterar que l’ACD al·ludeix inequívocament a l’ús institucionalitzat del llenguatge. Aplicat a la traducció, el que es percep com a estàndard o acceptable en la cultura d’origen pot no ser ben acollit en la comunitat de destinació i viceversa.

capçalera

L'anàlisi crítica del discurs (ACD) vs. anàlisi del discurs (AD)

Abans de parlar sobre com s’ha aplicat l’ACD als estudis de traducció, és crucial reflexionar sobre les diferències entre l’ACD i l’anàlisi del discurs (AD), i comprendre-les. Una característica clau de l’ACD és l’èmfasi que posa en la ideologia i el poder, i com els textos (multimodals) codifiquen de manera inconscient o enganyosa aquestes ideologies (Bloor i Bloor 2013; Baumgarten i Schröter 2017; Kim 2025). De manera semblant a l’ACD, l’AD es preocupa pel llenguatge més enllà de l’àmbit de la gramàtica i la semàntica, parant atenció a la definició de les característiques dels textos i els gèneres, i com els textos interactuen els uns amb els altres. Per tant, els analistes del discurs descodifiquen i desconstrueixen els textos cercant la cohesió i la coherència (Baumgarten i Schröter 2017). Tanmateix, es troba una diferència fonamental en el fet que l’AD no s’interessa intrínsecament per les relacions de poder i la ideologia per se. L’absència d’aquests focus fa que l’AD sigui menys controvertida en comparació amb l’ACD (Baumgarten i Schröter 2017). A més a més, un altre avantatge de l’AD sobre l’ACD és que la primera compta amb una relació de característiques millor establerta i més sofisticada per investigar la cohesió i la coherència que hi ha en els textos i els gèneres. Baumgarten i Schröter (2017) observen que una debilitat metodològica de l’ACD és que no sempre és fàcil determinar què constitueix un exemple d’ideologia en un text, ni com unes expressions particulars poden verbalitzar o ocultar asimetries de poder.

Baumgarten i Schröter (2017) també apunten a una manca d’intercanvi d’idees entre els estudis de traducció i l’ACD, malgrat que hi ha hagut una gran quantitat de recerca centrada en la traducció sobre les relacions de poder i les desigualtats. Prenem, per exemple, el debat tan conegut de Venuti (1995) sobre la invisibilitat del traductor en la indústria o el treball canònic de Von Flotow (1997) sobre traducció i gènere. Tot i que hi ha abundància d’exemples d’iniciatives similars, la mateixa ACD s’ha passat per alt en la bibliografia dels estudis de traducció (Baumgarten i Schröter 2017). Mentre que l’excessiva dependència de l’ACD en la gramàtica funcional sistèmica (GFS) de Halliday i la seva naturalesa intralingüística poden ser part del problema, Baumgarten i Schröter (2017) argumenten que una manera més eficaç d’integrar l’ACD en la recerca en traducció implicaria un canvi en la dimensió intercultural, que explicaria les desigualtats davant la globalització capitalista i els conflictes geopolítics arrelats. L’apartat següent indaga en algunes d’aquestes qüestions, com la proposta de Baumgarten i Schröter (2017) d’anar més enllà de l’eurocentrisme i integrar altres punts de vista que desafiïn i recontextualitzin les idees occidentals sobre el món (Wodak i Meyer 2001, Bloor i Bloor 2013).

capçalera

L'anàlisi crítica del discurs (ACD) en els estudis de traducció

Com que se centra en l’hegemonia, la política i la ideologia, no és cap sorpresa que l’ACD s’hagi decantat per estudiar els textos traduïts. De vegades basant-se en la narratologia i les idees de la relexicalització (Baker 2018; Bazzi 2022), un corpus de recerca modest sobre traducció periodística i traducció literària va dur Fairclough (1985, 1993), Wodak i Meyer (2001) i Van Dijk (1997) a investigar, entre altres coses, com la ideologia del traductor i el rerefons sociocultural podien acabar donant forma al resultat de la traducció. Els primers estudis sobre la traducció de notícies pretenien incorporar elements de l’ACD que s’havien aplicat a l’examen del discurs sobre lingüística en els mitjans. Per exemple, a principis de la dècada de 2010 hi havia una tendència entre els acadèmics a investigar fins a quin punt les traduccions eren manipulades pels mitjans de comunicació per encaixar en una determinada narrativa i presentar una versió distorsionada de la cultura d’origen (Al-Hejin 2012; Alghamdi 2014; Aslani & Salmani 2015).

En particular, una anàlisi d’Al-Hejin (2012) de converses amb dones saudites que la BBC News havia traduït a l’àrab estàndard i a l’anglès revelava un determinat grau de manipulació i intervenció textual que, segons l’autor, no es podia simplement atribuir a especificitats i limitacions del gènere de notícies. A més, argumenta que el retrat occidental de les dones musulmanes com a “submises” i “oprimides” contribueix a perpetuar els estereotips generalitzats sobre el món àrab i el Pròxim i Orient Mitjà. En una línia similar, l’estudi de cas d’Alghamdi (2014) sobre les traduccions a l’àrab de Media Control de Noam Chomsky va trobar que els traductors, com a guardians, tenen un paper destacat a l’hora de seleccionar la informació que arriba als lectors de destinació. L’anàlisi comparativa d’elements lèxics, eleccions de paraules i estructures sintàctiques en els textos d’origen i els de destinació va mostrar diferències significatives que, segons Alghamdi, són indicadores de les mateixes limitacions socioculturals i ideològiques dels traductors. De la mateixa manera, la recerca d’Aslani i Salmani sobre textos de notícies va trobar com el coneixement empíric i la posició dels traductors en la cultura de destinació poden donar lloc a una àmplia gamma de representacions. Potser val la pena esmentar que la investigació d’Aslani i Salmani (2015) se sustenta per la seva adhesió a la premissa de Fairclough (1995) que “ideologies reside in texts” i que “texts are open to diverse interpretations”. Per tant, la interpretació del text per part dels traductors es veurà tant facilitada com limitada pel seu coneixement empíric i postura.

Ietcu-Fairclough (2008) adopta una visió més àmplia sobre la interacció entre traducció i ideologia, i observa des de la perspectiva de l’ACD que la traducció és una forma de recontextualització. En el seu influent article, sosté que la traducció es podria fer servir políticament per desafiar i subvertir l’statu quo. Tanmateix, des d’aquest punt de vista de la traducció com a recontextualització, la resistència i la (des)legitimació no es veuen impulsades merament per la ideologia del traductor. En el seu lloc, la dinàmica de poder en joc inclou el que etiqueta com “a field of forces”, “contests for different forms of (cultural, economic, [and] political) capital” (Ietcu-Fairclough 2008: 67). Tot i que la cultura i la política no estan necessàriament entrellaçades, aquests dos camps junts poden afectar les pràctiques de traducció i el seu impacte serà aparent en les característiques textuals dels textos traduïts.


Jeremy Munday, autor de Translation and Ideology. A Textual Approach el 2007.

Tal com s’ha esmentat abans, la traducció literària ha estat un altre camp fèrtil de recerca. El que és interessant és que els estudis en aquest àmbit s’han centrat també en la dicotomia Occident-Orient. Per exemple, Aidinlou, Dehghan i Khorsand (2014) han destacat com l’ACD avalua la qualitat de la traducció d’un text literari polític, La rebel·lió dels animals de George Orwell (1945), posant èmfasi en la interacció entre poder i ideologia. En aquest sentit, han analitzat un extracte de dues traduccions perses de la novel·la, en què han buscat concretament diferències significatives en les interpretacions d’elements lèxics. Aidinlou, Dehghan i Khorsand (2014) han conclòs que el nombre de desviaments del text d’origen suggereix un alt grau de manipulació i distorsió ideològica, que en última instància compromet la qualitat i credibilitat de les traduccions. Un estudi de Shahbazi i Rezaee (2017), que va indagar en les traduccions al persa de La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe (1852), va revelar diverses imprecisions que possiblement es deuen a decisions de traducció tant informades com desinformades. Shahbazi i Rezaee (2017: 99) es van fixar en les tries lèxiques i gramaticals, i van prestar molta atenció als termes amb càrrega ideològica. Com molts altres acadèmics, van veure una correlació entre termes amb càrrega ideològica en les traduccions i la manipulació. Segons el seu punt de vista, aquesta manipulació de caire ideològic pot ser el resultat del coneixement polític i social dels traductors, juntament amb les seves creences religioses i posició dins de la comunitat de destinació. Malgrat aquesta manca de neutralitat aparent, Shahbazi i Rezaee (2017: 100) destaquen que els traductors van fer un esforç conscient per mantenir l’essència, el missatge complet i l’estructura del text origen anglès. Groce i Hoodkinson (2019) desvien l’enfocament cap a la relació intertextual entre les traduccions, i posen en relleu l’ús excessiu de tabú en els textos traduïts de l’anglès a altres llengües. Els autors observen que es podria haver adoptat en alguns casos una estratègia de traducció interpretativa. De manera similar a Ietcu-Fairclough (2008), Groce i Hoodkinson (2019) perceben la traducció com una recontextualització, un procés pel qual elements arrelats en la cultura d’origen es reprodueixen fent servir referències d’una realitat social i cultural diferent. Els acadèmics van descobrir que, mentre que el significat d’origen es mantenia en la major part, tabú no present en el text d’origen s’incorporava a les traduccions. Aquestes conclusions recorden el debat per excel·lència entre domesticació i estrangerització. Tanmateix, va més enllà de l’àmbit d’aquesta entrada aprofundir en la comparació entre els conjunts d’eines retòriques de l’ACD i altres enfocaments.

Tot i centrar-se en la traducció com a objecte d’investigació, la gran majoria d’estudis analitzats fins ara –amb l’excepció potser del de Groce i Hoodkinson (2019)– s’han publicat en revistes de lingüística. En els estudis de traducció, molts acadèmics com Munday (2007) han dedicat una gran part de la seva carrera a estudiar la intervenció i manipulació del text, agafant el concepte de recontextualització de Fairclough i investigant les interpretacions de caire ideològic. Com en altres estudis previs, el punt central ha estat principalment la traducció de notícies, amb Munday (2007) parant una atenció gairebé íntegra a la traducció dels discursos de Fidel Castro a l’anglès. Després de fer una ACD del extractes, l’acadèmic va veure que les traduccions en anglès estaven ideològicament distorsionades per omissions, reordenaments i canvis lingüístics, és a dir, patrons de transitivitat, que pretenien una deslegitimació subtil del discurs polític del cubà. Munday (2007) en facilita un exemple il·lustratiu en comparar el text font en castellà amb algunes de les traduccions a l’anglès, i fa notar que en el primer s’omet Castro en el traspàs de poders per motius de salut, mentre que en una de les traduccions a l’anglès es fa servir l’estructura activa “I attended [a medical appointment]”. Segons l’autor, aquest pas de la veu passiva a l’activa pot ser deliberat i destaca la vulnerabilitat de Castro en el text meta.

Més recentment, Baumgarten i Schröter (2017), Kim (2019, 2025) i Bazzi (2022) han generat més consciència sobre els beneficis potencials d’incorporar l’ACD als estudis de traducció. Tal com ja s’ha observat, els intents de dur l’ACD a aquesta disciplina han estat prou limitats, malgrat alguna investigació profunda en la dècada de 2010. En vistes de l’èmfasi que posen algunes línies de l’ACD en la ideologia, el poder i la manipulació, és bastant sorprenent que els acadèmics de la traducció hagin trigat tant a explotar el seu ple potencial com a marc. L’ACD s’alinea molt bé amb qüestions canòniques sobre la fidelitat al text d’origen, la voluntat del traductor i qüestions sobre la mediació cultural i la censura. Munday (2007) i Kim (2019, 2025) han cridat l’atenció sobre la utilitat dels corpus per obtenir més conclusions significatives i allunyar-se dels estudis de casos. Kim (2019: 119), en particular, també admet que l’ACD “has proved influential in widening the remit of translation and interpreting studies by encouraging scholars to understand translation as a sociocultural and political act”. L’acadèmica advoca per una ACD basada en corpus per investigar àmplies mostres de dades, que ara es fa més fàcil gràcies a la disponibilitat d’eines a mida. Per exemple, les concordances poden ajudar els investigadors a verificar com es comporta un determinat terme (amb càrrega ideològica) en un context. Així mateix, poden posar llum a determinades decisions de traducció, fet que contribueix a dilucidar la dinàmica del poder en joc.

Partint de les qüestions abans esmentades sobre el poder i la ideologia, Baumgarten i Schröter (2017) subratllen la importància de l’ACD a l’hora d’estudiar el discurs de gènere i l’heteronormativitat, el paper de la traducció en les relacions de poder colonials i hegemòniques, la construcció de noves identitats i cànons literaris per mitjà de la traducció i l’impacte de la traducció en les institucions multinacionals. Els autors també demanen prestar més atenció al discurs subversiu o contrahegemònic en oposició al poder i la ideologia, afirmant que la recerca basada en l’ACD s’ha centrat de manera massa limitada en els mitjans de comunicació i el discurs xenòfob. Baumgarten i Schröter (2017) també reflexionen sobre altres limitacions de les recerques prèvies, i s’han adonat que “the vast majority of papers draw on Anglophone CDA and are published in English”. Per contrarestar aquest biaix, proposen redefinir i qüestionar els límits de l’ACD, el que duu a l’emergència d’una anàlisi contrastiva del discurs cultural o ACDC. A diferència de l’ACD, que segons l’opinió dels autors està esbiaixada cap al discurs intracultural i es basa en l’anglès, l’ACDC redireccionaria l’atenció de manera més prominent cap a una esfera internacional. Aquest canvi empoderaria els grups marginalitzats i fomentaria noves estratègies per donar-los més representació en els cercles acadèmics. I el que és més important, segons Baumgarten i Schröter (2017), l’ACDC aplanaria el camí cap a més autocrítica alhora que permetria als acadèmics determinar fins a quin punt la traducció i la interpretació estan arrelades en les xarxes interculturals de poder, autoritat i influència. Comprendre quins textos s’han seleccionat per traduir n’és un exemple il·lustratiu, ja que pot revelar les relacions hegemòniques emergents entre països.

Per últim, Bazzi (2022) –de manera molt semblant a Kim (2019)– reivindica el paper de la traducció com un acte cultural i polític. Sobre aquesta base, argumenta que la traducció (o la seva qualitat) no s’hauria de jutjar merament pel nombre de desajustos o errors de registre, semiòtica i pragmàtica. Bazzi (2022) observa que els fonaments ideològics del text de partida es poden rebatre o oposar a la traducció.

capçalera

La metodologia de l'anàlisi crítica del discurs (ACD) aplicada als estudis de traducció

L’ACD és metodològicament heterogènia (Baumgarten i Schröter 2017: 140). En essència, aquesta diversitat es podria explicar perquè, tal com s’ha indicat en apartats previs, l’ACD beu d’altres disciplines, com la ciència social, la teoria de la literatura i la lingüística. Així mateix, els acadèmics del món angloparlant, sobretot del Regne Unit, han confiat sobretot en l’LFS de Halliday, mentre que els seus homòlegs de l’Europa continental s’han basat més en els enfocaments sociocognitius i els enfocaments discursius de caire històric (Van Dijk 1998).

Critical Discourse Analysis in Translation Studies - An Introductory Textbook

Kim (2025), un manual orientat a la metodologia sobre l’ACD

Baumgarten i Schröter (2017: 140) també assenyalen que la recerca apuntalada en l’ACD es divideix en dues categories principals, en funció de l’enfocament metodològic. En primer lloc, la recerca en ACD centrada en la teoria o impulsada per la teoria presta atenció a la multimodalitat i les metàfores. Els estudis en aquesta àrea analitzen críticament com les metàfores, els textos, les imatges i els sons es poden fer servir per sostenir ideologies (vegeu Góngora-Goloubintseff 2020). En segon lloc, la recerca ACD empírica –a la qual s’al·ludeix de vegades com estudis discursius assistits per corpus (EDAC)– cada cop és més comuna gràcies a la disponibilitat de corpus i a la popularitat creixent dels estudis de traducció. L’EDAC ha permès als lingüistes i als acadèmics de la traducció disseccionar i extreure patrons de l’ús del llenguatge a partir de bases de dades àmplies. Un avantatge obvi de l’EDAC en relació amb els estudis de casos petits és que els investigadors poden accedir fàcilment a les dades que, d’una altra manera, s’haurien passat per alt sense aquestes eines; fent-ho així, obtenen més mostres representatives i poden arribar a conclusions més transcendentals. Els estudis ACD amb corpus sovint busquen desemmascarar biaixos arrelats o comprendre com de significatiu és un constructe subjectiu. Un exemple il·lustratiu es pot trobar en el corpus Genealogies of Knowledge (GoK), allotjat a la Universitat de Manchester. El GoK conté una àmplia relació de traduccions a l’anglès, l’àrab i el llatí d’obres filosòfiques gregues amb la voluntat de comprendre com elements conceptuals i lèxics com ara democràcia, nació, estat i societat civil han permeat en altres cultures i han evolucionat al llarg del temps.

De manera més recent, el manual de Kim Critical Discourse Analysis in Translation Studies (2025) ha aplegat diverses línies de l’ACD per mostrar de manera exhaustiva com es poden aplicar a l’anàlisi de textos traduïts i interpretats. Kim (2025: 48) enumera diversos mètodes dins del marc de l’ACD, tot i que només se centra en tres: l’LFS de Halliday, el model tridimensional de Fairclough i l’enfocament sociocognitiu de Van Dijk.

Tal com il·lustra Kim (2025: 26), l’LFS aporta importància al text que s’analitza, al seu context i al “context of culture”, i tots ells estan entrellaçats. En conjunt, aquestes variables poden donar forma a l’ús del llenguatge. Per tant, la recerca basada en LFS ha tendit a investigar sobre el camp o contingut del text (per exemple, en què estan treballant els participants), el tenor (qui en forma part) i el mode (l’estructura d’un text).

Estretament relacionada amb l’LFS, i inspirada en aquesta, hi ha la teoria de la valoració, desenvolupada a Austràlia. La teoria de la valoració aprofundeix en la segona dimensió de l’LFS, el tenor, que sovint es passa per alt. Per tant, els analistes CD paren atenció a les relacions interpersonals i als posicionament dins d’un text (Kim 2025: 26). En els estudis de traducció, l’LFS ha inspirat Munday i Zhang (2015), així com les primeres obres de Baker (1992), entre d’altres. La identificació i dissecció d’aquestes dimensions dins del text de partida pot ajudar els traductors a comprendre com el significat es construeix i es transmet en el seu context cultural

El segon enfocament metodològic que aborda Kim (2025: 55), el model tridimensional de Fairclough, es basa en com l’LFS aborda els textos, el discurs i la pràctica sociocultural. La primera dimensió es limita al nivell de la paraula, la segona a tot el text i la tercera dimensió té a veure amb les normes o el que la societat considera acceptable. Totes tres són interdependents i, per tant, poden influir les unes en les altres. Per exemple, les eleccions lèxiques específiques poden afectar la manera com es rep un text, que al seu torn pot donar forma a la nostra visió de la societat. Al contrari, el discurs podria agafar forma segons les normes socioculturals, el que duria a tries lèxiques específiques. Acadèmics com ara Ietcu-Fairclough (2008) i Al-Hejin (2012) han recorregut al model tridimensional per determinar fins a quin punt els canvis en la traducció són a causa de la ideologia. La recerca guiada pel model de Fairclough ha estudiat diverses traduccions d’un text, i sovint ha parat atenció a la relexicalització i la reescriptura.

L’últim conjunt d’eines metodològiques, l’enfocament sociocognitiu de Van Dijk, trasllada el focus a la interpretació, el que Kim (2025: 36) anomena “space in between” o voluntat. En virtut d’aquest model, com es rep i s’interpreta un discurs depèn en darrera instància de la ideologia de diversos actors socials. Per exemple, els discursos contemporanis sobre el canvi climàtic i els sol·licitants d’asil a Europa i altres llocs, per esmentar-ne uns quants, és molt poc probable que rebin la mateixa resposta d’individus amb opinions polítiques oposades. Els estudiosos de la traducció que basen la seva recerca en el model de Van Dijk han analitzat sovint la capacitat del traductor d’intervenir en un text, tant reforçant com resistint-se a la ideologia que han trobat en el text de partida (Baumgarten i Schröter 2017: 139; Kim 2025: 58).

capçalera

Potencial de recerca

L’ACD s’ha aplicat a l’estudi de la traducció de notícies i, en menor mesura, a la traducció literària. La popularitat i disponibilitat cada cop més gran d’eines basades en corpus també ha permès als estudiosos de la traducció allunyar-se dels estudis de casos convencionals i centrar-se al seu lloc en conjunts de dades més grans (Kim 2019, 2025). L’ACD és metodològicament diversa i lleugerament esbiaixada cap a un discurs intralingüístic (anglès) (Baumgarten i Schröter 2017). Tot i que l’anàlisi contrastiva del discurs cultural podria ajudar a reduir la bretxa entre cultures, possiblement l’ACD per si sola pot ser contrastiva si s’aplica empíricament a la recerca en traducció i quan s’hi aplica. Aquest potencial l’ha evidenciat també la recerca abans perfilada, i la seva àmplia majoria ha aprofitat la flexibilitat metodològica de l’ACD.

Durant els últims anys, els estudiosos de la traducció han començat a treure conclusions d’enfocaments ACD basats en corpus per aprendre sobre patrons d’ús del llenguatge, termes amb càrrega ideològica i paraules clau en context en una àmplia gamma de textos i gèneres de partida i d’arribada. A més a més, el ràpid auge de la IA obre inevitablement una infinitat de temes ètics que en justifiquen un estudi més detallat. En un món políticament polaritzat, en què campanyes de desinformació es valen del llenguatge com una manera d’exercir i reafirmar el poder sobre les masses, l’ACD basada en corpus es podria fer servir per identificar característiques destacades, disseccionar arguments i comprendre millor tot el que es propaga en altres cultures per mitjà de la traducció. Pel que fa a la IA, l’ACD es podria aplicar a l’estudi de la traducció automàtica (TA) en relació amb la traducció humana. Una via fèrtil per a la recerca podria ser, per exemple, investigar les diferències en l’ús del llenguatge, intenció / voluntat (com a prerrogativa humana) i la perpetuació i disseminació dels estereotips culturals i de gènere per mitjà de la TA. En relació amb això, la recerca guiada per ACD en els estudis de traducció podria girar a l’entorn dels reptes que traductors i educadors afronten actualment, així com el tipus de llenguatge que fan servir les parts interessades impulsades per la tecnologia en el sector dels serveis lingüístics. Estudis posteriors haurien d’explorar i explotar la multimodalitat (vegeu Góngora-Goloubintseff 2020), amb l’anàlisi de les característiques principals no només dels textos, sinó del camp audiovisual també. En aquest sentit, l’ACD podria aportar informació a la recerca sobre subtitulació i doblatge en cridar l’atenció sobre com determinades expressions s’emfasitzen o s’ometen en la traducció, alhora que es busca comprendre els motius que s’amaguen darrere d’aquestes decisions.

capçalera